Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Mentre es remou al sofà d'imitació de pell, que grinyola o es queixa una mica sota el seu pes, s'emporta les puntes dels dits cap als llavis, que nota tremolosos, incessants en la seva mostra de nerviosisme i inseguretat, i rosega l'ungla del polze, que també es belluga com si, tots dos plegats, haguessin de demostrar a algú la seva inquietud. Els ulls li ballen amunt i avall de la sala d'espera i l'escanegen, en miren els quadres, com ridículs en la seva intenció de demostrar serenitat i calma pels que es troben en una situació com la seva: és la primera vegada que trepitja un psicòleg.



Certament, sent que no ha pogut convèncer prou el seu coratge que aquesta és una bona decisió. De fet, no creu que mai ningú n'estigui del tot segur, quan trepitja un psicòleg per primer cop, que és una bona decisió i que no preferiria passar un dia al parc amb els amics, escriure al diari o emborratxar-se sol en la foscor de la seva sala d'estar a les onze de la nit. Però bé, no té gaires amics, tampoc li agrada escriure un diari —o sí, però fa tant de temps que no ho fa, que potser el seu diari ara li semblaria que és d'algú estrany i aliè...— i tampoc té cap ampolla d'alcohol barato esperant a la cuina de casa seva. Així que s'asseu pacientment al sofà fins que la mateixa dona d'abans demana el seu nom i li diu que passi a la primera porta a l'esquerra, on una veu càlida, des de dintre, li diu que entri. La veu que li ho ha dit, assumeix que la psicòloga, somriu lleugerament i li fa un gest com indicant-li que no tingui por d'apropar-se.



La sala és més petita, decorada amb un millor gust que la d'abans, que bé, és fàcil de superar, pensa, i conté les decoracions típiques d'una casa normal, d'un sentiment familiar: unes prestatgeries plenes de llibres i figuretes i tasses de te decoratives a l'esquerra, un espai a la dreta que amb prou feines conté un altre sofà com el d'abans, una tauleta baixa i al davant un altre sofà, tot a sobre d'una catifa plena de sanefes, una catifa persa, assumeix. I al bell mig de tot, l'escriptori on la psicòloga seu, complaent. Els mobles de noguer, o ves a saber de quin material són, però d'una fusta fosca segur, han estat triats amb cura; si fossin de fusta d'avet, potser hauria dubtat una mica més en acostar-se a la butaca de davant de l'escriptori i seure-hi. En silenci, perquè no sap ni què dir ni què fer.



—No et preocupis —diu la dona, mirant-li el fons de les retines com si l'intentés llegir des del primer moment i darrere de les seves pestanyes s'hi pogués entreveure la història de la seva vida—, sé que és la teva primera vegada venint a un lloc així...



La psicòloga li assegura que està en un espai segur, li fa un parell de preguntes inofensives com del pal de com prefereixes que organitzem les sessions?, i vols que et pregunti coses o prefereixes començar tu?, a les quals assenteix, o nega, o respon breument, perquè s'ha distret mirant un puntet al terra de, també, una fusta fosca, on sembla que hi han passat corcons. S'imagina que hi són allà i que, com abans amb les ungles i les dents, roseguen la fusta i hi fan aparèixer encara més puntets, que s'eixamplen, es multipliquen, i de sobte, hi ha un forat enorme on no s'hi pot endevinar res i fa que deixi a la psicòloga xerrant mentre s'aixeca a ficar-hi el cap, a veure què hi ha, i hi cau... cau... cau a la foscor i la psicòloga crida el seu nom des de l'habitació i treu el cap pel forat, però ja no la pot veure perquè és massa lluny, i encara més, cau...



—...No passa res si no vols dir res avui.



La veu de la dona fa que es desperti d'aquell somni estrany i li retorna la mirada per primer cop en els últims trenta minuts.



—Perdó —respon, i la psicòloga no ha parat de somriure lleugerament en tota l'estona.



Sent com el cor li batega amb força, i torna a llençar una mirada ràpida al parquet, tot sencer i intacte a part d'uns cinc foradets de corcó. El forat gros no hi és. Pensa que és una cosa que mencionaria a la psicòloga si no l'hagués conegut fa una estona; segur que ella sap què pot significar el forat. O bé, per saber del segur que ella no l'ha vist...



—Prefereixes començar tu? —pregunta, i potser li ha llegit el pensament, perquè assenteix, no amb gaire vehemència, però assenteix, i es recol·loca a la butaca.— Està bé. Ens coneixem de fa molt poc, i entenc que no sàpigues ben bé què explicar-me, però jo estic aquí per ajudar-te en el que creguis necessari.



El seu somriure sembla sincer, o d'això se n'ha convençut, almenys, per forçar-se a aprofitar l'hora restant que queda d'aquesta primera sessió. Bé, i si no surt com s'espera, i la psicòloga, en acabar l'hora, canvia l'expressió d'una avinent a una d'horror, sempre pot marxar a casa i sortir amb els amics, o escriure en el (seu) diari, o emborratxar-se mentre es recolza al marbre de la cuina i pensa que potser hauria d'encendre els llums per no despertar-se l'endemà amb un nyanyo al front.







L'appel du vide és una expressió francesa que descriu un sentiment no exclusivament francès que crida molt l'atenció a qui el descobreix per primera vegada. Et fa mirar des de dalt d'un balcó o d'un penya-segat o per la carretera de la muntanya, que fa uns zig-zags més aviat perillosos, i llavors penses, m'hi llenço.



Quan va pensar això per primer cop, si fa no fa un parell de setmanes abans de presentar-se al psicòleg, es va horroritzar immediatament. Guaitava pel balcó d'un edifici ridículament alt i d'una revolada va llençar-se enrere, empenyent-se de la barana, com de reacció, com si verdaderament hi hagués una corda invisible que hagués estat a punt de tibar cap a l'infinit de vint pisos avall. El seu cor no abaixava el ritme i sentia que, de sobte, s'ofegava, s'ennuegava, volia vomitar, i des del terra de l'habitació on s'havia aferrat, les parets no paraven de giravoltar. Recorda, de sobte, sentir, mil i una vegades seguides, m'hi llenço, m'hi llenço, m'hi llenço, m'hi llenço, m'hi...



Corregué cap al lavabo i va abocar el seu esmorzar tant ràpid com va parpellejar. Li tremolaven les mans i no podia aixecar-se del terra, fred, per sortir del lavabo, poc acollidor, de l'edifici, que semblava rebutjant... bé, totes les coses que es poden sentir de cop sobre un lloc en el qual sents que perilles, o que et persegueix, o que t'empresona, o que t'obliga. Recorda, també, quan amb prou feines havia aconseguit aixecar-se i dirigir-se cap a l'ascensor, sense ni pensar en tancar la porta del balcó (m'hi llenço, m'hi llenço, m'hi...) el dolor colpidor i estranyament punyent, agressiu, violent... que va sentir al seu abdomen, com si l'acabessin d'apunyalar. En aixecar la samarreta davant del mirall de l'ascensor, però, va poder confirmar que no hi havia ni rastre de cap agressió.



M'hi llenço...



Una sensació estranya envaïa el seu cos, els seus intestins, el seu cervell, la seva bosca, les puntes dels seus dits... m'hi llenço... Una veueta de cap manera seva, de cap manera de ningú, simplement, una veueta per sí mateixa, va creuar les seves orelles o l'interior d'aquestes mentre sortia de l'ascensor a la planta baixa.



M'hi llenço, m'hi llenço... I la veueta, llença algú...



Aquella mateixa nit, en despertar abruptament per culpa d'un mal son, recorda, també, voler aixecar-se per beure aigua; tenia son, com tothom, però no podia moure's, i tampoc adormir-se. Lentament, el matalàs del coixí es transformava en unes arrels impetuoses, braços, o no, però arrels del tot no eren, i recorda mirar amunt, perquè no podia fer altra cosa que allò, i el sostre, tan ràpid com havien aparegut les arrels, estava ple de taques de colors, verdes sobretot, verdes i blaves o liles, i més arrels; hi havia fulles, que creixien d'entre la textura del gotelé i sortien de la llum del sostre i d'entre les cantonades. La veueta deia alguna cosa, i les arrels, agonitzants, cridaven i s'estenien, o potser no eren elles l'origen del crit: l'abdomen feria com si hagués d'esclatar, l'abdomen i tot el cos, on les arrels estrenyien els braços i les cames i el coll i, de sobte, com un acte final, les taques, animades, com persones, o no del tot, com morts vivents, l'atacaven i es feien caure a sobre seu, a sobre els llençols i el seu cos, i, de sobte negre.



I la veueta, mata...