Sense adonar-me'n, m’he perdut en la contemplació dels botons daurats de la seva brusa. En aixecar la mirada trobo els ulls punxants de la senyora, qui em jutja amb el seu subtil gest característic d’abaixar les parpelles.



Nina Winchester era coneguda per ser la dona del desig i la ruïna, una mena d’ombra dolça, però letal, n'hi havia prou amb veure com caminava, com parlava, la seguretat que tenia per parlar amb els homes. Deixant de banda la seva fama de coqueta, és la directriu executiva d’una fundació privada d’art contemporani i patrimoni cultural, encarregada de decidir què està a l’altura en el món artístic i què no: és qui defineix el bon gust.



He escoltat molts rumors sobre ella, alguns són inofensius, com que porta lents de contacte verdes per tapar els seus ulls marrons, d’altres són més malpensats i diuen coses com que la seva mirada es deixa caure sobre qualsevol desconegut que passa, suggerint-los més del que la paraula no li gosa dir. Resulta doncs que ser una dona amb trenta-set anys soltera, sense fills, és poc acceptat per la societat, aparentment.



En l’intent baldí de ser contractada, no veig cap altra alternativa que haver d’enlluernar el meu expedient.



– Vaig estudiar administració d’empreses a ICADE, després vaig cursar un MBA a NYU, juntament amb estudis superiors de francès…



Sé perfectament que res d’això és veritat, en realitat ni tan sols vaig ser capaç d’acabar la carrera de filologia francesa. En aquests moments intento aparentar la màxima seguretat possible, intentant maquillar el meu nerviosisme, sé que si m’enxampa hauré begut oli.



Afortunadament, sembla que a la senyora res del que explico l’interessa realment. Mentre intento justificar el meu recorregut acadèmic com puc, Nina Winchester treu un luxós espill de butxaca d’entre una de les escletxes del sofà i comença a perfilar-se els llavis de color carmesí. En un instant, analitzo l’espill i veig que està força carregat de motllures ornamentals, pròpiament barroques, responent a l’horror vacuique la dominava, tal com es reflectia en la decoració de la casa. Era un estil de vida,tout court.



– On l’ha comprat? – Davant la incòmoda situació, decideixo trencar el silenci.



– El què? – Respon ella mentre es passa el dit pel llavi superior, amb un to que juga entre la seducció i la ironia: m’està provocant.



– El mirallet, vull dir. – Dic tan seriosa com m’és possible perquè ella no noti com la veu em trontolla dels nervis.



Naturalment, espero una resposta, en canvi, però, Nina Winchester s’aixeca del sofà i es dirigeix cap a un aparador de benús encastat a una de les parets de la sala, a sobre d’ell està emmarcat el quadre de La noia de la perla. S’encén un cigarret i es gira a mirar-me des de l’altra punta de la sala, recolzant-se en l’aparador i esbotzant un mig somriure insinuant.



– Continua parlant-me de tu. Què et porta aquí?– Em pregunta.



De vegades trobo difícil tractar amb gent tan egocèntrica i estúpida, però pel contrari, Nina Winchester irradia atracció, té un no-sé-què que la fa fins a cert punt magnètica. Potser és tot el poder que té, potser la seva colònia cítrica, el dolç diastema que sobresurt quan parla o inclús la manera particular que té d’acariciar-se l'orella i d’arrufar les celles quan pensa.



– Busco una feina que em distregui, soc molt organitzada i disciplinada, tinc les aptituds necessàries per dur a terme el treball correctament. – Amb seguretat responc.



Sense treure’m l’ull de sobre, Nina Winchester s'emporta el cigarret als llavis sense abans treure la cendra que s’estava acumulant al capdamunt d’aquest, obviant l’amargor que suposa.



– No m’agrada estar asseguda tant de temps, el metge em va dir que em sortiran varius.



Aquesta dona és imprevisible, sembla una conversa unidireccional. Em quedo mirant les cames brillants de la senyora i ella se m’apropa lentament, els seus talons marquen el pas, ferms, inexorables. Quan torna al sofà, se situa darrere d’ell, creuant-se de braços en el respatller i sense deixar el cigarret.



– I vostè, per què necessita una assistenta? – Li pregunto amb neutralitat.



Aquest cop Nina Winchester ja no em mira de dalt a baix amb menyspreu, sinó que es queda una estona mirant el terra, com si busqués alguna cosa.



– Necessito ordre. – Diu amb un to seriós i contundent.



No havia escoltat la seva veu tan forta fins ara, ens quedem callades totes dues, Nina Winchester amb el cap baixat i els ulls tancats, jo, en canvi, giro la cara per intentar fugir de la situació i observo un gerro amb violetes mig pansides a una petita taula en un raconet de la sala. No entenia ben bé què era el que li passava, a la senyora, semblava com si se li estigués esgotant la paciència, però quin era el motiu? Havia fet alguna cosa malament? No era coherent el seu comportament.



Sobtadament, Nina Winchester obre els ulls i posa fi al silenci ensordidor en el qual ens trobàvem. Ara estava transformada, no sabia que la dona fos polifacètica, té els ulls opacs, una essència completament diferent que contrasta amb l’actitud que tenia al principi de l’entrevista.



– Alguna vegada has treballat al camp? – Continua sense dirigir-me la mirada.



La pregunta em pren per sorpresa, què tenia a veure ara el camp? No té cap mena de sentit, la senyora estava perdent el seny.



Rumio ràpidament una resposta apropiada, no sé què vol que digui, estic entre l’espasa i la paret, davant del dubte decideixo ser per una vegada sincera.



– No em relaciono amb la vida camperola, em moc més per l’àrea cosmopolita, soc una noia de ciutat, de cap a peus.



Sento que he reduït les possibilitats de ser contractada, un altre cop, quan en acabar de parlar, la senyora torna a tenir els ulls encesos, em mira i em somriu amb satisfacció.



– De petita els pares m’obligaven a estiuejar a la casa dels avis, situada a Domme, un petit poble a França. Per una banda, m’agradava el fet que arribés el bon temps, però aviat vaig començar a associar-lo amb la caseta rural dels avis. Envoltada de vegetació, molts descriurien el paisatge com idíl·lic, d’en somni. És clar, ningú no sap el que suposa acabar cada dia amb la roba enfangada i pudent, que les herbes et penetrin pels foradets de les sandàlies, no poder jeure a terra perquè està plagat d’insectes fastigosos, no poder deixar la finestra oberta a la nit perquè els mosquits puguin entrar i et devorin a picades, prescindir d’aire condicionat i haver d'alimentar-se a base de pa. Vaig acabar odiant l’estiu, tot el que comportava.



En arribar a l’adolescència, aquesta dinàmica d’anar a casa dels avis es va mantenir, però aquest cop estava obligada a ajudar amb la feina al camp. Buscava constantment excuses per no haver d’embrutar-me, que és el que més odiava, tan sols de pensar-ho em venen calfreds. Va arribar el punt on ja no podia escaquejar-me, i de tant treballar em van acabar sortint butllofes dures a les mans. – Explica amb to nostàlgic però empipat.



Havia fet bé de dir la veritat, ara segur que tenia guanyada la seva confiança.



– Ningú m’havia sigut sincera fins ara, totes les anteriors candidates em van dir que havien treballat al camp, tu ets la primera que no em decep. Enhorabona, estàs contractada, comences a treballar dilluns. Hauràs d’acceptar un seguit de...



He desconnectat de la conversa, Nina Winchester encara continua parlant-me, però no m’acabo de creure que hagi obtingut la feina, tot sembla perfecte, de moment. Ara faltava allotjar-me a casa de Nina Winchester, i mantenir una reputació intacta, no puc deixar escapar aquesta oportunitat, només queda esperar impacientment a dilluns al matí.