Els moviments no paraven. Cada vegada eren més constants, més… Estranys.



—Això no té res de sentit, els meteorits encara no arriben, de fet falten 10 minuts —vaig quedar-me parat un moment pensant que merda podia ser el problema.



De sobte van començar a sonar alarmes i a parpellejar llums roges per tota la nau. El que faltava, una situació així. Ara sí que m'he de posar les piles.



Vaig anar ràpidament a l'altre panel de control, on de forma ràpida apareixien els principals dificultats.



No pot ser. Això no ho puc arreglar ara.



Per culpa dels estranys moviments, que segurament eren algun tipus d’impacte contra alguna cosa, tota la part exterior de la nau estava destruïda. No tota de forma literal, però si no ho arreglava i els meteorits la desgastaven més, podria arribar a cables, entre altres.



No puc fer res. Absolutament res. Per molt que pense i pense, no hi ha res.



Vaig tancar els ulls un moment, un moment de pau. I vaig obrir-los.



Era increïble, tot el que estava al voltant de la nau havia desaparegut, l'univers estava completament en silenci. Solitari. Sense rastre de vida.



Vaig obrir els ulls de par en par sense creure’m el que veia, al fons veia una nau gegantesca. Mai havia vist una nau tan gran, de les magnituds que tenia pareixia un nou planeta petit.



Això havia de ser un somni, no sé quan, peròem hauriad'haver adormit en qualsevol moment. Vaig acatxar el cap observant al meu rellotge, estava parat. El tic-tac, tic-tac típic del meu rellotge ja no existia. Pareixia que el temps s’havia parat completament.



Cada vegada la meua nau s’apropava més a la gegantesca nau del fons, no sabia què fer. Mai m’havia passat això, era tan irreal. Mai ho havia sentit dir d’un altre astronauta o persona.



Això que significa? És algun tipus de broma del govern? Són aliens? De veritat que no ho entenc.



Mentre jo intentava entendre l'existència d’aquella nau, una llum es va encendre en la seua superfície. Sí, de la nau. Es va obrir un tipus de comporta gegant, on es veien diferents tipus de naus que entraven dins dels meus coneixements.



Això havia de ser obra del govern. Per alguna raó tenen naus que jo conec i he vist en persona. De sobte em vaig adonar que ja quasi estava tocant la nau.



Vaig veure com unes persones des de dins de la comporta em feien senyals, volien que jo entrara dins?



Sense saber molt bé el meu destí, vaig desistir i vaig pilotar la nau cap a la comporta.



Ja estava dins, dins d’una nau gegant que mai en la meua vida havia vist ni sentit. Vaig veure com van començar a apropar-se les persones que m’havien fet els senyals.



Vaig obrir la comporta, eren humans evidentment.



—No cal quetinguispor, som de confiança —va dir un home amb un uniforme de color taronja, tampoc mai l’havia vist. Va parlar amb tanta calma i amabilitat que vaig agafar tota la confiança que podia permetre'm amb seguretat.



No vaig dir res. La meua porta es va obrir i vaig abaixar-me, ningú pareixia tindre captipusd’arma per fer-me mal.



—Aquí hi ha oxigen, pots tranquil·litzar —va dir la dona. Ella tenia el mateix uniforme taronja que l’home d’abans. Se'n va anar un moment i quan va tornar va donar-me un got d’aigua i un poc de menjar. Menjar de la Terra.



—Com…? Tinc tantes preguntes que no sé com començar —vaig dir perplex, mentre espai vaig agafar el got d’aigua i vaig veure. —Moltes gràcies per l’aigua i el menjar. Encara quefacipoc que he sortit de la Terra, ja faltava a trobar aliments normals.



—No passa res. És normal —a la dona li va sortir una somriured’orejaaoreja. —Oh, perdona. Em dicMileva, l’home al meu costat es Gilet —va assenyalar a l’home que abans havia parlat.



—Ara t’explicarem tot, però primer vine amb nosaltres. I ja sé el que estàs pensant, no, no tenim res que a vorer amb el govern de la Terra. Nosaltres tenim el nostre propi govern —va dir Gilet.



—Nosaltres? Però… Hi ha més gent? —vaig preguntar. No conec a ningú.



—Clar que sí, com creus que esta nau està tan bé? Nosaltres dos només no podríem fer-nos càrrec de tant —Milevava riure amb la pregunta tan innocent que vaig fer.



Seguit d’això, em van dir que els acompanyara i els vaig seguir. Mentre me n'anava van sortir 3-4 persones i es van encarregar de la meua nau. Quina rapidesa.



Mentre caminàvem per la gegantesca nau,Milevai Gilet van començar a parlar-me un poc de la història d’este lloc, com van arribar, entre altres.



Resulta que això va ser un experiment fallit del govern actual de la Terra, i com el primer astronauta no va tornar, van anar enviant més gent. Al cap del temps que ningú tornara, el govern es va adonar que sí que estaven vius, el que passava era que la gent preferia molt més viure ací que a la Terra. I també em van explicar que els moviments estranys era com un tipus de “protecció” que té la nau per als objectes que no coneix, que si ells no s’hagueren adonat que era jo, segurament havia acabat fet de pedaços.



Milevai Gilet em van deixar en una habitació, deixant-me que m’adaptara i pensara. Si la vida que m’han afirmat ací és tal i qual, em quede ací. De totes maneres, a la Terra ningú m’hefa cas, ningú s'interessava per mi.



Decidit, em quede. Vaig adonar-me que m’havien deixat roba en la cama. Em vaig canviar.



Així és com acaba la meua història? Bé, en realitat no en una mort tràgica, però encara queden moltes coses que he d'entendre i m'han d'explicar. Això no obstant, temps al temps. Ara m'hauré d'acostumar a esta forma de vida.



…