Parla’m de tu, Millie.
Nina Winchester s’inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé gaire de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta és brutalment cara. Em venen ganes d’allargar el braç per notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no en tinc cap, de possibilitat.
La seva veu flota uns segons a l’aire, com si esperés que jo la recollís amb cura abans de respondre. No hi ha pressa en la manera com em parla, però tampoc indiferència. Em mira amb una atenció que em fa sentir estranyament visible, com si fos algú important, o com si volgués que ho fos.
El sofà on estic asseguda és sorprenentment còmode. Massa, potser. Les meves mans descansen sobre la falda, rígides, com si no sabessin què fer en un lloc tan net, tan ordenat. Em pregunto quantes persones s’han assegut aquí abans que jo, quantes converses s’han produït en aquest mateix espai, amb paraules igualment curoses, igualment incompletes.
Alço la mirada cap a ella. Durant un instant, el cap se’m queda en blanc. No és només nerviosisme; és una sensació més profunda, com si algú hagués apagat un interruptor dins meu. Les idees hi són, ho sé, però no aconsegueixo agafar-ne cap amb claredat.
—Jo… —començo, i noto com la paraula s’esmicola abans d’acabar de sortir—. No sé gaire bé per on començar.
M’odio una mica per això. Sempre dic el mateix. Sempre sembla que no sàpiga explicar-me, com si la meva pròpia vida fos una història mal endreçada.
—No passa res —diu Nina—. Pren-te el teu temps.
El temps. Sempre em diuen això.
Respiro profundament. L’aire de la sala és fresc, controlat, com si mai no hagués conegut el caos. Tinc una sensació estranya, com si aquest moment no fos del tot nou. Com si ja hagués estat aquí abans, escoltant aquesta mateixa veu, sota aquesta mateixa llum suau que entra per la finestra.
Però és absurd. Ho sé. I, tot i així, la sensació persisteix.
—He treballat netejant —dic finalment—. Cuinant. Cuidant cases. M’adapto ràpid.
Ho dic amb un fil de veu, intentant que soni segur. No explico els detalls. No explico el cansament, ni la solitud, ni la manera com algunes cases se’t fiquen a dins sense permís. No crec que sigui necessari. O potser no vull.
—T’agrada cuidar dels altres? —pregunta.
La pregunta m’agafa desprevinguda. No perquè sigui estranya, sinó perquè sembla massa personal. Em remou alguna cosa al pit, una sensació antiga que no sabria descriure.
—No ho sé —dic, després d’un segon—. Crec que és el que sé fer.
És la resposta més honesta que tinc. No implica emoció, ni entusiasme, ni rebuig. Només una constatació.
Nina assenteix lentament. Els seus ulls clars no em deixen anar, però tampoc m’ofeguen. Són ulls que observen, que registren. En el fons, però, hi ha una ombra difícil de definir, com un pensament que no es diu.
—On vivies abans,Millie?
El meu cos es posa tens sense que jo ho decideixi. M’obligo a mantenir la mirada, a no apartar-la. No vull semblar insegura, encara que ho sigui.
—A prop —dic—. No gaire lluny.
És una resposta prou vaga per ser segura. No menteixo del tot. Només ometo.
—Amb qui?
Obro la boca. La torno a tancar. El record és allà, ho noto, però és com intentar agafar aigua amb les mans. Hi ha alguna cosa, algú, però no aconsegueixo veure-ho amb nitidesa.
—Amb… la meva família —dic finalment.
La paraula pesa més del que hauria. Família. Em resulta estranya, però familiar alhora. Nina no diu res durant uns segons. No m’interromp, no em corregeix. Només observa.
—A vegades —diu finalment— la memòria ens protegeix. Ens amaga coses que no estem preparades per recordar.
Un calfred em recorre l’esquena. No sé per què, però les seves paraules em fan sentir compresa d’una manera que no estic acostumada. Com si hagués dit alguna cosa que jo necessitava sentir, encara que no ho sabés.
La casa és silenciosa. No un silenci buit, sinó ple, dens. Com si guardés històries entre les parets.
—Aquesta casa és tranquil·la —continua—. Estable. Pot ajudar-te.
—A ajudar-me a què? —pregunto, abans de pensar-ho.
Nina somriu lleument. No és un somriure gran, però tampoc distant. És mesurat, contingut.
—A sentir-te a lloc.
Les paraules em colpegen amb suavitat. A lloc. Em pregunto com se suposa que se sent això. Si ho reconeixeré quan passi. O si ja ho hauria d’estar sentint.
—Si acceptes el treball —afegeix—, viuràs aquí.
—Aquí? —repeteixo.
La idea em provoca una barreja estranya d’inquietud i calma. Com si fos una decisió massa gran per prendre-la tan ràpid, però alhora inevitable.
—Sí. Amb nosaltres.
No pregunta res més. No explica res més. Em deixa l’espai perquè decideixi, encara que una part de mi sent que la decisió ja està presa.
Una part de mi vol dir que no. Vol marxar abans que les coses es compliquin. Però n’hi ha una altra que se sent cansada de marxar, cansada de no quedar-se mai enlloc.
—D’acord —dic, abans que el dubte em paralitzi—. D’acord.
Nina s’aixeca amb un moviment elegant. Quan em posa la mà a l’espatlla, el contacte és breu, però em provoca una sensació estranya, com una familiaritat que no sé d’on surt.
—Benvinguda a casa,Millie.
I, sense saber ben bé per què, noto un nus a la gola. Una emoció que no acabo d’entendre, però que és real,per un instant incomprensible, tinc ganes de plorar.
