***

Els dies següents van ser d'allò més estrany. L’Ana que no la veia des de feia temps ara està a tota reu. I cada cop que intento parlar amb ella a veure què tal el cap de setmana o com estava, em responia el mateix: -Ho sento, no tinc temps.

Temps per a què? Què et manté tan ocupada? Últimament, sembla una altra persona, ja no és la noia dolça i simpàtica que t’ajudava sempre que alguna cosa t’amoïnava, ara és com des del principi pensava que seria una assistenta d’aquest nivell: una dona molt ocupada, amb la serietat clavada a la cara i amb les ganes de mantenir distàncies amb els companys de treball.

Però ella no és l’única, ara tot el servei està de pressa i corrent amb no sé que. Tinc la sensació que alguna cosa m’estic perdent. Els horaris que anaven com un rellotge ara s’han trencat.

Als matins el matrimoni no arriba a les vuit clavades, sinó que cada un va a esmorzar quan més els convé, i a més la qualitat ha disminuït radicalment. Els productes ja no són tan frescos, i els mantells no estan impol·luts. El servei comença a fracturar-se igual que els propietaris de l'habitatge.

***

En aquesta vida ens hem d’acostumar i aprendre per continuar nadant. Així que una altra vegada tornat a saber com funciona tota la maquinària de la nova manera de viure en aquesta casa, vaig poder relaxar-me, però una tan sols una mica, que continuem treballant un munt.

Ara he d'estar més alerta, perquè qualsevol imprevist pot aparèixer en girar la cantonada. Com per exemple el fet que hagi sigut reclamada en els jardins, i sorprenentment, no era ningú altre que en Dean.

No sé com descriure la meva reacció, em va sobtar, és clar. Però en el meu interior ho sabia, qui més podria fer-me trucar al jardí a aquestes hores? Eren passades les vuit i en menys que canta un gall era la meva hora de sortida. Però en veure la seva cara tota aquesta impaciència va volar.

La seva cara cridava tristesa, els ulls tenien la brillantor pròpia d'uns que aviat plorarien; el seu peu no parava de donar cops a terra esperant relaxar-se, baixar les pulsacions cardíaques, i la posició del seu cos m’indicava que res anava bé.

En apropar-me a ell, es va desfer sobre els meus braços, semblava el nen petit que li havia sortit alguna cosa malament.

I va començar a balbucejar paraules sense sentit, no sé què d'inversions, que la bossa no anava bé i coses vàries pròpies dels rics.

***

Aquest moment estava en el meu cap una vegada i una altra. Què volia dir amb aquestes coses? Per què m’ho ha explicat?

Durant tota la nit ho vaig estar rumiant, i l'endemà, i al següent i així fins que se’m va il·luminar la bombeta. Va ser en un moment de lucidesa, però a la vegada de bogeria.

I si el tema de la mala logística de comptabilitat ha de veure amb el que tractava de dir-me en Dean? Pot ser... No, no pot ser, són una família de prestigi, és impossible de què els seus diners provinguin de la il·legalitat? I molt menys que el problema estigui en un frau i que els diners que posa en els seus comptes bancaris no són reals i en realitat tenen bastant menys diners.

***

Ja no sé què pensar, el cap em dona voltes i la pastilla que m’acabo de prendre encara no fa efecte. Els pensaments em turmenten al cap, les pulsacions em pugen i no sé com actuar.

Intento estar tranquil·la al lloc de treball, i sense adonar-me, estic analitzant cada passa que fa la família, però també al servei. El primer dia l’Ana em va dir que la família és tan poderosa com ho és el seu servei. Així que si alguna cosa passa a casa dels Winchester, és impossible que els meus companys no ho sàpiguen.

***

En William torna a rebre una trucada, i aquesta vegada no es queda petrificat, sinó que precipitat penja el telèfon i desa tots els papers que tenia sobre la taula al seu calaix de la taula.

En sortir del despatx a corre i quita va xiuxiuejar alguna mena d’informació a la seva dona i junts van pujar a les habitacions.

Al cap de poques hores ja estaven en el rebedor amb les maletes fetes. I que feien amb les maletes? Per què una trucada comportaria la marxa d'unes persones importants? Van avisar al seu fill, que va reaccionar d'una forma particular, era com una sorpresa barrejada amb temor.

Ell va trigar menys en reaccionar, en uns vint minuts tornava a estar al costat dels seus pares i quan anaven a obrir la porta per sortir, les sirenes de policia es van començar a escoltar.

No havien ni passat deu segons que els agents de policia estaven en l'entrada de la casa amb una ordre de registre a les seves mans.

Tot passava molt de pressa, i no paraven d’entrar agents, aquella casa en pocs minuts semblava una comissaria. I tres persones els van arrestar, i portar a diferents cotxes que van marxar.

***

Al cap de pocs dies vaig ser jo la que va rebre la trucada, però aquesta era de l’administració de justícia. Necessiten que vagi a la comissaria prop de la casa Winchester per donar el meu testimoni del ocorregut, però el problema és que no sé el que està passant.

En quant vaig arribar a casa l’altre dia, vaig intentar contactar amb l’Ana, però no em responia. El perquè, no ho sé. Això no obstant, el que sí que sé, és que ella sap el que passa i no m’ho vol dir. És una sensació estranya, no poder confiar en la persona que pensaves que era la teva amiga.

***

Ja feia dues setmanes, i a la bústia hi havia una carta procedent del jutjat. Posa que estic convocada al judici dels Winchesters, encara que no podia aportar res interesant, podia donar les meves impressions. És clar, que també podia no assistir, que és el que tinc pensat fer.

***

Nina Winchester no parava de mirar a les parets d’aquella gran sala, en William assentia cada cop que el seu advocat els posicionava a favor seu, i en Dean, mirava al sostre, sense cap expressió facial.

Després de diverses hores, el senyor jutge amb els seus ajudants havien arribat a un acord: els Winchesters no són culpables de cap delicte ni infracció contra la llei, per falta de proves.

I llavors, les portes s’obren, tots giren els seus caps. Millie està entrant per la gran porta amb el cap ben alt, dreta cap endavant. Mil pensaments l’envaeixen el cap, està bé el que està a punt de fer? No, no hauria de ser així. Els està traint, ja no està tan segura realitzant la passa.

Es troben les seves mirades, el cap que apuntava al cel, ara ho fa a ella. Suplicant que no ho faci, amb els ulls brillants com fa unes setmanes ho feien en el jardí. Però ella es tensa i amb els seus ulls fa arribar-li el missatge que ho ha de fer, és el seu codi moral.

-Vull parlar, prestar declaració. Sé i tinc proves d’on la família ha tret tant de poder i diners. El seu propi fill em va donar accés al compte bancari per analitzar exactament el que passava amb els diners.

- En William va fer apostes il·legals, va mentir i robar als seus inversors per saldar el seu deute i, ha falsejat els seus ingressos i els de la seva dona ocultant aquesta informació a l'estat.

-En aquests fulls està tota la informació amb les proves adients.

***

Després d’una bona estona decidint la culpabilitat del matrimoni amb el fill, el jutge va sortir amb els acompanyants de la sala on estaven reunits fins altre cop a la sala gran.

-Jo, declaro a Nina Winchester, William Winchester i Dean Winchester, culpables de tots els actes declarats...

-Un moment, voldria afegir un petit detall, que pot ser important per a la declaració i la condemna.

- Voldria dir... Si no és molèstia, que en Dean Winchester únicament és culpable de ser fill d’un matrimoni de persones dolentes. Ell quan es va assabentar del que estava passant a casa seva, va voler anar a la policia i fer rectificar al seu pare.

-Aquesta informació és profitosa, per això declaro que Dean Winchester no és culpable de cap delicte, però sí d’ocultar informació. Per això haurà de fer 200 hores de servei comunitari. I els seus pares, Nina i William, declaro una condemna de 20 anys a presó.

Surto corrents de la sala, he de prendre aire, el cor em va a mil per hora i no m’arriba prou aire als pulmons.

***

Mesos després, un noi se m’apropa, i fins que no està a uns passos meus, no m’adono que és en Dean Winchester.

-Hola, només volia donar-te les gràcies pel que vas fer en el jutjat, la forma de la qual em vas salvar, mai ho oblidaré.

-No vaig ser jo del tota sola, l’Ana em va ajudar, va poder accedir als comptes bancaris i reunir suficients proves per intentar no involucrar-te. Pensa que hi ha gent més enllà de tu mateix que es preocupen per tu.

- Saps tan bé com jo si has vist els informes, que no soc innocent, que soc tan culpable o més que els meus pares. Jo vaig ser qui els va ficar en aquest embolic, no mereixo ser salvat.

-És cert, però després vas rectificar, i això és el que compta. Perquè recorda, que has de viure com tu vols, i aquesta situació pot ser el teu tret de sortida.