Després d'haver raonat una mica com poder aclarar-li tot el que havia passat per a que no tingués que donar-li molt detalls, va decidir donar-li la resposta més evident…
- Vale, vale, ja t’ho explico, pero Daniel siusplau no t’espantis, ni et posis nerviós. Perquè, al cap i a la fi, no ha sigut ni es gens greu i té solució. Pero… bueno… la cosa es que tu en realitat hauries d’estar a la nau ara mateix.
- Ostres… no, no, no, no… no pot ser… no em diguis que m’he tornat a quedar un altre cop bocabadat! - va respondre-li tot desconsolat i desesperat
Va començar a posar-se vermell, en part per la vergonya que li donava haver-se tornat a quedar empipat i en part també, per què les seves llàgrimes ja amenaçaven a sortir.
- Que… que… els hi vaig prometre als pa.. pares que en aquest vi..viatge no em tornaria a pasar…que ja segu..gurament no em deixaran..an tornar a la seva feina… - va continuar dient entre gemecs
- No.. no.. pero no Dani no em comencis a plorar ara siusplau, que ja saps que no soc molt bona contenint les meves llàgrimes - li va intentar contestar ella mentre l’agafava a coll
Després de que tots dos hi haguessin plorat una mica, els hi va començar a venir la gana. I no van tenir més remei que començar a donar voltes intentant trobar el lloc on es trobaven els subministres d'emergència.
Els hi va costar una llarga estona trobar-les, però finalment, en Daniel, tan observador com és, va aconseguir trobar el calaixet amagat de la taula que contenia l'anhelat menjar.
Hi havia unes llaunes amb llenties i alguna altra cosa més. Encara q no els apeteixia molt aquest tipus de menjar, com tenien gana se les van menjar rápidament. Semblava que portesin anys sense menjar!
Amb l'estómac una mica més ple, el silenci de la sala es va tornar més pesat. En Daniel, netejant-se les restes de llenties de la comissura dels llavis, va mirar fixament el calaix on havien trobat el menjar.
— Escolta... —va murmurar ell, ja més calmat—, si aquest és un calaix d'emergència, no hi hauria d'haver també una ràdio o algun tipus de localitzador? Els pares sempre diuen que el protocol de seguretat obliga a tenir-ne un a cada sector de l'estació.
Ella el va mirar amb sorpresa. Tenia raó. Havia estat tan capficada en consolar-lo que no s'havia fixat en el fons del calaix. Va apartar les llaunes buides i, sota un doble fons de plàstic gastat, va aparèixer un petit dispositiu amb una antena retràctil i una llum vermella que parpellejava feblement.
— Dani, ets un geni —va dir ella mentre premia el botó d'encesa.
Una veu distorsionada per l'estàtica va començar a sortir de l'aparell:
"...ector set... m'escolteu? Repetim, algú s'ha quedat enrere durant l'acoblament de la nau principal? Responeu!"
En Daniel va fer un salt. Era la veu de la seva mare, però sonava distant i preocupada. La noia va agafar el micro amb força, mirant en Dani als ulls com si li demanés permís per confessar que, efectivament, havien comès un error garrafal.
— Aquí la Mia i en Daniel! —va cridar ella—. Estem al sector de subministres. No ens hem pogut embarcar a temps!
Hi va haver un silenci tens a l'altre costat de la línia. En Daniel aguantava la respiració, tement la rebrinda dels seus pares. Però la resposta no va ser la que esperaven.
— Gràcies a Déu que sou vosaltres... —va dir la mare amb un fil de veu—. Però escolteu-me bé: no us mogueu d'allà. La nau principal ha hagut de desviar-se per una tempesta de restes espacials i no podrem tornar a buscar-vos fins d'aquí a tres hores. Tanqueu les comportes interiors... hi ha alguna cosa a l'estació que no hauria d'estar-hi.
En aquell precís instant, un soroll metàl·lic, com si unes urpes esgarrapessin el sostre de metall, va ressonar just a sobre dels seus caps. En Daniel es va quedar blanc un altre cop, però aquesta vegada no era de vergonya, sinó de pur terror.
