Porto exactament tres mesos treballant per la Nina Winchester. Durant aquest període de temps vivint amb ella he après moltes coses de la vida de la classe alta, com per exemple que alguns tenen mansions enormes i no saben ben bé què fer amb tant espai. Quan la Nina no és a la casa, de vegades em poso a explorar les habitacions i les sales, menys el vestidor de la senyora, al qual tinc molt de respecte.

Des del primer dia m’ha cridat l’atenció el moble de banús del saló principal, amb el quadre de La noia de la perla. Vull veure que hi guarda allà.

Sigil·losament, camino de puntetes cap a la sala, em situo davant de l’aparador i em decideixo a obrir el primer calaix, on em sorprèn trobar una fotografia antiga emmarcada en un marc daurat fi. A la foto, la qual està en blanc i negre, apareixen uns avis i una nena menuda. Tots tres surten somrient, la nena està fent una ganyota, té un somriure peculiar, amb un espai graciós entre les dents de davant. Els avis vesteixen roba de camp, una mica bruta, la nena, en canvi, porta un vestit curtet de mitja cuixa, porta els cabells recollits en una cua ben alta i està descalça. Malgrat que la qualitat de la imatge és dolenta, és fàcil reconèixer a la nena petita, estic seguríssima que és la Nina! Si no fos el cas, per què tindria aquesta fotografia?

Sembla que la foto hagi estat feta al camp, potser en un petit poble rural dels afores. Agafo la fotografia del fons del calaix i en treure-la em punxo la palma de la mà, m’hi fixo amb atenció i amagada darrere la fotografia trobo una agulla de pit amb una capa com de pintura vermella molt fina, està una mica rovellada.





- Millie! Vine, corre! - Crida la senyora des de l’altra punta de la casa.





Segurament tenia problemes a ficar-se una de les seves faldilles: últimament la Nina s’havia engreixat i la roba li venia petita, encara que ella es negava a acceptar-ho. Havia d’anar a ajudar-la a fer cabre tots els seus plecs de greix en la faldilla minúscula, que semblava que petava. L’edat l’estava passant factura.





- Millie, vine immediatament!





Fico ràpidament la foto amb l’agulla dins del meu maletí i vaig corrents cap al dormitori, on la Nina seu en un dels sofàs de pell, com acostuma a fer. Pensava que anava a escridassar-me com feia aquests últims dies, estava molt tensa, hi havia una atmosfera tibant a la casa, una sensació del tot més estranya.





- Digues-me, què passa? - Li pregunto.





- Sortim ara a fer un passeig. - Em respon neutra.





De vegades sortim al carrer a passejar les tardes, m’he adonat que quan camina torça subtilment els talons cap endins i que és molt estirada, mira a banda i banda a veure com reacciona la gent, necessita que la mirin.

S’estava repassant els llavis amb el llapis tot mirant-se al seu mirall de butxaca tan lleig. Aixeca el cap i abaixa les parpelles, com si no em reconegués. En mirar-me amb uns ulls desafiants veig que porta el maquillatge escorregut.





- Dona'm el meu collaret de diamants, ràpid.





Per primera vegada sembla com si no brillés… és algú qui desesperadament necessita fer-ho, necessita atenció.

No sé on és el maleït collaret ara, per favor.Vaig d’habitació en habitació sense trobar rastre de la joia, fins que l’últim racó que em queda per inspeccionar és el vestidor, segur que és allà. Encara que ho tinc absolutament prohibit, em veig en l’obligació d’entrar a buscar el collaret.

Obro la porta amb pena i el vestidor és cobert de fusta vella, és un espai ple de pols i brutícia, només hi ha quatre joies comptades, unes arracades i tres collarets de pedres precioses diferents, d’entre els quals està el de diamants.Hi paro atenció a les joies, no semblen reals, són com de joguina, o potser és que són tan perfectes que és per aquest motiu que semblen irreals. De totes maneres no és que m'amoïni gaire, agafo el collaret i em disposo a sortir del vestidor quan una de les pedres del collaret s’enganxa al pom de la porta i cau a terra trencant-se en peces diminutes. El cor se m’encongeix i el cos se’m posa fred. Què faig ara? La Nina em matarà i m’acomiadarà de la feina, no puc perdre la feina!

M’ajupo amb un nus al coll i amb les mans tremoloses recullo les pedres del terra.





- Que no vens, Millie? - Pregunta la Nina amb un to preocupat.





Hi han massa peces per terra escampades, no sé què fer ara amb tot això.

Sento passes llunyanes, un eco perfecte que ressona per les parets de la casa, freda. En el meu estat d’inferioritat miro a la senyora, la seva mà esquelètica amb ungles vermelles postisses que agafa amb força el mirall, el deixa caure i es trenca. Allò que un cop esdevingué elegant era ara decadent. La cara de la senyora fingint un somriure interromput per les llàgrimes que cauen per les seves galtes i es fiquen als seus llavis. Els seus ulls que reflecteixen un cansament que ja no podia ocultar amb cap gest teatral.

Es gira i va cap a una de les finestres, no em mira a la cara. Estic petrificada, obro el maletí i trec la fotografia, però em guardo l’agulla. Camino lentament cap a la Nina i li dono la foto, l’agafa i ressegueix amb el dit el marc, alguna cosa l’inquietava, no l’acabava d’encaixar. Deixa la fotografia a terra i em pregunta si vull cafè o té, però si dic que no cal. Es gira i treu el llapis de llavis per retocar-se el maquillatge en un intent baldí. Estava intentant recrear la perfecció, però aquest cop estava partida, la seva disfressa s’havia esvaït, ja no era ella.

Un secret sembla flotar per l’aire, el qual la Nina semblava sufocar amb cada gest, no sé ben bé el què. Obro el maletí i l’agulla de pit cau, la Nina es queda petrificada en veure-la, un buit inexplicable, no deia res.

Sento compassió per ella, encara que no l’acabi de comprendre.





- De vegades hi ha coses que no estan en les nostres mans i no podem canviar. De vegades et persegueixen encara que vulguem oblidar-les. - Murmura.





Assenteixo amb el cap, és l’únic que puc fer en aquest moment. Ara veia la realitat, és una dona fràgil, complexa, humana. Continuava sense mirar-me, estava molt avergonyida.

Vaig a la meva habitació i recullo les meves coses, torno a la meva antiga casa. No vull saber res més de Nina Winchester, alguna cosa d’ella no em quadra, davant el dubte prefereixo escapar i tancar aquesta etapa. Tanco la porta de la casa, alguna cosa va quedar-se darrere de la porta, un pes silenciós, un nom que ningú no pronunciava. Mai sabré el que aquella fotografia sap. En el reflex del petit mirall trencat que reflecteix com ara ja no brilla com abans. I ella, davant la finestra, amb tot allò que no podia ni gosava dir.