És al llit estirada. Amb els seus ulls marrons mel que tanta pau em donen, ara tancats. Un llençol fi i blanc com la neu que cau a les tardes d’hivern més fredes, cobreix el seu menut i prim cos. Al costat del llit, sobre la tauleta de nit, hi ha una petita làmpada que emet una llum tènue, a l’hora il·luminant el seu delicat rostre. Uns centímetres a la dreta hi ha una cadira on ara mateix seu el pare, que ens mira mentre agafa una de les seves mans i l’acarona fent cercles amb el dit polze. A l’altre costat, el que em queda més lluny, hi ha el porta- sèrum amb la bosseta penjada, connectada amb el tub fins a ella, mitjançant l’agulla fina que té dins l’avantbraç.

Hi ha dues cadires més, just davant el llit a uns quants metres, contra la paret. El llum encès crea un ambient íntim i prou càlid per la situació que s’hi viu dins aquesta cambra. Les finestres estan cobertes amb unes cortines d’un blau cel quasi blanc, que només deixa passar uns prims rajos de llum de l’exterior.



Em trobo dreta, parada davant la porta encara oberta. He fet unes poques passes i en adonar-me del que passava no m’he pogut moure més. És com si l’aire s’hagués tornat dens, impossible de respirar. El món continua, però jo m’he quedat atrapada en aquest instant que no vull que sigui real.

Només puc mirar-la, tan quieta, tan fràgil, i sentir com alguna cosa dins meu es trenca a poc a poc.



L’ÀVIA



És l’àvia la que està estirada en aquest llit.

• - Elna, Roger, els metges ens han dit que li queda poc temps de vida - ens diu el pare.

Ni en Roger ni jo diem res. El primer que em passa pel cap és que és mentida, que és una broma. I no, el que acaba de dir és ben real, però no vull acceptar-ho.

• - No m’han dit exactament quant, pot ser uns dies o setmanes. Ha deixat de menjar, està molt més cansada i no parla gaire. - afegeix.

Faig un parell de passes i em quedo rere la cadira del pare. Ell ens mira amb cara de cansat i amb pena.



Ja fa uns anys que l’àvia té càncer d’estómac. Li van fer una intervenció per extreure-li una part de l’estómac i va millorar, però pel que es veu el seu cos ha dit prou. Porta molts anys lluitant i mai s’ha donat per vençuda.

Tot i tenir-la davant, el meu cap es nega a acceptar-ho. Ella, que sempre ha estat movent-se amunt i avall, rient sense parar, deixant aquella olor de colònia suau, ara descansa immòbil sota aquest llençol massa blanc. Em costa reconèixer-la així, tan fràgil, tan lluny de la força que sempre ha transmès. Una part de mi espera que obri els ulls de cop i em digui que tot plegat és un ensurt, que encara queda molt per fer juntes. Però el silenci de l’habitació pesa massa per creure-m’ho

• - Ara fa una estona que dorm, demà quan es desperti podreu parlar amb ella.

Demà? Com que demà? Vull dir-li ara mateix que l’estimo molt, que és una persona molt important, que sempre recordaré totes les coses que m’ha ensenyat i els moments que hem viscut juntes.

La meva ment viatja al moment que em va ensenyar a cosir un botó. Estàvem totes dues a la casa d’estiueig dels avis, assegudes al sofà amb la tela de flors roses sobre el fons blau clar. Jo asseguda a la seva falda i ella amb una camisa de color groc pastel de l’avi, aquella que tantes vegades es posava per sortir al carrer a passejar. Recordo que al seu costat tenia la típica capsa rodona de galetes que sempre t’enganya, que quan l’obres et trobes fils i agulles. A les mans tenia el botó blanc que havia saltat i una agulla amb el fil blanc brillant. Jo li vaig preguntar que si no es punxava amb l’agulla i em va dir que no perquè tenia el didal, me'l va ensenyar i llavors li vaig dir que volia aprendre a cosir el botó. Amb tota la paciència i delicadesa que la caracteritza em va ensenyar a fer-ho i a partir d’aquest dia em va anant ensenyant a cosir, tot el que sé fer ara m’ho ha ensenyat ella.



La següent cosa que em ve a la ment és el collaret que porto posat. Un collaret que em va regalar pel meu últim aniversari, pels meus quinze anys. És una cadena fina de color daurat amb un penjoll en forma de botó que darrere té gravada la següent frase: “Sempre unides, fil a fil. Pel meu botonet preferit.”

Sento el metall fred contra la pell, els meus dits van fins ell i l’envolten, com tantes vegades faig quan em sento malament. Sobtadament, m’envaeix una punxada al pit, miro l’àvia i m’adono que tot allò que soc porta una mica d’ella. Voldria acostar-me, agafar-li la mà i dir-li que no marxi, que encara la necessito. Però les cames no em responen, com si el record m’hagués deixat ancorada en un temps que ja no tornarà.