La primera nit a la casa dels Winchester no dormo gaire.



L’habitació que m’han assignat és al pis de dalt, al final del passadís, just abans d’una finestra alta que dona al jardí del darrere. Les cortines són gruixudes, d’un to beix que absorbeix la llum de les faroles del carrer. Tot és net, simètric, calculat. El llit és gran, amb un cobrellit perfectament estirat, sense ni una arruga. Em fa la sensació que si el desfaig estaré alterant una cosa més important que unes simples mantes.



M’estiro amb cura, gairebé demanant permís.



El matalàs és tou, però no aconsegueixo relaxar-me. Em quedo mirant el sostre. Hi ha una esquerda fina a la cantonada esquerra, gairebé imperceptible. La segueixo amb la mirada com si fos un mapa. M’agrada que hi sigui. És una prova que la perfecció no és completa.



Tanco els ulls.



I, sense voler, començo a comptar passos.



Cinc fins a la porta. Dotze fins a l’escala. Tres esglaons que cruixen lleugerament. Sé exactament on són.



Obro els ulls de cop.



Com ho sé?



Em quedo asseguda al llit, amb el cor accelerat. No és por. És reconeixement. Com si el meu cos hagués tornat a un lloc que ja havia habitat abans.



L’endemà, mentre baixo a la cuina, no dubto. Giro a la dreta abans de pensar-hi. Agafo una tassa del prestatge superior sense mirar. Quan obro el calaix dels coberts, la mà se m’atura directament sobre la cullereta petita que Nina prefereix.



M’adono del que estic fent massa tard.



Quan Nina entra a la cuina, amb aquella elegància natural que sembla formar part de la casa, els seus ulls observen cada gest meu.



—Has dormit bé? —pregunta.



La seva veu és suau, però hi ha alguna cosa tensa sota la superfície.



—Sí —dic, encara que no és del tot cert.



Ella assenteix lentament. No sembla sorpresa per la manera com m’he mogut per la cuina. Com si ho hagués previst.



Els dies passen amb una estranya sensació de familiaritat. Quan netejo el passadís, sé quina rajola té una petita esquerda. Quan sacsejo els coixins del sofà, noto que un d’ells pesa lleugerament més.



Hi ha racons que em fan mal al pit sense saber per què.



El replà de l’escala. El mirall antic del passadís. La porta tancada amb clau al final del corredor de la planta baixa.



Un matí, mentre endreço la biblioteca, trec un llibre gruixut del prestatge més alt. Dins hi cau una fotografia.



L’agafo abans que toqui a terra.



És una nena d’uns deu anys. Asseguda al sofà color caramel. Porta una cinta blanca als cabells. Somriu amb una confiança delicada, com si se sabés estimada.



Se m’asseca la boca.



La nena s’assembla a mi.



No és exactament igual. Però hi ha alguna cosa. Els ulls. La inclinació del cap. La manera com subjecta les mans sobre la falda.



Sento passos darrere meu.



—Ah —diu Nina—. Veig que l’has trobada.



Em giro lentament.



—Qui és? —pregunto.



Nina s’apropa, però no m’agafa la foto. Només la contempla.



—La nostra filla —diu.



La paraula “nostra” se’m clava a dins.



—Es diu Cecília.



No diu “es deia”.



Es diu.



—On és? —pregunto, amb la veu més fina del que voldria.



Nina triga uns segons a respondre.



—Malalta. La memòria és una cosa fràgil.



El meu estómac es contrau.



—S’assembla a mi —murmuro.



—Sí —admet ella, amb una serenitat que em desarma—. Sempre m'ho ha semblat, desde la primera vegada que et vaig veure a l'entrevista.



Aquella nit, davant del mirall de la meva habitació, intento veure la nena. M’aparto els cabells del front. Inclino lleugerament el cap.



Hi ha imatges que comencen a vibrar en el meu cap, un jardí immens, un gronxador blanc, una rialla que reconec com a meva.



Mare.



La paraula em ve sola.



Mare.



Em tapo la boca amb la mà.



Potser aquesta casa no m’està ajudant a sentir-me a lloc.



Potser m’està retornant a un lloc del qual vaig marxar fa molt de temps.