La psicòloga, durant tot el relat, no li desenganxa la mirada, ni un sol segon, ni tan sols per abaixar el cap i escriure un parell de paraules a la seva llibreta, com pensa que fan tots els psicòlegs; en canvi, l'escolta amb atenció, com incitant a que segueixi parlant, i no diu ni un mot fins que el silenci es fa notar a l'habitació. És aquesta manera de ser de la psicòloga que fa que senti una espècie de sensació d'alleujament al veure que la primera reacció de la dona no és cridar horroritzada i apretar un botó sorprenentment mal amagat sota la taula. Potser, s'havia convençut que, d'una manera o altra, la psicòloga li llegiria la ment i descobriria... descobriria allò que...



Un calfred malintencionat, de sobte, s'allarga i recorre la seva columna vertebral, directament al moll de l'os, on gairebé li sembla que hi preservera expressament, com si volgués incomodar, perturbar; fred i cruel, quasi viu, l'agafa per les espatlles i contrasta amb la calidesa dels mobles de la sala i, durant un segon, una vergonya, unes ganes d'amagar-se, de plorar, de fugir, de protegir-se com un infant als braços de la seva mare, l'envaeix. No...



—Vols un got d'aigua? O una manta? —la psicòloga interromp l'amenaça, amb una veu suau, lleugerament preocupada; sembla que hagi notat alguna cosa en la seva cara, un tic a l'ull, les celles, que s'havien arrufat, un glup nerviós—. Pots demanar-me el que vulguis. Tinc moltes coses que poden ajudar-te a estar més en calma.



Es remou a la seva cadira, i pensa que la de la psicòloga deu ser més còmoda, perquè ella no s'ha mogut ni un milímetre durant l'hora que fa que és allà. Nega amb el cap la seva proposta i decideix no dir res més, potser perquè fa molt poc que la coneix, o potser perquè, durant un petit instant, li ha semblat imaginar-se que s'ho estava inventant tot.



Mentida...!



—Em pots explicar això de les taques del sostre? Si vols, és clar. O pots seguir on ho havies deixat. Però em sembla que pot ser important, perquè...



Ah, sí, les taques... les maleïdes taques... Mentre la psicòloga li explica alguna de les conclusions que deu haver tret d'aquesta conversa, deixa que la seva ment divagui i es perdi en remolins confusos, com si la seva memòria estigués jugant a fet i amagar.



Ah, sí, les taques...



***



El dia següent a aquella agressió sobrenatural va ser incapaç d'aixecar-se del llit. No va ser pas per un dolor en conseqüència de les arrels al coll o les cames, no, sinó una sensació d'inseguretat, de perill, com la que havia sentit en aquell balcó. Sentia que, si posava els peus a terra, se l'engoliria tan ràpidament com havien aparegut les arrels; es sufocaria, intentaria escapar i no podria, i el terra se l'emportaria més enllà del que un es pot imaginar que és l'infern si hi creu. I si no, només de pensar en aquella possibilitat, hi creuria. Perquè el lloc on arribaria, si hi arribava mai, semblava agonitzant, tortuós, sadístic. L'infern.



No va ser res d'especial aixecar-se al cap de dos dies, apart de la incessant gana que tenia i el cansament que sentia de no haver-se mogut durant tan de temps. En efecte, el terra no va fer res més que aguantar el seu pes. Ara bé, sortir al carrer... A partir d'aquell moment dues setmanes enrere havia evitat qualsevol contacte amb l'exterior. Com una espècie de broma molt elaborada, li feia la sensació que els colors verd, morat, blau, l'empaitaven, una broma molt pesada i gens divertida; els colors s'alimentaven de l'ansietat que sentia quan els veia, com si s'esperés que saltessin a sobre seu altre cop. Paranoia, potser, i la veueta reia, reia, i ocasionalment... mata... I llavors reia, incessant.



Una sensació desagradable a l'estómac havia començat a aparèixer, i a créixer, a ramificar-se. Com un blau de quan s'és un nen i es cau de la bici per primer cop, un blau etern, no visible, però la pell, tova, estranya, dolorosa...



A la nit, sobretot la segona setmana, incloent la nit anterior a la primera visita de psicòleg, evitava adormir-se de cap de les maneres. Sentia el cos dèbil, malhumorat, desgraciat. Com una taronja que ha passat de temporada, una taca que hi creix a la pell, amenaçant, i la devora per complert, i l'únic que pots fer és llençar-la... Com si, en viure, en experimentar les sensacions d'algú que té consciència, alhora, s'anés esgotant la reserva al fons de la seva ànima; sentia que, sense poder-ho evitar, alguna cosa dintre seu es podria, s'enfosquia, i atreia les mosques.



Només un cop, potser motiu pel qual dubta un moment si dir-ho o no; només un cop, va tenir les ganes de descobrir què era aquella sensació de malestar. Era de nit, com sempre, o bé, com les vint-i-quatre hores del dia d'ençà que s'havia començat a sentir així —el negre, davant de la resta de colors, havia près davantera—, i, potser, també, perquè era fosc i no podia veure el que feia, es va imaginar que es clavava les ungles al pit, a la pell, les enfonsava, es destrossava, tot cruixia sota les seves mans, i arribava a dintre seu, al fons; s'obria i exposava tots els seus interiors i, obsessivament, rebuscava entre els intestins, els ossos, els pulmons, i remenava, i buscava, i excavava...



La veueta, més a dintre, potser ho trobes... més...





Nyeeeeeeeeeec!

S'aixeca de la butaca, i es queixen les potes d'aquesta contra el parquet de fusta, amb una força tan gran que gairebé la podria haver tombat.



—Perdó, perdó, ugh... on és el lavabo...?

La psicòloga obre els ulls, sorpresa pel tall en el que estava explicant i, alarmada, li diu que és la primera porta a mà dreta de...



Surt corrents, obrint les portes a revolades, i s'aboca, com si d'allò hi depengués la vida, a la tassa del lavabo, sense pensar gaire en la higiene de l'acció, i hi vomita. Un impuls, gairebé antinatural, una acció com de purgatori, com d'execució.



La psicòloga, al radere, es disposa a agafar paper per ajudar però, durant un parell de segons, no pot evitar mirar l'escena, esgarrifada, quasi paralitzada, com si, enlloc d'algú vomitant, acabés de veure un assassinat.