—… deixaré passar aquest distracció, però amb la condició que no es torni a repetir.
M’abstrec dels meus pensaments per prestar atenció a la meva madona, que pel que sembla no està gaire interessada en mi. Pareix que té pressa a despatxar-me i m’endossa la primera excusa que li passa pel cap. M’ordena una tasca que per res m’esperava complir en la meva estada en aquesta mansió.
Com??? Pensava que per a Nina seria com una secretària personal i que l’ajudaria en els seus assumptes del treball. També creia que li rentaria la roba, li organitzaria l’agenda, tal vegada l’ajudaria a preparar el menjar… Per res no m’esperava que la meva primera tasca a complir fos anar a revisar les plantes del jardí. “Avisa’m, si n’hi ha de seques” m’havia dit Nina. Jo pensava que això era tasca del jardiner. Estic a punt de partir, però Nina m’atura:
Faig que sí amb el cap, tot i que no estic gens d’acord amb les normes que m’ha imposat i que augmenten les meves sospites. Faig mitja volta i em dirigesc cap al jardí. D’enfora sent que Nina em recorda que els diumenges seran els meus dies lliures i que podré tornar a casa per descansar. Torn a assentir amb el cap i continuu el meu camí cap als Camps Elisis privats dels Winchester.
Com ja us podíeu suposar no vaig a perdre’m per aquest laberint ni a comptar els centenars de tipus de flors que hi plantades, sinó que m’acot entre l’espessa verdor i trec el mòbil. Si Nina em pregunta per un número, m'inventaré un xifra aproximada amb l'excusa que si no és exacte és perquè no ho he pogut comptar amb precisió per la meva al·lèrgia al pol·len, que pareix que Nina no sap que tenc.
— Millie? Millie, ets tu? — respon davant el meu interrogatori, com si les paraules li pesassin — Aquí son les quatre i quart de la matinada, què vols? És res urgent? — amolla de manera directa i seca.
— I tant que ho és, i molt! És el més urgent que hi ha en aquest moment…
— Parla, doncs — em contesta.
— No … sent … Oli…
—Millie, Millie!
Em don per vençuda i inicii amb el cap cot el camí cap a la mansió dels Winchester, on a l’entrada m’espera Nina amb cara de pomes agres. En arribar, Nina estén la mà oberta cap a mi perquè li entregui el mòbil. M’hi neg. Potser tota aquesta possessió i el terreny que ens envolten siguin seus, però aquest dispositiu em pertany a mi.
— Millie, dona-me’l o les conseqüències seran pitjors — m’ordena amb un to exigent i fred.
— No — li responc jo encara més freda.
— Millie, fes-me cas — hi insisteix.
— N - O, N - I - N - A.
Tornem-hi, torna-hi: Nina torna a fer una senya a dos homes que hi ha darrere mi i que semblen guardaespatlles. Efectivament, no m’he equivocat. M’agafen dels braços i em porten a l’habitació. Ni intent escapar-me perquè els dos són almenys el doble d’alts i grans que jo. En ser-hi, Nina, que ens ha seguit, entra a l’habitació, tanca la porta i els guardaespatlles es col·loquen un davant la porta i l’altre davant la finestra. Genial: no tenc escapatòria! M’assec a la vora del llit, acabada. A sobre, Nina comença el seu etern monòleg:
Em tomb al llit amb l’uniforme posat i Karen em duu el dinar, que consisteix en un plat de carn, arròs i verdures, una poma i un tassó d’aigua. Amb la mirada li ho agraesc. Almenys, Nina no té previst deixar-me fora aliment a part de fora comunicació. M’ho menj tot excepte la poma, que guard per si durant el capvespre tenc gana. Em torn a tombar i, no sé si és perquè ja tenc la panxa plena, però la millor idea es presenta a la meva ment.
Em dutx ràpidament i en sortir del bany torn amagar l'ordinador dins la maleta. Em menj la poma i més tard el sopar. Desanimada, me’n vaig a dormir amb la incòmoda presència dels guardaespatlles que m’observen.
Ara sí, al pròxim dia, molt prest al dematí, Nina entra i em diu que hem d’anar davant el jutge. De qualque manera s’ha assabentat que Olivia venia cap aquí per desmuntar-li el “xiringuito”. Per això m’ha acusat a mi de robatori i s’ha inventat falses proves, no sé com, gravades amb una càmera de vigilància, que jo rob un gerro valorat en mig milió d’euros. Em defens davant el jutge: per què voldria jo un gerro tan car si a més visc a cals Winchester, què faria amb el gerro.
Quin alleujament! Crec que mai no ho hauria dit, però que bé que m’hagin acomiadat. M’instal una altra vegada a ca nostra i Olivia queda uns dies amb mi. Els aprofitam per fer activitats juntes i posar-nos al dia.
<div style=""text-align:" justify;"="">Quan marxa, jo decidesc que tal vegada m’agradaria estudiar Criminologia com Olivia. Mai és tard per començar. A més, jo crec que m’aniria bé, perquè si en menys d’una setmana, sense estudis relacionats amb el tema i amb poques proves, he destapat un cas que duia anys pendent, quants en podria resoldre al llarg de la meva vida?
