Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



-Millie, m’escoltes?



Ja està, he tornat a ficar la pota com sempre, massa observadora diuen alguns. Seria un miracle si em tenen en consideració. Però de veritat que necessitava aquest treball, és molt important. Millie, concentra’t!



-Sí, sí, perdona. Estava admirant la magnífica estança en la qual ens trobem. Podries tornar a repetir-me la pregunta?



-Sense problema, no et preocupis.



-Per què estàs aquí? Què busques amb aquest treball? A què aspires en la teva vida?



-Et seré sincera, vaig acabar els estudis i vaig començar a treballar des de molt jove. Però cap treball m’aportava res, en part perquè eren treballs molt senzills que no requerien formació. Per això quan vaig veure aquest treball i la família amb qui podria aprendre cada dia no m’ho vaig pensar molt, ser assistenta del matrimoni Winchester és el millor treball al qual puc aspirar ara mateix, sou reconeixibles al llarg del territori i ajudar-vos és un luxe.



-Gràcies, senyoreta Wilson, revisarem el teu currículum i ja et trucarem.



***



-Bona tarda, busco a Millie Wilson.



-Sí, soc jo. Qui ho demana?



-Truco des de casa dels Winchester en relació amb el treball d’assistent. Felicitats d’entre tots els candidats el senyor i senyora Winchester l’han seleccionada a vostè.



No m’ho puc creure, al final ho he aconseguit, i no sé ni com. Faig una pausa llarga i inspiro profundament.



-Moltes gràcies. Quan podria començar?



-En un parell de dies pots venir i familiaritzar-te amb l’entorn abans de començar dilluns vinent.



-D’acord, ens veurem allà.



***



Cada cop que veia una habitació era millor que l’anterior. Els arcs de cada porta, els quadres que penjaven de les parets. Tot el que m’envoltava inspirava respecte, elegància i un calfred que no acabo de comprendre.



Això va ser fa uns dies, però avui és quan realment començo. Avui, és dilluns.



Em trobo amb Ana, la dona que m’ajudarà a adaptar-me al nou treball.



-El senyor i la senyora s’aixequen a les set en punt cada matí.



-A les vuit s’asseuen en la llarga taula del menjador exactament al mateix lloc i hora cada dia, on ja ha de ser l’esmorzar.



-Observa bé tot el que faig i el que ocorre al voltant, memoritza cada segon per després poder-ho realitzar tu.



-Ja venen.



El servei comença a portar coses a la taula, en silenci i elegància.



El matrimoni arriba a la taula just a les vuit, tal com m’ha dit l’Ana, i quan s’asseuen el servei ja ha desaparegut.



Ana entrega el periòdic diari a l’home i torna al meu costat.



-Observa.



Ell tenia davant seu una tassa de porcellana amb detalls blaus marins, com tota la seva vaixella fina i elegant, dins reposava un cafè negre i sense sucre al costat del got de vidre amb suc de taronja acabat d’esprémer. Al centre estava col·locat amb exactitud i perfecció un parell de torrades de pa artesanal i acabat de fer, sota un ou benedictí i uns filets prims de salmó.



Al costat d’ella, la tassa contenia un té gessamí encara fumejant i, com al seu marit, el got de vidre amb el suc de taronja de cada matí. Encara que el seu plat consistia d’un bol de iogurt amb fruita tallada al mil·límetre i amb un color perfecte, coberta d’una mel exquisida i una torrada del mateix pa artesanal però amb melmelada de pètals de violeta. I al costat de tot el menjar estava la coberteria de plata i porcellana sobre unes teles de la major finor vista per l’ésser humà.



***



Vora les deu cosa així apareix un noi com de la meva edat, amb un aspecte horrible: despentinat, amb la roba arrugada i amb la cara cansada.



-Bon dia, Dean, què tal has dormit?



-Malament, com sempre.



-Espera, tenen un fill?



-Sí. No ho sabies?



Que estrany, he llegit molt sobre aquestes persones, però mai es mencionava l’existència de cap fill. Deixo de remenar el cap i torno a ficar-me a la conversa.



-En els periòdics i els articles no el mencionen.



-És normal, els pares no és que estiguin molt orgullosos. No vol continuar amb el negoci familiar, i el deixen de banda cada cop que poden.



***



Fa dues setmanes que treballo aquí i ja m’estic familiaritzant amb l’ambient i habituant a les tasques diàries, encara que hi ha coses que se m’escapen.



Al matí m’asseguro que l’esmorzar estigui perfecte, porto el periòdic al William i explico a la senyora Nina si hi ha hagut algun inconvenient del dia anterior respecte a la casa o al seu fill.



A mig matí organitzo i reorganitzo les agendes individuals i familiars, després m’asseguro que cada una de les persones que viuen a la casa sàpiguen el que han de fer durant el dia, inclosos els del servei, perquè tot rodi correctament.



A la tarda ajudo al senyor William en les trucades telefòniques del treball i la part més administrativa. Però hi ha dies en els quals no em necessita i puc fer diverses coses, una d’elles i la meva preferida és fer un passeig pels jardins, encara que a vegades em poso a ajudar a la senyora Nina amb les seves necessitats. Però sense dubtar-ho, el pitjor dia és el que he d’ajudar al fill Winchester, ja que és el típic nen nascut de persones adinerades el qual mai ha hagut de treballar-se res i al que les normes no se li apliquen, d’ell no aprenc res i únicament sento que perdo el temps.



***



Ja portava prop de dos mesos quan vaig començar a sentir que la meva presència ja no molestava, era obviada, com si no existís. Ara no em demanaven res, havia de sortir tot de mi, havia de llegir els seus pensaments. Però és normal, aquest és el treball d’una assistenta.



Excepte per al Dean Winchester, que semblo més ben dit la seva cangur, encara avui dia em continua demanant les tasques més absurdes i sense cap raó. Però a la fi, és l’únic que em parla.



***



Ara fa cosa més de tres mesos i estic asseguda al meu escriptori a l’habitació del costat de la sala d’oficina del senyor William, revisant la comptabilitat.



Mare meva! No hi ha qui s’entengui amb aquesta pàgina, no té caps ni peus. Suposo que en algun moment m’hauré equivocat i passat alguna dada, els números no em coincideixen, no hi ha prou ingressos per l’augment dels beneficis. Encara més, els números van en decadència! No, no és possible, tinc davant l’ordinador amb el registre, dec haver-me equivocat sumant. Sí, la ment m’està fent una mala passada. Deu ser això.



Li ho he de comentar al senyor William, però no sé com dir-s’ho. No tinc una resposta per a aquesta anomalia. I si em pregunta o m’ordena que ho solucioni, no tindré una resposta i de potetes al carrer.



Durant els dies següents, m’envaeix el cap un dubte: com la família Winchester ha aconseguit tant de poder?



***