Deixo el drap dins la nevera. Poso el sucre al lloc de la sal. Em quedo mirant el rellotge del menjador sense saber quina hora és, encara que el tinc davant dels ulls.



El tic-tac sona, constant, però no em diu res. És com si el temps continués avançant sense mi, com si jo m’hagués quedat lleugerament desplaçada, fora de ritme. Parpellejo diverses vegades, intentant enfocar les agulles, però els números semblen perdre sentit a mesura que els miro. Cada vegada tinc més oblits, cosa que no es rara en mi pero cada vegada són més freqüents.



—És normal —diu el senyor Winchester, amb una veu massa tranquil·la—. L’estrès fa males passades.



Assenteixo, encara que no estic segura d’entendre què vol dir exactament amb “normal”. Hi ha alguna cosa en la seva manera de parlar que no encaixa amb la lleugeresa de les seves paraules. Com si estigués repetint una frase que ja ha dit moltes vegades.



Però ell no em treu els ulls de sobre.



La seva mirada no és dura. És pitjor. És pacient.



Un vespre, Nina em demana que m’assegui amb ella al sofà color caramel. El mateix de sempre. El mateix lloc. Tot sembla col·locat amb una precisió gairebé ritual. La llum entra suau per la finestra, tenyint la sala d’un to càlid que hauria de ser reconfortant.



Però no ho és.



Tot sembla preparat amb una cura excessiva.



M’assec davant seu. Les meves mans descansen sobre la falda, rígides, com si no fossin del tot meves.



—Hi ha coses que no recordes —diu.



La seva veu és suau, però no hi ha espai per a la contradicció.



Sento que ja he viscut aquest moment.



No és només una impressió. És una certesa que em recorre el cos lentament, com una ombra coneguda.



—La Cecília… —començo.



El nom em surt sol. No m’és estrany. Em pesa dins la boca, com si portés anys intentant ser dit.



Nina allarga la mà i m’agafa els dits. El gest és càlid. Antic. Familiar d’una manera que em fa mal.



—Ets tu.



No hi ha dramatisme. No hi ha pausa. Només una afirmació dita amb una serenitat que ho canvia tot.



I llavors, sense soroll, tot encaixa.



No de cop, sinó com peces que feia temps que estaven col·locades al seu lloc correcte, esperant que jo les veiés.



El jardí. El gronxador blanc que es mou suaument. Les tardes llargues. Una veu que em crida des de la porta.



Les consultes mèdiques. Habitacions blanques. Paraules que no entenia però que ara tornen amb una claredat dolorosa: degeneració, regressió, pèrdua progressiva.



Recordo la por.



Recordo la frustració.



Recordo voler escapar.



Recordo inventar-me una història on jo no era la filla malalta, sinó una dona que arribava a treballar a una casa desconeguda. Una dona amb un passat simple, ordenat. Una dona que podia començar de nou.



Era més fàcil així.



Molt més fàcil que acceptar que tot dins meu s’anava esborrant lentament.



—Sempre tornes —murmura Nina—. Sempre tornes aquí.



La seva veu es trenca lleugerament en l’última paraula.



Les llàgrimes em rellisquen per les galtes sense fer soroll. No les intento aturar. No serviria de res.



—Quant fa que…? —pregunto.



La frase queda suspesa, incompleta, però ells l’entenen igualment.



—Anys —respon el meu pare des de la porta—. I cada cop oblides abans.



Pare.



La paraula encaixa dins meu amb una precisió terrible.



El miro. I, per un instant, el reconec completament. No com un home llunyà, sinó com algú que ha estat sempre allà.



—Mai no hem deixat de cuidar-te —respon Nina.



La frase no és només una resposta. És una confessió. Una promesa. Una condemna.



Sento que alguna cosa dins meu es trenca, molt lentament.



Intento retenir-ho tot.



El meu nom.



Cecília.



La meva casa.



Ells.



Però és com intentar subjectar aigua amb les mans.



Perquè, mentre ho faig, noto una boira suau instal·lant-se darrere els ulls. No és sobtada. És dolça, gairebé amable. Com si vingués a alleujar-me.



Les seves cares comencen a perdre nitidesa. Els contorns es difuminen. Les seves veus s’allunyen, com si les escoltés des de l’altra banda d’una porta tancada.



—No… —xiuxiuejo.



La meva veu sona llunyana, com si no fos del tot meva.



Intento repetir el meu nom.



Cecília.



Cecília.



Però es desfà abans d’arribar a tenir forma.



S’esvaeix com fum.



Com si mai no hagués existit.



—Parla’m de tu, Millie.



La veu arriba clara. Neta. Present.



Parpellejo. Una sensació estranya hem recorre el cos.



La sala torna a enfocar-se al meu voltant.



Estic asseguda al sofà color caramel. Les meves mans reposen rígides sobre la falda. El cor em batega lleugerament accelerat, però no sé per què.



Nina s’inclina cap endavant amb elegància.



Em mira amb una atenció suau, gairebé afectuosa.



Com si fos la primera vegada.



—Jo… —començo.



El cap se’m queda en blanc.



Sento una lleugera pressió al pit, una emoció que no sé identificar.



—No sé gaire bé per on començar.



Les paraules surten soles.



I, sense saber per què, noto un nus a la gola.



Com si alguna cosa dins meu sabés.



Com si, en algun lloc molt profund, hi hagués una part de mi que ho recordés tot.



Però no prou.



Mai prou.



I mentre la miro, amb aquella estranya sensació de familiaritat que no puc explicar, entenc sense entendre que aquest moment no és nou.



Que ja ha passat.



Que tornarà a passar, una vegada i una altra. Com si la meva vida fos un cercle tancat, com si sempre estigués començant.



I mai acabant.