***

Sona el molest despertador, el soroll que acaba amb els meus somnis cada matí excepte els diumenges, el meu dia personal, dedicat únicament i en excepció a relaxar-me. Estic desitjant acabar aquest dia i que sigui demà per aprofitar i dormir el que no he pogut en tota la setmana.



De camí a l’armari, el fred que hi havia escampat a terra va pujar des de les puntes dels peus per tot el cos fins al cap. La tardor se’n va i l’hivern assoleix la ciutat, com un mantell que es reposa sobre els edificis, a punt de lliurar tota la neu sobre els carrers.



Pujo al cotxe i encenc l’escalfador, fent el meu ritual de preparació mental. Inspiro pel nas, aguanto i, expiro suaument per baixar les pulsacions. Avui les carreteres estan especialment buides. M’apropo a la gran porta que separa la vida luxosa dels Winchester amb la vida quotidiana i ordinària de les persones de la resta de la ciutat.



-Bon dia Ana, com has passat aquesta setmana? Fa dies que no ens veiem.



-Bon dia Millie. Sí, és cert que aquests dies he estat més absent, em trobava una mica malament, gràcies per preguntar.



***

Aquests dies en el despatx durant el temps lliure i quan trobava un moment he anat cercant els historials dels últims mesos, inclús he hagut de donar una ullada als de fa uns anys. Quan més investigo, més hipòtesis em venen al cap. Però de seguida s’evaporen per la incoherència i els cops de realitat.



Després arribo a casa, m’assec a l’escriptori, obro el portàtil i començo a tafanejar per internet, en cerca de qualsevol anomalia. Encara que de seguida torno al llit per recuperar les forces perdudes durant el dia a casa dels Winchester.



Entre pista i pista creient-me Sherlock Holmes, torno a la rutina d’assistenta. Organitzo les agendes, dono les instruccions al servei, preparo les activitats de cada persona previstes per al dia i m’asseguro de que tot estigui en ordre, per complaure als senyors.



***

Avui l’Ana m’ha demanat que organitzi el pròxim viatge de negocis del senyor William que ha d’anar-hi a Atlanta per una reunió amb uns inversors i el seu equip de gestions.



Quan ho tingui tot li ho he d’enviar a ella perquè ho remati amb els últims detalls, ja que ho ha de comentar amb ell i matisar el que ha de veure amb la reunió com a tal. Una vegada acabat, tinc la resta de la setmana lliure que aprofitaré per passejar pels jardins i prendre el sol perquè últimament ni l’he vist de tantes hores que portava tancada.



***

Caminar pels jardins és com caminar pel paradís. Els murs verds i frondosos m’acullen, les olors de les mil flors es posen sobre els meus cabells, els rajos de sol penetren la meva pell i m’escalfen. És una sensació plena, inspirar és com tocar or, caminar és com volar i passar el temps és viure.



Estic tan relaxada que em sap greu, mentre que els encarregats de cuidar els jardins treballen, estic jo aquí aprofitant-me dels seus serveis.



Podria fer alguna cosa. Ja que fa alguns meses que treballo en aquesta casa, i molts d’aquests dies he baixat algun moment a admirar les flors, podria portar alguna llimonada i agrair el seu treball. Sé que no arreglen els jardins per a mi, però igualment surto afavorida.



***

La cuina d’aquesta casa és una autèntica passada. El marbre que recobreixen els mobles, les portes del color més blanc que he vist mai, amb unes fines decoracions d’or. I estranyament, el que més m’agrada de la cuina són les finestres, tan grans com pot aguantar la paret. El vidre mai està brut, sempre impecable, ni una mota de pols ni la petjada d’un dit. La llum les travessa directes, no fan falta artificials, el mateix sol il·lumina tota l’estança.



Al centre de l’illa sempre hi ha fruita fresca, i les llimones abunden. La meva mare em va ensenyar a fer llimonada des de ben petita, l’aroma a cítric m’encanta i m’apassiona, els meus sabons i colònies són amb aroma a llimona, mandarina o taronja.



La recepta és molt fàcil, fins i tot la podria fer amb els ulls tancats. Sucre i una mica d’aigua al foc, fins que quedi tot homogeni. Mentre tant, espremo les llimones i ratllo la pell perquè allà és on resideix la veritable essència de la llimona, d’on es treu tot el sabor. Ho barrejo tot i afegeixo més aigua, alguns cubs de gel, unes rodanxes de llimona i algunes fulles de menta tot en una gerra de vidre ben col·locat com m’agrada, a vegades ser meticulosa no va malament.



***

Bon dia a tothom! Em dic Millie, per a qui no em coneix, soc la nova assistenta des de fa uns mesos, vaig començar a finals de primavera i, he estat ajudant a l’Anna perquè estava últimament molt sobrepassada. I em sap greu no haver passat a saludar-vos, sobretot després de passar molt de temps en els vostres jardins.



Us porto un aperitiu, que espero que us agradi amb aquest dia tan esplèndid que fa, i hem d’aprofitar les llimones que es recol·lecten.



Vaig servir a cadascú un got amb la beguda i un petit aperitiu per menjar. Ens vam asseure a unes cadires i vam passar una estona d’esbarjo. Entre rialleres, preguntes i històries, em van sobtar alguns comentaris, sobretot coses del passat que eren molt diferents de les actuals o almenys al que jo estic vivint.



En un moment durant aquesta estona m’he allunyat momentàniament, he observat des de fora, allò que faig en alguns moments sense adonar-me. Tot eren rialles, es coneixien des de fa ja molt temps i eren com una gran família. Un cop de realitat per una aparició estranya. Les idees em venen al cap i xoquen, no tenen molt de sentit ni és el que pensava o creia.



No comprenc com s’abracen i se saluden tan animadament, com si fossin amics o col·legues. Si sembla un noi d'allò més despreocupat, al contrari de les persones amb les quals estic asseguda. Mai he intercanviat més de dues paraules, però sí que l’he vist i sentit parlar amb els seus pares.



Ara que em venen un munt de flashbacks, sempre el recordo amb les mateixes pintes desgastades, encara que és cert que va haver-hi un dia a finals d’estiu que no semblava ni ell. Me’n recordo que portava els cabells daurats pentinats i portava una camisa blanca amb uns texans blaus marins, vaig pensar que sortia amb els seus amics de festa o a un aniversari, mai ho corroboraré. Avui, també surt de la normalitat, va arregladet, però sense passar-se, com aniria un jove de la seva edat i amb els seus poders econòmics. Ara que ho penso, últimament ja no es baralla tant amb els seus pares, es comporta amb més finor i elegància, dina a la mateixa hora que la resta de la família i coses així que a simple vista no caus, però en conjunt marquen la diferència.



-Bon dia, Dean, feia temps que no et veiem passejant pels jardins!

-Sí, és veritat que ja no surto com acostumava a fer. La veritat és que ho trobo a faltar. I, per cert, veig que no m’heu convidat a aquesta reunió secreta que teniu entre mans.



Tots comencen a riure, inclús a mi se m’escapa un gest, la comissura dels llavis s’eleven formant un somriure. Al cap i a la fi, no sembla una persona dolenta, crec que els prejudicis m’han fet una mala passada.



A partir d’aquest fet començo a veure més de seguida a en Dean, amb el temps els bons dies es converteixen en frases i les frases en converses.



***

No hi ha hagut cap canvi en els mesos d’hivern, el fred s’infiltrava en les parets i les xemeneies començaven a fumejar. Però a part del que passa cada any, ha sigut una estació prou tranquil·la.



Sí que és veritat que hi ha una progressió, una espècie d’evolució en el comportament i relació que tinc amb els meus companys de feina. Inclús amb el fill Winchester, amb qui millor passo l’estona. M’he adonat que li agraden els jardins tant com a mi, fins i tot més, cosa que pensava impossible.



La seva manera de ser, el seu esperit és com la d’aquelles persones que busquen la comoditat dels altres. Busquen que riguis i comparteixis les teves emocions i preocupacions, no amb un fi d’aconseguir informació, sinó de preocupació i intentar solucionar els problemes que t'envolten. A mi també m’agrada ser tot orelles i paro atenció a les queixes que té dels seus pares o, com a ell li agrada dir, crítiques constructives. Sobretot rondina de l'exigència i perfecció, els seus pares prenen les decisions que el concerneixen sense ell i ho ha d'acatar.



Li agrada parlar als jardins, on m’ho trobo cada cop que baixo a prendre el sol i agafar aire fresc. Caminem per les sendes i ens expliquem un munt d’històries, però hi ha vegades que comença les frases, però no les acaba o canvia de tema ràpidament. Crec que no me n’adono, però quan ho fa seguit és massa obvi i no ho puc deixar córrer. Hi ha un punt on em punxa la curiositat i acabo preguntant, perquè no continues és el gran dubte, que deu ser allò que no vol explicar és allò que amaga la qüestió. Encara que ho deixo estar i torno al meu treball.



***

Estic a la mateixa saleta que fa quasi un any, en el lloc de treball que creia que no aconseguiria. M’envaeix el cap de nostàlgia, de records.



Ring. Ring.



El meu telèfon negre del treball està sobre la taula i comença a vibrar i a sonar.



-Bon dia, residència dels Winchester, que desitja?

-Bon dia, vull contactar amb en William, que no contesta les trucades i és urgent.



Surto mentalment i momentàniament de la conversa i giro el cap noranta graus en direcció al despatx envidrat i veig al meu superior assegut en la seva taula pendent de l’ordinador.



-Perdona, però qui ho demana?

-Digui-li que soc un dels seus inversors, ell ja sap qui soc.



Poso en espera aquesta trucada i contacto amb el telèfon de dins el despatx.



-Senyor William, truca un inversor per parlar amb tu, ja que no et localitza.



-Està bé, tornem la trucada.



Desvio ràpidament i quasi inconscient la trucada de la meva línia a la del despatx. Mentre està en la conversa, vaig girant-me per veure com va, a veure si m’assabento de què va la urgència. Tot just mirar, els ulls es desvien al seu rostre, pàl·lid com un cadàver, parat, estupefacte pel que sent, atònit. Mai havia vist al senyor Winchester sorprès.



***