En Roger s’acaba d’aixecar molt bruscament, fent passes llargues ha anat fins a la seva habitació i llavors s’ha sentit un cop sec.



Som a taula sopant, crec que són les nou del vespre i el pare acaba de deixar caure la notícia com una bomba enmig del silenci. Ningú parla. Ningú es mou.



Deixo caure la forquilla al plat, se sent un soroll metàl·lic contra la ceràmica. Sento com els ulls se'm cristal·litzen i les gotes comencen a baixar per les galtes. Primer són només un parell, tímides, com si encara dubtessin si sortir o no. Però de seguida en venen més. Rellisquen fins a la boca, em passo la llengua pels llavis i noto el típic gust salat, però avui és diferent. És més aspre, més intens, com si cada llàgrima portés dins seu tot el que no sé dir. Les llàgrimes segueixen baixant sense control, fent un camí calent per la pell freda de les galtes. Unes arriben fins a la barbeta i es perden pel coll, d’altres cauen al plat, barrejant-se amb el menjar que ja no puc empassar.



Estic tremolant, tot plegat és una sensació estranya, gairebé desconeguda, com si el meu propi cos m’estigués avisant que ja no puc aguantar més.



Sé que hi ha moviment al meu voltant, però no soc capaç de fixar-m’hi i d’identificar què és. Tot em sembla llunyà, com si algú hagués abaixat el volum del món de cop. Fins que noto unes mans tocar-me per l’esquena, primer suaus, com si tinguessin por de trencar-me. Després intenten abraçar-me, sense demanar permís. L’escalfor d’aquell contacte em crema. És massa. Massa proper, massa real, massa veritat tot de cop. M’aparto de seguida, gairebé d’un cop, com si m’haguessin clavat un ganivet. No vull que ningú em toqui. No puc. El meu cos reacciona abans que jo ho pensi. No miro a ningú, no busco cap cara coneguda. No soc capaç de sostenir la mirada del pare trencada, sento que si ho faig, si veig la llàstima o la tristesa als seus ulls, em trencaré del tot.



4 - 12 - 25



Ara sí, ha marxat.



PER SEMPRE.



No la podré tornar a veure, ni tocar, ni abraçar.



Una part de mi encara espera que tot plegat sigui un error, un malentès, un malson del qual em despertaré d'aquí a uns minuts.



Però no.



ÉS BEN REAL.



Aquesta vegada no hi ha retorn, no hi ha un “demà la veuràs”, no hi ha cap esperança amagada entre línies.



Sento el metall fred contra el pit, el collaret del botó reposa contra la meva pell, i de sobte pesa més que mai. Com si tot el que ella era, tot el que m’ha donat, tot el que hem compartit, s’hagués concentrat en aquest petit tros de metall.



I em trenca.



Em trenca d’una manera que no sabia que es podia trencar algú.



Un bombardeig de pensaments ve al meu cap, tots alhora, sense ordre ni pausa. Passen mil imatges i records com si algú hagués obert una porta de cop i tot s’hagués escapat alhora. Veig moments des de quan era petita fins ara, fins fa uns pocs mesos quan encara li podia somriure i ella també ho feia. Detalls petits, gestos, rialles, olors… tot barrejat, tot massa ràpid.

La culpa no tarda gens a arribar; es cola per dins meu, ho ataca tot. La frustració i la ràbia també es fan presents, punxants, desordenades, impossibles de controlar.



Per què ara? No! No pot marxar ara. És broma, oi? Encara queda temps, veritat?



El no haver-li dit prou vegades que l’estimo.



El no haver-la abraçat prou.



El no haver parlat prou amb ella.



El no haver passat prou temps al seu costat.



Cada “no” és un cop. Cada pensament és una punyalada que jo mateixa em clavo. I no puc parar. Les promeses que ens havíem fet, que no podrem complir. Els plans que havíem imaginat. Les coses que encara volia explicar-li.

Em ve de gust cridar, deixar sortir tots els pensaments de cop, desfogar-me fins a quedar sense veu, fins que no quedi res dins meu que faci mal. Però l’únic que el meu cos és capaç de fer és quedar-se assegut a la cadira, immòbil, empassant-se totes les sensacions com si fossin pedres.



No puc parar de plorar. I plorar. Plorar.



T’ESTIMO ÀVIA. DESCANSA EN PAU ALLÀ DALT.