A l’inici del curs.



La tardor tot just començava i l’aire del matí era més fred de l’habitual. Al passadís, abans d’entrar a l’aula, els grups ja estaven formats. Riures ràpids, empentes amistoses, converses a mig fer que es tallaven quan algú aliè passava a prop. L’Isaac caminava amb la motxilla penjant d’una sola espatlla, mirant el terra com si hi hagués alguna cosa important per observar.



–Eh, cura – va murmurar algú en fregant-lo.



No va ser un crit ni una amenaça. Només un advertiment sec, gairebé automàtic, però suficient perquè diversos es giressin a mirar. El noi que havia parlat era alt, portava dessuadora oberta i una seguretat que semblava ocupar més espai que el seu propi cos. Al seu costat, altres dos observaven l’escena, buscant alguna cosa més interessant que fer.



L’Isaac va apartar la mirada de seguida. — Perdó — va dir, gairebé inaudible. Un dels amics va deixar anar un riure curt.

— Ni que t’ho anessis a menjar.



La frase va quedar surant. No encara un atac. Era més aviat una prova, una cosa petita llançada a l’aire per veure com queia.



El timbre va sonar. Dins de l’aula, la professora encara no havia arribat. Les converses van créixer de cop, com si algú hagués obert una comporta. L’Isaac va avançar cap al seu lloc habitual, però abans que pogués asseure’s va notar que algú havia mogut la cadira uns centímetres enrere. Va ensopegar. No va caure, però el soroll va ser suficient.



— Ui — Va dir una veu del fons —. Cal mirar per on vas.



Alguns van riure. Altres van fingir no haver vist res. La majoria va decidir que no valia la pena intervenir.



L’Isaac va col·locar la cadira al seu lloc i s’hi va asseure. No va dir res. No va mirar ningú. Es va limitar a obrir la motxilla amb moviments lents, intentant que les mans no li tremolessin. Des de la tercera fila, el noi de la dessuadora l’observava amb un mig somriure, com qui acaba de descobrir un joc nou.



— Com es diu? – Va preguntar. — Isaac — Va respondre algú. Ell nom va passar de boca en boca.



La porta es va obrir i la professora va entrar. Els riures van morir a l’instant, però les mirades no. El noi de la dessuadora es va deixar caure cap enrere a la cadira.



— Isaac — Va murmurar, provant com sonava una altra vegada.



El del costat va respondre:

– Té cara d’espantar-se fàcil.



– Sí que en té — Va contestar el primer —. Assegurat.



Un paper doblegat va creuar l’aula durant un descuit de la professora. Va rebotre contra la taula de l’Isaac i va caure a terra.



Ell va trigar uns segons a reaccionar, com si desitgés que ningú notés que era per a ell. Finalment el va recollir. En obrir-lo va trobar-hi una sola paraula escrita amb lletra gran: “RAR”. Va mirar al voltant. Diversos caps estaven inclinats sobre els quaderns, fingint concentració. Des de la tercera fila, algú va aixecar les celles, preguntant sense parlar si ho havia entès. L’Isaac va doblegar el paper una altra vegada i el va guardar a l’estoig.



— Què hi posava? — Va murmurar una noia del seient del darrere, més curiosa que cruel.

Ell va negar amb el cap.



—Res. La resposta va provocar un riure ofegat a uns metres.



Minuts després, quan la professora va demanar que sortissin a la pissarra per resoldre un exercici, ningú no va aixecar la mà. El silenci es va allargar.



—Isaac — Va dir ella finalment. — Vine tu —.



Diverses mirades es van encendre al mateix temps. El noi va caminar fins al davant notant el pes de cada pas. Va agafar el guix. Va començar a escriure, i es va equivocar a la segona línia.



— Més a poc a poc — Va dir la professora.



Des del fons, en veu baixa, però prou perquè se sentís, algú va comentar:

— Clar, si és que…



No va acabar la frase. No feia falta. Els riures van completar la resta.



L’Isaac va corregir l’error i va tornar al seu lloc sense aixecar la vista. El murmuri va acompanyar fins que es va asseure. El noi de la dessuadora va colpejar suaument la taula amb els dits, satisfet. No era gran cosa, però funcionava.



Quan el timbre va anunciar el canvi d’hora, diversos alumnes van sortir parlant del tema com si comentessin una escena graciosa d’una sèrie del 3Cat.



— Has vist la seva cara?



— S’anava a posar a plorar.



— Demà ho hem de fer una mica millor. El líder del petit grup va somriure.



—Tranquils — Va dir —. Això acaba de començar.



L’Isaac va caminar cap al passadís sense saber que, per a d’altres, el dia havia resultat divertit. El passadís era un riu gegant de gent precipitada, Portes que s’obrien, veus que es barrejaven, i professors intentant imposar l’ordre sense gaire èxit. Enmig de tot, algun caminaven amb un objectiu diferent.



— Escolta’m — Va dir el noi de dessuadora, atrapant a l’Isaac per darrere.



L’Isaac es va girar lleument.

— Sí? —.



—Res — Va respondre l’altre, envoltant-li les espatlles amb el brac com si fossin amics de tota la vida.



— Volíem conèixer-te —.



Els dos nois que l’acompanyaven li van tancar el pas pels costats. No era violència; almenys encara no. Era com una mena de dirigir el moviment.



— T’has canviat d’institut aquest any, oi? — Va preguntar-li un d'ells.

L’Isaac va assentir.



— Ja deia jo que no t’havia vist abans per aquí — Va afegir el de dessuadora

— Aquí la gent ha d’espavilar ràpidament.



— Espavilar? — Va repetir l’Isaac. Tots tres van riure.



— Sí, home. Aprendre com funcionen les coses.



Un d’ells va estirar suaument la cremallera de la motxilla de l’Isaac i la va deixar oberta abans que pogués reaccionar.



— Per exemple, no anar per aquí xocant amb qualsevol.



— Va ser sense voler, ho sento — Va respondre l’Isaac.



— Clar — Va dir el líder. — Tot és sense voler.



Una empenta lleu el va apartar cap a les taquilles. Res que es pogués denunciar. Res prou fort per cridar l’atenció d’un adult que passés a prop. Però sí pro per marcar territori.



—Ja ens veurem després, Isaac — Va afegir el noi de la dessuadora abans d’allunyar-se.



L’Isaac va tancar la motxilla amb mans maldestres. Moltes persones havien mirat aquesta escena. Ningú no va dir res. Alguns fins i tot vam somriure amb incomoditat, agraïts de no ser ells. Uns metres més endavant, el grup comentava:



–-És perfecte, no fa res.



—Ni es defensa. El líder va assentir.



—Demà provem una altra cosa. No parlaven amb ràbia. Parlaven amb avorriment com qui planeja un entreteniment per a l’esbarjo.



L’Isaac va entrar al bany més proper i es va recolzar al lavabo. Va respirar a poc a poc. Es va repetir que no havia estat greu. Que potser estava exagerant. Que potser només intentaven fer una broma.

Quan va sortir al passadís ja era gairebé buit. La següent classe estava a punt de començar i l’institut recuperava aquella calma enganyosa que sempre precedeix alguna cosa pitjor.



L’endemà al matí, l’aire era diferent, encara que ningú semblava notar-ho. Les rutines es repetien amb precisió: motxilles arrossegant-se, converses creuades, el mateix murmuri creixent abans no sonés el timbre.

Per a gairebé tothom era un dia qualsevol. Per a d'altres, era una oportunitat.



—Mira qui ve — va dir un des del banc del costat de l’entrada.



El de la dessuadora va aixecar la vista i va somriure de mig costat.

—El nostre nou amic.



L’Isaac va fingir no escoltar-los. Va allargar el pas, concentrat en el terra, com si arribar a l’aula fos un assumpte urgent que no admetés interrupcions.

—Eh, Isaac — van cridar.



El nom va tornar a sonar diferent, usant com una xiulada. No va respondre. Un peu es va avançar just prou per creuar-se en el seu camí. L’Isaac va ensopegar i es va mantenir dempeus per poc. Els riures van arribar ràpids, naturals, gairebé automàtics.



—Has de mirar per on vas —va comentar un.



—Sempre en el seu món —va afegir un altre.



L’Isaac va murmurar una disculpa que ningú volia escoltar. Va intentar esquivar-los, però el líder va tornar a interposar-se, divertit.

—Tranquil, home. Si estem jugant.



Aquesta paraula va començar a repetir-se al voltant. Jugant. Com si n’hi hagués prou d’anomenar-ho així perquè fos veritat. Un dels nois li va prendre l’ampolla d’aigua de la mà.

—A veure què portes aquí.



La va sacsejar. El tap va sortir disparat i l’aigua va caure a terra, escampant-se a prop de les sabatilles de l’Isaac.

—Ups!



Ningú es va moure per ajudar. El timbre va sonar salvant-lo d’haver de dir res. Els adults van aparèixer a les portes i el grup es va dispersar amb rapidesa, experts a desaparèixer quan calia.



—Després seguim —va murmurar el de la dessuadora en passar pel seu costat.



L’Isaac va entrar a classe amb els mitjons humits. Es va asseure al fons, notant com alguns encara xiuxiuejaven, reconstruint l’escena, exagerant-la, convertint-la en anècdota. Des de dues files més endavant, algú va imitar la seva ensopegada. Els riures van tornar, més suaus, però suficients. La professora va demanar silenci sense preguntar el motiu. Ningú va assenyalar res. Ningú volia convertir-se en el següent.



Durant el canvi d’hora, una bola de paper va aterrar a la seva taula. No duia signatura, només una frase escrita amb retolador negre: (Avui també ha estat sense voler?). Va aixecar la vista. Al fons, el grup l’observava, expectant. Quan van notar que havia llegit el missatge, van aixecar els polzes com si acabés de completar un repte. L’Isaac va doblegar el paper i el va guardar a la butxaca. No sabia ben bé per què. Potser perquè llençar-lo hauria significat acceptar alguna cosa que encara intentava negar.



En sortir a l’esbarjo, ja corria una versió millorada de la història. Alguns deien que gairebé havia caigut de morros. D’altres, que havia començat a plorar. Cada boca afegia un detall que feia més ridícul.



—És raríssim —va opinar algú.



—Sí, però és graciós — va respondre un altre.



El timbre final va sonar i els alumnes van tornar a l’aula, deixant el pati gairebé buit. L’Isaac es va asseure al seu lloc habitual, amb la motxilla sobre la taula i els llibres tancats. Va mirar al seu voltant: alguns companys conversaven en veu baixa, d’altres llançaven mirades ràpides cap a ell, i el grup de sempre l’observava amb aquell somriure contingut que havia après reconèixer.



—Ens veiem després —va murmurar el líder des de lluny, assenyalant a penes amb la mà.



L’Isaac no va respondre. Es va limitar a abaixar la mirada i organitzar les seves coses. La professora va entrar i va demanar que es centressin en la classe. Ningú va parlar del patí, ningú va esmentar els comentaris ni l’ampolla d’aigua. Tot havia passat i, tanmateix, semblava que no hagués passat res.



En silenci, l’Isaac va comprendre que alguna cosa havia canviat. Aquell grup havia robat una manera d’ocupar el seu espai, no d'una manera tradicional, sinó una que ja ell anava coneixent de prop-.