Un fosfè és aquell fenomen que tots hem viscut quan tanquem els ulls i els freguem amb força. Milers de puntets i ratlles i estrelles i llampecs lluminosos destaquen per sobre de la foscor de l’interior de les nostres parpelles, i es mouen erràticament, en un caos bell i curiós, com si fugissin o tinguessin pressa per creuar el nostre camp de visió. Són de tots els colors, fins i tot dels que no es poden imaginar. D’entre ells, són vermells i verds. Alguns, negres.



Negre és el color que no va poder parar de veure durant setmanes. Com el carbó, potser una mica clixé, però, en el fons, verdaderament com el carbó: embruta els dits, s'estén i s’enganxa i envaeix tot el que és al voltant; es resisteix a marxar, i fregues, ensabones, neteges, fregues, fregues, fregues, fins que la pell xiscla amb un color vermell viu i, tot i així, emmudit per una capa incessant de negre que la cobreix.



El negre es negava a acceptar la derrota.



D’ençà que havia vomitat al lavabo del psicòleg —del qual havia marxat, gairebé sense trencar silenci, amb una expressió martiritzada, amb, de sobte, unes bosses a sota dels ulls tan fosques com el negre que veuria després, i un fred agressiu que tampoc s’afebliria— el color atzabeja tintava tot el que es presentava davant dels seus ulls. Els tons verds d’uns dies abans ja no feien esforç d’esment i, com les arrels que l’havien atacat quan descansava (o ho intentava) al llit, li semblava que aparegués una estranya xarxa roja, amb prou feines visible a ull nu, que només podia veure si s’hi fixava molt però que, tot i així, es feia notar prou com per no poder ser ignorada; una xarxa roja i latent, que s’entrellaçava i creixia com un pop amb infinits tentacles.



Negre i vermell per tot arreu. Els colors l’intentaven perseguir, en un malson impossible d’evitar. Negre sense parar i vermell com una xarxa de cordes vives i torturades. Sagnants.



No només ho havia començat a sentir a través dels ulls. L’estómac, buit des d’aquell moment, s’havia negat a acceptar qualsevol tipus d’aliment. Més aviat que una apatia davant del menjar, es trobava amb la sensació d’estar a punt de vessar, de desbordar, d’explotar. Però, per molts cops que es plantés davant del mirall i s’examinés el ventre, les costelles, el pit, la gola, la llengua… no semblava veure-hi res fora del normal. Normal?



Clava-hi les dents… Mata’l!



Es podia sentir normal, en aquella situació? I la veueta, rient, a vegades, cridant, desesperada, però revoltada en el seu plaer, mata… mata… ma…



Sentia que, en cada instant que passava, aquella sensació desagradable, com àcida, que pujava cap al fons de la seva llengua, aquella sensació calentai profundament insoportable que havia de fer esclatar el seu estómac en qualsevol moment, i aquella sensació de tendresa a la pell, tova, infantil, maltractada; totes aquelles sensacions creixien dintre seu. Com una taronja, sí, pensava… com una taronja que ha passat de temporada i ningú a agosarat agafar del fruiter. La taca negra ja cobria pràcticament tota la seva pell.



No havia tornat a anar al psicòleg. Sentia vergonya, potser una mica de pena i compassió per la doctora que, amb aquell somriure serè, havia intentat crear un ambient confortable i càlid. Però, sobretot, sentia vergonya. S’havia d’amagar, de la psicòloga i del món, però sobretot, de la seva pròpia persona, els seus propis ulls. Tenia por de veure’s.En qui t’has convertit…?, fes-ho. Fes-ho.



En tu.





Un més després de l’incident, en una llambregada de follia, totalment fora de si, després d’haver estat al llit durant hores i hores, de no sortir de casa, de no menjar, de no obrir els ulls, s’havia aixecat de cop i volta i havia anat, com amb un motor a dintre del seu cos, directament cap al lavabo i havia agafat el mirall i, amb les pròpies mans, l’havia rebentat contra la pica. Els trossos de vidre volaven amunt i avall i, tot i així, altre cop, l’esclafava sota la seva pròpia força. Una vegada, i una altra, i una altra, sense parar, fins que del mirall només en van quedar milions de bocins. Les mans, plenes de sang, i la cara, plena de suor, els cabells enganxats al front, i els ulls eixits del soc, de bogeria; havia aixecat el cap i no s’havia vist. Els dos ganxos a sobre de les rajoles amb sanefes de floretes antigues de la paret del lavabo, com dos ulls, li havien tornat la mirada. El mirall no hi era.



La pell, no de les mans només, sinó de tot el cos, tota esquinçada, no físicament, sinó com a estat d’ésser, pesava, com si les gotes roges que regalimaven avall lentament l’estiressin com a cadenes.

I la veueta, si hagués pogut, en silenci, hagués somrigut.



***



—Feia temps que no venies. —Han passat dos mesos i mig, si fa no fa. Realment no ho sap.



S'asseu a la butaca de pell, que no grinyola ni una mica, perquè no es mou. De fet, totalment immòbil, com una estàtua, no té forces ni per desplaçar les pupil·les cap a la psicòloga, que segur que somriu amb complicitat. Amb la força d’un gegant, obre lleugerament els llavis i deixa sortir un fil de veu, gutural però feble.



La nit anterior, com de costum, no havia dormit gens. S’estirava al matalàs, que més aviat semblava un bloc de pedra, o potser no era el matalàs el que estava en aquell estat. Mirava el sostre. Parpallejava. Respirava. Contava, un, dos, tres, quatre, cinc ovelletes… un, dos tres…, i pensava que no servia de res. Sentia que es fonia contra les mantes, com si, de sobte, la seva pell es desenganxés dels ossos. I, de cop, es trobava dintre d’una tomba.



Claustrofòbica, petita, angoixant. L'ofegava i feia que, amb desesper, necessités obrir la tapa i s'esmunyís entre el pes de la terra sobre seu. Esgarrapava la fusta de les parets i el sostre, amb un soroll dissonant, agut, com de gemec; s’arrancava les ungles en l’intent, i feia brotar d'una mel color vellut totes les parts del cos. Una mel, sí, dolça, o potser no, però deliciosa. Picava contra el material i ignorava el crecseguit d'un dolor intens a l'exterior de les seves mans. Cridava, però no es reconeixia la veu. Una veu que, més que humana, era barbàrica, un rugit.A fora? O cap a dins? I, amb un intent de salvació, es clavava els queixals al propi braç, que s’esfondrava com mantega, i el mastegava, se l’empassava com un llop famolenc. Gust a ferro i a, de sobte, centenars de cucs i larves, que naixien a dintre de la seva pròpia boca; però no sortien de la carn que mastegava, sinó que s'arrossegaven del fons de la seva gola, i portaven amb ells una olor repugnant, visceral. Rajava la sang per tot arreu, caníbal, trencava els ossos amb els queixals i, com un monstre, un animal salvatge, s'estirava dels cabells, s'esqueixava la pell, per sortir, sortir, sortir, sortir de la tomba.



El cos. El cos era una tomba, i hi havia d'escapar. Podrit. Putrefacte. La pell queia, i deixava les seves restes enrere. S'alliberava.



***



La psicòloga té una expressió indesxifrable al rostre. Les celles, arrufades. Li tremolen les mans. No somriu. Les puntes dels dits de la seva mà dreta fan pressió contra la vora de l'escriptori, com si es volgués empènyer enrere.



La veueta, per contra, riu més fort que mai.Fes-ho.



I sent un imparable impuls sobrenatural. I s'aixeca del cuir on seia.