10:36 am



Les llums del passadís reflectien ombres sobre els casellers, creant figures que es movien de manera erràtica, com si el món sencer estigués jugant a amagar-se i aparèixer sense previ avís. L'olor de suor barrejada amb el de la fruita de l'esmorzar encara surava en l'aire, penetrant a la seva roba i en el seu pèl, recordant-li la vida que continuava sense pausa, malgrat tot el que ell sentia. Cada so era massa precís: un cop de pilota, una motxilla arrossegant-se, un llapis que queia a terra; i cadascun li parlava de la fragilitat del seu moment de calma, del ràpid que podia desfer-se tot. Caminava lentament, amb les espatlles lleugerament encorbades, com si el món físic també li pesés. Cada pas cap al fons de l'aula era un petit acte de resistència, una negociació silenciosa amb l'espai que ocupava. La seva mirada buscava els racons on ningú ho molestaria, on podria desaparèixer sense que ningú notés la seva absència. Cada pas estava mesurat, cada respiració controlada, com si el simple fet d'existir fos un risc que havia de manejar amb cautela. Fins i tot en aquests segons abans d'entrar a l'aula, Isaac ja podia sentir la tensió acumulada en els seus músculs, l'anticipació del silenci que s'aveïnava, i l'estranya mescla de por i alleujament que li produïa cada instant de calma abans de la tempesta diària. Sabia que aquest espai, encara que petit, era el seu refugi, i el defensaria sense soroll, sense que ningú ho veiés.



L'aula encara no estava del tot en silenci. Sempre hi havia aquest breu interval entre el caos del pati i la falsa calma de la classe, un moment en el qual ningú semblava pertànyer a cap lloc en concret. Les cadires cruixien, algunes motxilles queien a terra amb descuit i l'aire encara estava carregat de riures que no acabarien d'apagar-se fins que algú alcés la veu. Per a la majoria era només una transició més del dia; per a uns altres, era l'inici d'alguna cosa que preferirien evitar.



Isaac coneixia bé aquest moment. Ho reconeixia no pels sons, sinó per la tensió que se li acumulava en el cos, com si cada múscul es preparés per a resistir. No necessitava mirar el rellotge per a saber l'hora exacta: el seu cos ja havia après a anticipar-la. Hi havia dies en què desitjava que el temps es detingués just abans de travessar la porta, però el temps mai li feia aquest favor a ningú.



Va respirar profund, com si això pogués fer-ho desaparèixer, i va caminar fins al fons de l'aula. No perquè algú li ho hauria demanat, ni perquè existís una norma que ho obligués, sinó perquè allí era on menys es notava la seva presència. En un món on passar desapercebut era un avantatge, ell havia fet d'això un costum.



L’Isaac ja estava assegut al final de classe, com sempre. Ningú li havia assignat, però per a ell era com el seu lloc destral: sense cridar l’atenció, allunyat de la mirada de tothom, sense ocupar espai i sense molestar a ningú. El pati ja havia acabat feia uns minuts, però encara sonava el timbre, els riures i el soroll que feien els alumnes que anaven a classe. L’Isaac tenia la mirada sobre el seu llibre, endinsant-se'n aquell increïble món fictici per oblidar-se de tota la resta, com si fos el seu escut d’invisibilitat davant de la resta.



(Company que li parla). – Ei, ximple.



Ell el va ignorar, immòbil. Reconeixia aquella veu.



(El company li diu una altra cosa). – Què, no tens ganes de veure'm? Perquè jo si.



De sobte, el va sentir: un cop al clatell. No era fort, però el primer mai ho era. L’Isaac no és va defensar. No perquè no pogués, sinó perquè ell sàvia que si ho feia, durava més estona.



(Company li parla). – Vinga, mira'm a la cara.



Llaura una empenta a l’espatlla, fluixa, però prou fort per trencar la pàgina d’aquella història que ell utilitzava per fugir del món real i de la seva vida. La sensació d’aquell instant era indescriptible, com si haguéssin despès una part seva.



Un grup de nens va riure.



No els hi va demanar que paressin. Ell ja havia après que demanar ajuda i que parin no audava amb cap de bestiar, i que, si ho feia, estaria pitjor del qual ja està. Per a ells ell era el seu paiasito, a alguns fins se'ls oblidava que ell era una persona com ells; i a una petita part no li cap a gràcia, gens de gràcia, solament observaven en silenci, com si opinar d'això era obrir una capsa de Pandora. I Isaac l'única cosa que va fer va ser resignar-se i quedar-se quiet, esperant el següent cop. El següent va arribar més de pressa de l'esperat: ara un puny en el costat, més fort que l'anterior, prou per a treure-li l'aire. No va cridar. No va plorar. I en aquest moment va voler fingir que era un malson, i que en obrir els ulls ja hauria acabat la seva tortura. Però en obrir els ulls res va passar, tret que li van donar un cop de puny en l'ull, així que com sempre, li va anar pitjor.



Sense adonar-se'n, va deixar de pensar en l'escola. Els seus pensaments ho van transportar a casa seva, a la veu del seu padrastre dient-li que havia fet alguna cosa malament; aixecant-li la mà per a pegar-li; dient-li que no escoltava; que era pel seu bé, amb aquest to tan tranquil que feia semblar que sempre tenia raó. Perquè per a ell l'amor es demostrava corregint els errors, i el seu major corrector eren els cops.



— Ho faig perquè et vull — li deia, amb un cinisme impressionant.



— Ningú es preocuparà de vós com jo —



Després d'aquesta frase sempre venia el cop més fort, però no prou per a deixar marques. En aquest lloc que es diu “llar” ell va aprendre a no plorar; ell va aprendre a no moure's, ell va aprendre que el dolor era una cosa normal, que així s'expressa la gent que t'estima, i que resistir-se generava més dolor, més del que era necessari.



Una altra empenta el va retornar a la classe.



(Company li diu alguna cosa). — De veritat no entenc per què vens aquí, noi. Només estorbes.



Isaac estava immòbil; només va abaixar el cap, esperant que acabés. Ja estava tan acostumat que, sense que ell ho pensés, el seu cos ja havia reaccionat: quedar-se quiet, no fer res, esperar que passi. Just en aquest moment, en què tot podia passar, la campana va deixar de sonar. La professora va entrar, els alumnes van córrer a asseure's, i tot va ser com si res hagués passat. Isaac es va fregar l'espatlla; encara li feia mal, però era un dolor al qual ja s'havia acostumat. El dolor físic per a ell ja no era res, estava autoimmune. Va tancar el llibre i va tornar a la seva penosa realitat. Encara que aquest llibre, amb aquesta pàgina trencada, sempre anava a tenir gravat aquest moment.



Les següents hores de classe les va veure eternes, solament va arribar a posar la data en la llibreta, però realment no havia escrit ni una sola paraula del que els seus professors havien dit. Això és perquè realment les seves notes mai havien estat un problema, no necessitava anotar res per a aprovar, ja que era gairebé superdotat. I una de les coses que realment no el va sorprendre va ser el fet que absolutament tot el professorat no li hagués preguntat res, ho van observar des de lluny. No era la primera vegada que ho veien en aquest estat, com tampoc la primera vegada que li feien cas omís.





Isaac.



Fa un parell de mesos…



*So de llapis escrivint…*



Depressió: és el diagnòstic psiquiàtric i psicològic que descriu un trastorn de l'estat d'ànim, transitori o permanent, que es caracteritza per sentiments d'abatiment, infelicitat i culpabilitat, a més de provocar una incapacitat total o parcial per a gaudir de les coses i dels esdeveniments de la vida quotidiana (l’anhedonia). Els trastorns depressius poden estar, en major o menor grau, acompanyats d'ansietat. Wikipedia



Aquesta va ser la definició que em va donar el meu terapeuta fa tres anys, a la qual vaig preferir no tornar a veure perquè mai coincidim en els conceptes de les coses quotidianes. Sempre vaig pensar que ella era una exagerada, assumeix que tota la meva manera de ser és per traumes passats, i que estic en una etapa de negació; probablement així actua amb tot, però a final de comptes per a això li paguen, per a fingir trobar problemes i que rebi una quota mensual per resoldre'ls (“PATÈTIC”). Almenys va prometre no explicar-li res als meus pares, i ho va complir, suposo que per les conseqüències legals que porta comptar aquesta informació, que és confidencial. “Només està en l'etapa de pubertat, se li passarà en uns mesos” això va ser el que els va dir als meus pares, que si bé estaven preocupats, els va alleujar més no haver de pensar en una altra cosa que els distragués del seu treball. I així és com mai més em van tocar el tema.



En els dos anys i mig que vaig estar en teràpia vaig tractar d'explicar-li i trobar-li un significat lògic al que sento, a la meva manera de percebre les coses, però mai vaig poder. Què tan difícil és aconseguir una paraula que descrigui la teva tot?, perquè per a mi va anar pràcticament impossible, inclusivament amb l'ajuda de Serene (el meu terapeuta). Així que pel meu compte em prengui el temps de buscar en internet: “paraules que signifiquin una cosa inexplicable”, i la vaig trobar: “Inefable” adj. Que no es pot explicar amb paraules. Va ser aquella la que va encertar tots els meus sentiments, i així la vaig reconèixer com el que podria ser el més poderós adjectiu per als meus pensaments i sentiments. Jo sempre he pensat que soc una persona inquisitiva, encara que tots s'obstinin a nominar-me “ximple”, i aquest sent l'adjectiu més piadós.



Considero que les persones de la meva edat són una mica cruels. La meva mare sempre m'ha dit que tots som persones diferents, i que això no té res de dolent, i estic d'acord amb això, però és distint quan els veus a ells. Si algú no segueix la mateixa manera de ser d'ells, o la mateixa “tendència”, de seguida ho titllen de bestiola rara, com si tinguessin dret a fer-ho. És increïble com poden pensar que no pot existir una diversitat, com si el món es reduís a una única forma correcta d'existir.Aquesta idea, tan simple i tan perillosa, es repeteix una vegada i una altra en els passadissos de l'institut, en les mirades carregades de judici, en els riures que no busquen compartir sinó assenyalar. Ningú sembla qüestionar-se d'on neix aquesta necessitat d'excloure, de marcar una línia invisible entre “ells” i “nosaltres”. Simplement ocorre, i els qui queden fora aprenen ràpidament que defensar-se només empitjora les coses.



Jo vaig aprendre a observar. A analitzar cada gest, cada paraula, cada silenci. Vaig aprendre a llegir l'ambient millor que qualsevol llibre, perquè d'això depenia anticipar el pròxim cop, la pròxima burla, el pròxim moment incòmode. Ser invisible es va tornar una estratègia, una forma de supervivència. No destacar-me, no opinar massa, no mostrar el que penso. Guardar-ho tot dins, encara que pesi.



A vegades em pregunto si realment soc tan diferent o si simplement soc més honest amb mi mateix. Mentre uns altres s'esforcen per encaixar, per semblar segurs, per complir expectatives que ni tan sols entenen, jo només intento existir sense fer soroll. I, així i tot, això sembla ser suficient per a incomodar. Tal vegada perquè recordem, sense voler-ho, que hi ha altres maneres de ser, i això espanta.



No odio als meus companys. Tampoc els entenc. Però sí que sé que la seva crueltat no neix del no-res; ve de la por, de la ignorància, de repetir patrons que ningú es molesta a qüestionar. Així i tot, saber-ho no fa mal menys. Entendre-ho no ho justifica. El dolor segueix aquí, constant, silenciós, com un ressò que no s'apaga.Continuo aixecant-me cada matí. Continuo anant a classe. Continuo asseient-me al final. No perquè tingui l'esperança d'un canvi sobtat, sinó perquè rendir-me implicaria acceptar que tot això em defineix, i no vull donar-los aquest poder. Tal vegada algun dia troba un lloc on ser diferent no sigui un problema, on la paraula “inefable” no sigui una càrrega sinó una manera d'existir sense explicacions.



Fins llavors, segueixo aquí. Observant. Pensant. Resistint.



Amb el pas del temps he entès que resistir no sempre significa lluitar. A vegades resistir és simplement no trencar-se del tot, encara que per dins tot estigui ple d'esquerdes. Esquerdes que potser ningú va voler fer, potser és la seva manera de voler-me.Confesso que hi ha nits en les quals el silenci es torna eixordador. En aquestes hores, quan el món sembla detenir-se, els pensaments s'amunteguen sense demanar permís. Recordo escenes, paraules, mirades. Recordo cops que ja no fan mal en la pell, però que continuen marcats en algun lloc més profund. Em pregunto si algun dia deixaran de tornar sense avisar, si algun dia podré pensar en el passat sense que se'm tanqui el pit. Sé que no haig de culpar a ningú, però els pensaments són la meva arma més letal, i no trobo escut per a protegir-me.



A vegades imagino una vida ideal, com en els meus llibres. No una vida perfecta, només una distinta. Una en la qual no hagi de sentir-me una formiga en un món de gegants. Una en la qual asseure'm al final de l'aula no sigui una necessitat de protecció omisa. Imagino un lloc on el sol irradiï alegria, i el vent guanyes de viure, No sé si aquest lloc existeix, però pensar en ell em manté il·lusionat.



He après que les persones no sempre fan mal perquè vulguin fer-ho. Moltes vegades ho fan perquè així van aprendre a estimar, a corregir, a relacionar-se. Això no ho fa menys injust, però m'ajuda a entendre que el problema mai vaig ser jo. Vaig trigar molt a acceptar aquesta idea. Encara em costa creure-la del tot, però començo a repetir-la com un mantra, esperant que algun dia es quedi, perquè al final mai podré saber els Quàlia dels altres.



No sé què serà de mi en uns anys, espero arribar a ser bomber, per a rescatar vides. L'única cosa que sé és que segueixo aquí, escrivint, pensant, existint. El meu diari m'ajuda a esplaiar-me quan soc mut abans l'oïda aliena. I encara que ara sembli poc, per a mi és suficient. Perquè cada dia que passa sense rendir-me és una petita victòria que ningú veu, però que jo sento.

A vegades em sorprenc pensant en com petites decisions d'uns altres modelen la meva vida sense que ells ho sàpiguen. Un gest, una mirada, una frase dita en passar: tot això s'acumula, com a capes que ningú veu. Jo sí que les sento. Cada cop, cada burla, cada ignorància es queda pegat a la memòria i es filtra en cada pensament, encara que intenti no deixar-lo. Encara que no senti tristesa, és com un soroll constant de fons, impossible d'apagar, que es barreja amb els meus propis dubtes i pors.



A vegades em pregunto si algun dia aquest pes es tornarà més lleuger, si podré caminar pels passadissos i sentir-me invisible, no per por, sinó per elecció. Si podré obrir un llibre sense témer que me l'arrabassin o que em colpegin, o si podré mirar a algú sense que els meus pensaments siguin interromputs per records dolorosos. Potser aquest dia arriba, potser no. Però mentrestant, segueixo aquí. Observant, escrivint, pensant. I encara que sembli poc per als altres, per a mi és suficient. Perquè cada minut que resisteixo, cada instant que romanc en peus, és un recordatori silenciós: encara existeixo, encara tinc el meu món intern intacte, encara tinc paraules que ningú pot llevar-me. I encara que l'exterior em colpegi, encara que el dolor sigui constant, encara que el món no el noti, jo continuo sent jo. I això, al final del dia, és la victòria més gran que puc reclamar, encara que vegades només vulgui desaparèixer i deixar de ser una car…



*So de porta obrint-se*



— Què fas despert a aquestes hores, fill? — Diu la meva mare.



— Res mamà, ja estava per dormir— Ella llambrega el meu diari.



— Va, tanca això abans que arribi el teu pare. Ja saps com es posa—



— Si mà, bona nit— Li dic tancant la porta.



— Adeu, fins demà! — Diu ella.



Vaig relaxar les espatlles mentre observava l'escriptori, per a després recollir tot i posar-me el pijama, hauria d'adormir-me ja, però és molt millor endinsar-me en els meus pensaments, fins que consumeixin la meva energia i així caure rendit, necessito energia, perquè demà serà un bon dia, el pressento.