Isaac va entrar sense fer soroll. Va deixar les sabates en l'entrada, alineats com sempre, i va penjar la jaqueta sense pressa. Tot estava exactament on havia d'estar. No perquè algú ho hauria dit, sinó perquè així evitava problemes.
Des de la cuina arribava el so metàl·lic d'un got deixat sobre la taula.
—Has arribat ja? —va dir la veu del seu padrastre.
Isaac no va respondre immediatament.
—SÍ. —Va avançar pel passadís. En la cuina, l'home estava dret, amb el mòbil a la mà i una mirada que no buscava conversa, sinó alguna cosa més.
—Tard —va dir.
—He anat a la biblioteca.
Silenci
—A estudiar? — Issac va assentir. El padrastre va deixar el mòbil.
—Sempre estudiant.
No era un elogi.
Isaac es va quedar vull.
—Què passa, que en l'institut no té res millor que fer?
No va contestar.
—T'ho pregunto.
—Si que tinc coses —va dir finalment.
—Ah si? —va dir l'home amb un somriure curt—. I quins?
Isaac no sabia què dir. El silenci es va prolongar massa.
—Ja —va dir el padrastre—. Això pensava.
Va agafar el got i va beure.
—Demà no vagis a perdre el temps —va afegir—. Ja tens suficient amb el que tens.
Isaac va assentir lleugerament.
—Vaig a l'habitació.
—Tanca bé la porta.
No era un consell.
Isaac va caminar pel passadís fins a la seva habitació. Va entrar i va tancar amb suavitat, sense fer soroll. Es va quedar uns segons recolzat a la porta, sense moure's. Després va ser cap a l'escriptori. El llibre de la biblioteca estava obert per la pàgina que s'havia doblegat. Encara es notava la marca. Va passar els dits per damunt, intentant deixar-la plana, i no va funcionar per complet.
Es va asseure. Va encendre el mòbil. Cap notificació. Va tornar a deixar-ho.
Durant uns segons res va fer. Només mirar la taula, el llibre, les seves mans. Llavors el mòbil va vibrar. Un missatge, número desconegut. Va dubtar abans d'obrir-ho.
"Ets de 3r B, veritat?".
Isaac es va quedar mirant la pantalla. Un segon missatge.
"Soc Laia. De la teva classe".
Isaac no la situava immediatament. Un tercer missatge.
"Avui en classe... he vist el que ha passat".
Silenci. El curs parpellejava. Isaac va escriure. Va esborrar. Va tornar a escriure. Finalment:
"No ha passat res".
Ho va enviar. Va deixar el mòbil sobre la taula. Uns segons després, resposta.
"Si que ha passat".
Isaac va tornar a mirar la pantalla. No era un missatge llarg. No intentava arreglar res. Només ho deia. I per algun motiu, això era distint.
El mòbil va vibrar de nou. Isaac no li va agafar directament. Ho va mirar uns segons com si el missatge pogués desaparèixer només. Finalment, li va desbloquejar.
"No fa falta que facis veure que no passa".
Va respirar profund.
"No faig veure res".
Va escriure. Ho va enviar ràpid, abans de repensar-ho. Resposta.
"D'acord, però igualment ho he vist".
Isaac va pitjar el botó d'apagar pantalla.
Silenci.
Des del passadís es va sentir el so de la televisió encenent-se. El volum no era alt, però travessava la porta igualment. Veus de fons, riures enllaunats, algun anunci. El mòbil va vibrar de nou.
"No t'escric per a molestar".
Isaac va tornar a agafar-li.
"Ja".
Tres punts. Escrivint.
"Només volia dir-ho".
Isaac no sabia què respondre. Va deixar el mòbil sobre la taula i va obrir el llibre, però no llegia. Només passava les pàgines sense mirar-les. El cap estava en un altre lloc. El mòbil va vibrar de nou.
"I també que... No tothom pensa igual".
Isaac va frenar el moviment de les mans. Va rellegir la *drase dues vegades. Després va escriure:
"No ho sembla".
Ho va enviar. La resposta *arrobó una mica més tard.
"Ja... però igualment".
Silenci.
Un altre missatge.
Silenci.
Isaac va deixar el mòbil.
Va passar uns minuts sense que passés res. Només el soroll de la televisió i algun cop sec a la cuina. Va intentar concentrar-se en el llibre, però les paraules no acabaven de tenir sentit.
De cop, una nova vibració. Aquesta vegada, una imatge. Isaac la va obrir. Era una foto de classe. D’aquell mateix matí. No estava feta pel professor. Era des de darrere.Es veia l’aula, desenfocada, però al fons, clarament, es distingia la seva figura asseguda. I al voltant, alguns girats, rient. A sota, un missatge:
“Això està passant.”
Isaac es va quedar mirant la pantalla.
No era exagerat.
No estava editat.
No era una opinió.
Era real.
Els dits li van quedar quiets. Va escriure lentament:
“Qui ha fet això?”
Resposta immediata.
“No ho sé. Ho han passat per un grup.”
Isaac va notar com se li tensava el cos.
“Quin grup?”
Van passar uns segons.
“Un de la classe. No hi ets.”
Silenci.
Isaac va deixar el mòbil sobre la taula, però aquesta vegada no el va apartar. Es va quedar mirant-lo, com si pogués tornar a vibrar sol. La televisió es va apagar de cop. Passos pel passadís. La maneta de la porta es va moure lleugerament.
—Estàs estudiant? —va dir la veu del padrastre.
—Sí.
—Doncs que es noti.
Els passos es van allunyar. Isaac va tornar a mirar el mòbil. Un últim missatge de la Laia havia arribat.
“Si vols, demà m’assec amb tu.”
Isaac va llegir-lo. No va respondre. Però tampoc va apagar el mòbil.Isaac va deixar el mòbil encès sobre la taula. La pantalla es va anar apagant a poc a poc fins que va quedar negra, reflectint només la seva cara.
Va obrir el llibre una altra vegada. Va intentar llegir. No va poder. La imatge seguia allà, al cap. No la foto en si, sinó el que significava. No era només el que passava davant seu. Era que altres ho veien, ho gravaven, ho compartien. Que existia fora del moment. Va tancar el llibre.
El mòbil seguia allà. El missatge de la Laia també.
“Si vols, demà m’assec amb tu.”
Va tornar a llegir-lo. Una vegada. I una altra.
Des del passadís es van sentir passos més forts aquesta vegada. La porta es va obrir sense avisar.
El padrastre va entrar.
—Encara amb això? —va dir, mirant el llibre.
Isaac no va respondre.
L’home es va acostar una mica més.
—T’he dit que es noti.
Va posar la mà sobre la taula i va moure el llibre lleugerament.
—No et servirà de res, això, si després no saps fer res més.
Isaac va baixar la mirada.
—Mira’m quan et parlo.
Isaac va aixecar el cap. Un segon. Dos. El padrastre el va observar en silenci, com si busqués alguna cosa concreta.
—Sempre igual —va dir finalment—. Ni una paraula.
Va apartar la mà.
—Apaga això i vés a dormir.
Va sortir de l’habitació sense tancar la porta. Silenci. Isaac es va quedar quiet. No va apagar el llum. No es va moure. El mòbil va tornar a vibrar. Va mirar. Un missatge nou. No era de la Laia. Número desconegut. Va obrir-lo.
“Demà no t’amaguis tant.”
Isaac es va quedar mirant la pantalla. Un altre missatge.
“Que així no té gràcia.”
El cor li va fer un cop sec. Va bloquejar el mòbil. El va deixar sobre la taula, aquesta vegada boca avall.
Silenci.
La porta de l’habitació seguia oberta. La llum del passadís entrava a mitges. Isaac va girar el cap cap al mòbil. Després cap al llibre.Després cap a la porta. Finalment, es va aixecar.
Va anar fins a la porta. La va tancar. Sense fer soroll. Va tornar a la taula. Va agafar el mòbil. Va obrir el xat de la Laia. El missatge seguia allà.
“Si vols, demà m’assec amb tu.”
Isaac va escriure.
"Ok, em sembla bé, demà ja ens veiem".
Llegir aquest últim missatge va ser per a l'Isaac, com una llum en la foscor. Potser aquesta noia era la seva salvació entre la seva trista vida. Ara té un nou motiu per a anar a l'institut, i seguir aquí.
Però... I si no tot és de color de roses?
Després de la pluja de veritat surt l'arc de Sant Martí?
