Jaem començavaa tranquil·litzar quan vaig veure que havíem arribat, era molt més gran del que havia pensat, no era ni una mica pareguda a com la pintaven a les pel·lícules i a les telenovel·les. Ara mateix, sense ser exactes, podria dir que mínim mesurava 50 metres d’alt. Estava imaginant-med'ací a 22minuts, quan tot comencés, però una veu va interrompre els meus pensaments. Ja m’havien obert la porta.
—Va, que no tenim tot el dia! —va dir el guàrdia. En veure que no em menejava, em va agafar del braç i em va tirar fora del cotxe. La gravilla em va arribar a les mans en caure a terra.
—Espere que no m’hagis trencat els calçons —vaig dir, mirant de reüll al guàrdia, que semblava que no havia tingut un bon dia en tota la seua existència—. Fill de rabosa —vaig xiuxiuejar.
—A la pròxima li diré al sergent que no em pose amb joguets tan cabrons. Només saps que queixar-te i donar problemes, rata fastigosa —em va mirar amb fàstic, i quan estava a punt de donar-me una puntada, un altre guàrdia ens va cridar l’atenció.
Em vaig aixecar ràpidament i em vaig espolsar els pantalons, quin remei, em tocava aguantar aquests éssers amb tres neurones fins que la nau sortira cap a l’espai. De sobte una veu estrident va parlar pels altaveus—. Queden vint minuts per a l’enlairament. Quan queden quinze minuts, el sergent farà un petit discurs —just el que faltava, haver d’aguantar aquest home cara a cara una vegada més, no li es suficient amb la volta que em va donar la notícia.
—Ja no puc esperar més per veure com fracassa amb la missió, amb ell ja són 3 morts —va dir el guàrdia que m’havia dit rata fastigosa. A saber de què parlava, però és molt evident que bona relació no tenim.
—Encara no sabem si fallarà o no, no ho dones per fet. Però sí que serà un miracle si ho aconsegueix —va respondre l’altre guàrdia. Mínim aquest no em tractava com una “rata fastigosa”, sinó com a un ésser humà.
Els guàrdies es varen callar al arribar a un petit escenari, on hi havia un micròfon i mitja dotzena de guàrdies al voltant d’un home per protegir-lo, per protegir a la persona que més odie, el sargent, que estava al costat de la veu dels altaveus, la presidenta. Ella s’acostà al micròfon per donar l’avís que falten 15 minuts i que començarà el petit discurs.
—Vine amb mi —el guàrdia caminava cap a l’escenari pujant les escales, jo el vaig seguir, la veritat, un poc espantat. A saber que volen que faça jo ací dalt, a part de supervisar-me.
Quan vaig pujar vaig sentir una mà freda a l’esquena, era el sergent, quina casualitat. Ni em vaig girar, aquest home no es mereix res, ni veurem als ulls.
—Benvingut, Daniel —em va llevar la mà de l’esquena tan prompte com va veure que no li feia cas—. Ja saps el que t’espera si falles la missió, i abans d’això, si no fas cas al que et mane, encara pitjor —em va xiuxiuejar a l’orella. Com l’odie, com odie a tota la gent que està ací, respirant el mateix oxigen que jo.
El sergent es va posar davant meu i em va assenyalar una cadira, justament la més propera al micròfon, moltes casualitats tinc ja. De seguida que em vaig asseure a la cadira, el sergent s’apropà al micròfon i va començar a parlar.
—Bona matinada, senyors, senyores. No és novetat que fa temps estem investigant un segon planeta, una segona oportunitat per a tots, per a la humanitat. Tampoc és novetat que no és la primera vegada que algú es sacrifica pel bé de la humanitat, i aquesta vegada, Daniel —es va girar i em va mirar, com si estiguera orgullós de lameuapersona. Ja m'agradaria, ja. —Sempre he pensat que els criminals no tenien cap segona oportunitat, ja havien tingut una per fer-ho bé, però no, Daniel va arribar i m'ho va demostrar, que es mereix aquesta oportunitat per a salvar la humanitat, encara que signifique perdre la seuapròpia vida. Per favor, Daniel, donam-os algunes paraules —de seguida es va girar altra volta cap a mi. Em pareix que aquest home es pensa que soc el seu animalet de companyia.
Mentre m’alçava i caminava cap al micròfon ja sentia les veuetes i les miradetes de la gent, per què m'ha de passar a mi tot això? Impossible que no hi hagués una altra persona per fer això.
—Doncs, ací soc, encantat de poder servir a la humanitat, i sobretot a l’exercit de tan grata forma —a dures espentades ho vaig poder dir.
Era com si m'emplenara la boca de merda i merda sense parar, sense parar de dir mentides. Mentides que probablement la gent s’haurà cregut. Com sempre, el meu as des que vaig entrar a la llista de criminals del govern han sigut les mentides. —Espere poder ajudar encara que siga un mínim, tot siga per les pròximes generacions que es mereixen tenir un bon planeta. Un bon lloc on viure sense preocupacions greus. Moltes gràcies per aquesta oportunitat —de seguida que vaig acabar de dir l’última paraula vaig sentir un calfred per tot el cos. Em vaig allunyar del micròfon i vaig tornar al meu seient.
El sergent es va girar a mirar-me un poc enfadat. Jo crec que tan dolent no havia fet el meu discurset improvisat, oí que sí? Entre discurset i discurset ja havien passat 5 minuts, només en falten 10. Elsergent va tornar a apropar-se al micròfon i va donar una petitadespedidaal nostre públic. Un guàrdia em va agafar del braç i em va baixar de l'escenari.
—Escolta'm, que ja sé caminar i on he d'anar, no fa falta que em dugues com a un petitet —li vaig dir al guàrdia quan vàrem baixar l’última escala, pareix que no m’ha sentit, perquè continua amb la seua mà al meu braç. —no m’has escoltat? Que m’amolles! —em vaig girar cap al guàrdia que estava com una estàtua sense vida al meu costat. Es veu que està completament sord. Li vaig fer mala cara i per fi va dir una cosa.
—No tens drets a demanar ni parlar als guàrdies, calla ja. —va espentar-me perquè caminara, evidentment no anava a caminar fins que em deixara el braç en pau.
M’anava a girar i començar a pegar-li, però ja no soc una cria per fer una acció tan immadura. En realitat, sí. Em vaig girar i li vaig escopir en tota la boca, on menys li agradarà. Quin fàstic em faria que algú m’escopira en la meua preuada boqueta.
—No faces més pardalades! —va agafar un mocador de la seua butxaca i es va netejar l’escopinyada, el va tornar a amagar i ens vàrem posar a caminar. Impressionant que el guàrdia no m’haja fet res, a aquest pas al guàrdia aquell amb 3 neurones quan em torne a fer alguna cosa hauré de respondre el triple, a veure si aprén dels seus companys.
I quan menys m’ho espere, au, una altra vegada escales cap amunt. Però ara ja no tornaré a baixar, ni hui, ni demà, ni mai. El meu destí està en mans del govern, i fins i tot la persona més ximple sabria dir que no tornaré, ni encara que arribara en cent trossos. En realitat, des que he arribat no m’he parat ni un moment a analitzar de veritat la situació. És igual que no tinga cap oportunitat d’arribar viu; és necessari pensar bé què faig i com ho he de fer. Almenys aquests anys d’entrenament han de servir per a alguna situació, la situació que espere des quevaigcomençar a estudiar sobre la NASA, les naus espacials, l’univers i tot el que envolta la nostra petita existència, bàsicament.
Quan vàrem arribar d’alt era increïble, quines vistes. Quina sort que no tinc acrofòbia, perquè això mínim seran 30 metres fins al sòl.
—Allí està la porta per on has d'entrar, vinga —el guàrdia va assenyalar una porta. Aquest home no se'n recorda que em sé cada centímetre d’aquesta nau millor que la palma de la meua mà.
—Ja ho sé, no cal que m’ho recordes —li vaig respondre, no m’anava a quedar callat. Ell no va dir res més i em va amollar, esperant que obrira la porta i entrara a la cabina principal de la nau, com si m’anara a escapar.
No sé si estic preparat per a aquest viatge, però el que sí que no dubte i saber és que mínim estaré ben lluny de tota aquesta colla de gent impertinent.
Vaig inhalar oxigen 3 voltes i vaig entrar a la cabina, No semblava que haguera passat tant de temps des de l’última vegada que vaig estar ací. Vaig mirar el meu rellotge, 5 minuts i tot començaria. Vaig començar a preparar-ho tot ràpidament, no ha de fallar res.
A poc a poc el temps s’anava retallant mentre jo ho preparava tot, quan faltassen 2 minuts la nau hauria d'estar ja preparada. Vaig mirar la porta, ja estava tancada i no es podria tornar a obrir fins a mínim passattrenta-sis dies, on suposadament arribaria al planeta2kZ-904. Ara la meua ment tornava a fer-se preguntes sense parar; tornaré viu? Això farà algun canvi? La gent de veritat creu que tornaré? Però ’única pregunta que era la que m’importava era si tot sortiria com l’última vegada.
Oficialment 2 minuts. Vaig tocar un botó i els motors varen començar a funcionar, de la mateixa forma que els injectors i els propulsors. Aquests 2 minuts passaven volant, de la mateixa forma que anava a fer la nau.
La conta enrere va aparéixer a la pantalla principal de la nau, de la mateixa forma que una veu va començar a sentir-se per tota la nau.
10…
9…
8…
7…
6…
5…
4…
3…
2…
1…
