Prats amplis. Ningú. Les fulles escamoses del xiprer, els meus peus, sufocats per la calor i entre l’herba, volen airejar-se. Aquest lloc, finament recordat, em trobo perduda. Temorosa. A l’altre costat, una caseta vermella com una granja. Uns mandales dibuixats a la porta; la travesso i estic a dins. La taula girada, la cadira tombada i, trencats per terra, els plats. Extenses taques de sang al mantell brodat. Intento apropar-me, però la sang, les restes de menjar escampades per terra m’ho impedeixen.

Seguint el rastre de la sang, la camisa de quadres de l’avi xopada, enganxada al pit. Per una finestra, una sortida. Saltant, escapant. Llibertat.

La claror, la calor. La intensitat de l’estiu que em fa suar. El xiprer, un altre cop, amb les fulles verdoses i resinoses! Però tinc por, són les meves mans tremoloses que em fallen.

Torno a la caseta, encara és intacta. Una repulsió intolerable que durant molts anys s’ha emmascarat amb la dolçor falsa d’una neta i el seu avi. Un sentiment grotesc, el sentit de família s’esvaeix, es dissol en desconeixement. Assassí o assassinat? La violència ens permet obtenir el que volem, la finalitat sempre justifica els medis.



Sona l’alarma del mòbil a les 6:30, ja és dilluns, toca començar una nova etapa, avui començo a treballar com a assistenta de Nina Winchester. En realitat ja feia dos quarts que m'havia llevat, observant fixament la cornisa de la meva habitació. Sentia el cos fred, tens. Els nervis m’han fet passar una mala nit i quasi no he dormit. Desesperada buscava la manera de matar el temps. Il·luminats pel flux de llum dèbil i groguenc dels fanals del carrer, travessant les persianes del dormitori pels seus petits foradets, veig passar les siluetes de la gent que surt ara de matinada a treballar, es perfilen en la paret de l’habitació, m’adono que com ells, ara m’haig d’afrontar a un repte major: la vida laboral. Quina mandra! Com tenen aquesta gent tanta voluntat?

De qualsevol manera, la idea d’anar a casa de Nina Winchester em turmentava, ja no era qüestió de motivació o voluntat, era simplement que no acabava de comprendre com havia aconseguit el treball, no tinc la certesa de si exerciré correctament la feina, de si a la mínima em farà fora, o si simplement es cansarà de mi.

Per intentar calmar-me em decideixo a sortir d’una vegada del llit i dirigir-me cap al lavabo per rentar-me la cara. En posar els peus a terra un calfred em recorre tot el cos, no m’agrada dormir amb mitjons. Sense encendre el llum, camino cap al lavabo procurant de no trepitjar res pel mig o entrebancar-me jo sola, un cop al lavabo obro suaument l’aixeta, i aquesta deixa anar a poc a poc un raig d’aigua gelada. Apropo les mans a l’aixeta per omplir-les d’aigua i refrescar-me la cara, és doncs quan encenc el llum i em veig reflectida en el mirall, davant meu la veig a ella, una dona amb el serrell greixós, restes de pasta de dents seca de la nit anterior als llavis, i unes parpelles fosques i inflades. Era obvi que no estava en el meu millor moment, és clar que no em podia presentar amb aquest aspecte en la casa de Nina Winchester.

D’un salt em trec el pijama i em fico a la dutxa. Mentre espero que l’aigua surti calenta, agafo el mòbil i poso música ambient, l’àlbum “II” de Led Zeppelin que sempre em motiva. Quan l’aigua és prou calenta, m’hi fico dins la dutxa i intento rentar-me el serrell el més ràpid possible. Una vegada he acabat, m’hi fixo que no he agafat cap tovallola per eixugar-me, i que ara em tocava anar a buscar una a l’habitació, mullada i patint de fred.

En sortir de la dutxa rellisco i caic d'esquena, sobre el terra de marbre del lavabo dur: una escena un pèl desagradable. Adolorida camino novament cap a l’habitació, on trobo la tovallola sobre la maleta que m’anava a emportar a casa de la Nina. En la penombra de la meva habitació, desprotegida, m'eixugo els cabells amb la tovallola mentre observo les quatre parets que em rodegen, en unes hores deixaria de veure-les cada dia, i passaria per casa dos o tres cops al mes, per sort no era un comiat per sempre.

Em vesteixo amb un conjunt que ja havia pensat el cap de setmana anterior. Ràpidament, em poso un jersei blau marí amb una faldilla de tartà blau, corren torno al lavabo per maquillar-me i intentar tapar els senyals que indicaven que havia dormit poc la nit anterior, encara que ja havia donat una bona impressió, havia de mantenir aquest estatus. Miro el rellotge i anava malament de temps, en cinc minuts havia d’agafar el tren, o si no podria arribar-hi a l’hora indicada.

No m'ho puc creure, m’hauria d’haver organitzat millor, a aquest pas em retardaria, no veig cap altra opció que abandonar casa meva, agafar la maleta i sortir de pressa. Deixo la casa desendreçada, el llit sense fer, la tovallola humida a terra, mitjons per allà escampats sense la seva parella, els plats sense rentar des de feia dos dies. Tot això val la pena en el moment que arribo just a temps per agafar el tren que em porta fins a la casa de la senyora.

Semblo sortida d’una pel·lícula, vestida de cap a peus amb roba nova que vaig comprar per l’ocasió i arrossegant una maleta gegant. Al tren alguns em miren de dalt a baix, però no m’importa, sento una força nova en mi, a diferència d’abans, ara mateix m’agrada que em mirin, em sento poderosa, és el que comporta ser la nova assistenta d’una dona tan important com és Nina Winchester, encara que ella no estigués present en el tren.

Finalment, el tren m’acaba deixant a dos carrers de la casa, ara només em quedava carregar amb la maleta pesada, quan sobtadament un home no molt agraciat apareix.



– Bon dia, senyoreta! Que té problemes a portar aquesta maleta? Em complauria ajudar-la, si vós em permeteu.



Estava parlant amb mi aquest home ara? Però d’on surt aquest estrany ara? Que s’ha quedat una miqueta antiquat.

–I tant! Moltíssimes gràcies! Em faria un gran favor, si no és molèstia.

Sincerament, no sé ben bé per què li he dit que si, soc completament capaç de portar la maleta tota sola, però m’ha semblat bufó i per què no aprofitar-me’n, doncs?

L’home agafa la maleta amb una mà i tots junts anem caminant cap a la casa de Nina Winchester.

–S’està mudant, senyoreta? – Em pregunta mentre intenta no quedar-se sense aire per l’esforç d’estar portant la maleta.

–Sí, avui començo a treballar d’assistenta a Nina Winchester. – Dic amb molta seguretat.

L’home obre els ulls de la sorpresa, no s’ho esperava.

–Vol dir que és assistenta vostè? I jo que em pensava que seria model! – Diu l’home mentre riu innocentment.

–Ja m’agradaria a mi ser model! Igualment, treballar per a Nina Winchester és una feina igual de glamurosa com la de ser model, no?

Arribem a la casa i l’home es deté, deixa a terra la maleta i se’m queda mirant.

–Espero tornar a veure-la. Com es diu? -Pregunta l’home en veu Baixa.

–Emília, em dic Emília. – Menteixo.

No vull que aquest desconegut sàpiga res de mi, només m’importa que m’hagi ajudat amb la maleta, res més. No m’agrada pas.

Truco a la porta i Nina Winchester em rep amb un somriure, sembla molt animada, estrany.

–Hola, Millie, què t'ha semblat el cap de setmana? Segur que has estat esperant que arribés dilluns per començar a treballar.

Tenia tota la raó, anhelava aquest moment, encara que tingués emocions tant positives com negatives cap a aquesta nova experiència.

–Vine, t’ensenyo quina serà la teva nova habitació, estic entusiasmada perquè comencis a treballar per a mi.

Realment tenia ganes que comencés, o simplement intentava ser amigable? Sigui el que sigui estava funcionant.