M’afany ràpidament a parlar un poc sobre la meva vida, si és que hi ha algun aspecte a destacar. Cont a Nina, sota la seva mirada inquisitiva i intimidant, que en els darrers tres anys he treballat com a serventa per a dues dones més amb gran poder adquisitiu. Afegesc que el treball, tot i ser dur i sacrificat, ja forma part de la meva vida i que ja m’ho he pres com una rutina diària a la qual estic acostumada. Després de la meva intervenció, Nina insisteix que ella no s'interessa pels meus treballs anteriors, sinó per la meva vida personal passada i el meu entorn social. De bona gana, li explic que de petita feia dansa, però ja fa uns anys que ho vaig deixar; que tenc una germana més petita que ara estudia a la universitat; que quan vivia amb els meus pares teníem un ca… Nina Winchester m’interromp en sentir-me parlar de la meva família i s’interessa per la professió a la qual es dediquen els meus pares. Em sorprenc, però la meva expressió facial no ho demostra, mantenc la cara de pòquer que durant aquests anys he anat perfeccionant perquè les madones per a les quals treballava no se sentissin jutjades quan alguna emoció meva sortia a l’exterior. Així, impassible, li cont que ma mare és professora a un institut i que mon pare fa feina d’administratiu en una empresa de mobles. Nina, insatisfeta, em demana si conec algú que treballi en algun centre d’investigació o que es dediqui a resoldre casos de robatoris o estafes. Mirau que ho són de caparruts, aquests bufes! No me’n queda d’altre, si vull aconseguir el treball, que dir-li que una cosina llunyana meva ha anat a estudiar Criminologia als Estats Units, però coment que gairebé hem perdut el contacte. Nina fa un sospir d’alleujament, com si s’hagués llevat un pes del damunt. L’observ amb deteniment i not que ara sembla que la tensió acumulada que es percebia en la seva persona ha deixat pas a una estranya calma i serenitat. La calma que precedeix la tempesta, no ho diuen sempre?

Nina crida una de les serventes que abans he vist corrent d’una banda a una altra, feinejant sense descans per la immensa mansió. Li dona unes instruccions a les quals jo no prest atenció perquè em concentr a fer una inspecció profunda d’aquell xaletarro dels Winchester. Segons he sentit parlar, sé que Nina va heretar la possessió de son pare, Richard Winchester, que va morir ja deu fer almenys cinc anys. Era un home de renom, conegut per la seva agradable personalitat i pels seus exitosos negocis honrats. Tot i això, hi ha quelcom en els negocis de la seva filla que em fa sospitar que no són tan honrats com els del seu pare. De totes maneres no m’obession amb aquell fet ja que necessit la feina per aconseguir doblers, que no és que em sobrin.

NO - M’HO - CREC, he aconseguit el lloc de treball: jo, Millie, treballaré a partir d’ara per a Nina Winchester. Després d’assimilar-ho, li agraesc molt l’oportunitat que em dona. Ella somriu amb delicadesa i m’indica que a partir d’ara, ja que serem “íntimes” (ho dubt), li puc dir Nina, com si fóssim amigues de la infància. A més, també em dona l’enhorabona i m’acompanya a fer un tour per mostrar-me la seva casa, perdó, rectific: per mostrar-me la seva mansió.

Per començar la ruta, sortim fora, on hi ha un jardí ple de flors de colors i olors de tot tipus, que em fan esternudar (no ho he mencionat, però som al·lèrgica al pol·len). Nina em comenta que un jardiner, que ve cada dia, s’encarrega de la cura d’aquest espai. Llavors, entram a l’interior de la mansió dels Winchester que, per cert, consta de tres pisos. Primer, anam a la planta baixa, on Nina em mostra l’enorme i moderna cuina; la sala d’estar, curulla de quadres amb formes abstractes, on abans m’ha donat la notícia que havia estat contractada; i si no m’he descomptat, almenys quatre despatxos, el principal i, òbviament més gran, era el de Nina. Entram en aquest darrer despatx i en sortim aviat perquè Nina diu que damunt la taula hi té documents confidencials. Primer indici que fa augmentar les meves sospites. Pujam al primer pis, on hi ha les habitacions del personal que treballa en aquella casa. Recorrem l’etern passadís fins a arribar a la meva habitació. La placa que hi ha a la porta indica el meu servei i la meva funció dins la casa: “Serventa personal de Nina Winchester”. Nina obre la porta i el que veuen els meus ulls sembla una habitació de luxe d’un hotel de cinc estrelles, es veu que volen assegurar bé el descans dels servents perquè rendeixin millor. Nina em diu que demà ja podré dur les meves pertinences i instal·lar-me a la meva habitació. Li ho agraesc i tornam a pujar, aquesta vegada al segon pis, on hi ha les habitacions de convidats i la seva. Segon indici que fa augmentar les meves sospites: Nina em diu, gairebé em crida, que sota cap concepte puc anar a les habitacions del segon pis. Faig que sí amb el cap i, finalment, pujam al darrer pis, on hi ha sales de jocs, dos jacuzzis, una sala de cinema… Em qued fascinada amb el tercer pis, Nina ho nota i somriu. M’anima a visitar el jardí posterior, on hi ha una piscina rectangular immensa, de devers dotze metres, envoltada d’hamaques. Des d’allà es veu la posta de sol. Ens asseim en una hamaca en silenci, mentre el meu cap fa voltes i cerca respostes. Tanta sort que aquesta nit la pas a casa nostra, no podria suportar dormir en aquell lloc amb tants interrogants que em ronden el cap.