Passen cinc minuts, deu minuts, ningú m’atén. Em tremola la cama, no la puc controlar, és com si el meu cos sabés que alguna cosa ha de passar, em sento molt nerviosa.

Fa poc he rebut una trucada del pare dient-me que vingués com més aviat millor a l’hospital, la seva veu trencada amb urgència. Tot i que ell sonava esverat, quan he arribat davant l’hospital he dubtat a entrar o no, no m’ha dit que passava i m’ha entrat l’angoixa i la por. L’únic que sé és que el meu germà, en Roger, que té divuit anys, dos més que jo, també ve cap aquí. Està de camí i l’haig d’esperar per anar junts fins on és el pare.



Però ara mateix encara soc aquí, asseguda en aquest sofà fred, esperant que arribi i saber d’una vegada que està passant. Només sento el “tic tac” del rellotge, els minuts passen i no arriba ningú. M’aixeco del sofà i vaig fins a recepció per donar el nom del meu pare i que em diguin on és, no aguanto més aquesta espera. A recepció no hi veig el personal. Impacient, decideix avançar pel passadís per trobar algú que em pugui orientar, em creuo un parell de metges que semblen tenir pressa i no es paren ajudar-me malgrat la cara que dec fer. Em sento desesperada, estic sola, no sé què passa, no sé on haig d’anar. Sento que em comença a faltar l’aire, intento omplir els pulmons fent respiracions profundes, però tot i que sí que respiro, aquesta sensació no marxa.

Trec el mòbil de la butxaca del pantaló i truco al pare. Res. No respon.

Recolzo l’esquena a la paret llisa i blanquinosa i em deixo caure fins a arribar a terra amb les cames plegades i els genolls al pit. M’abraço les cames amb els braços que ara comencen a tremolar i enfonso el cap en elles per poder plorar. Sento el nus creixent a la gola, els ulls cristal·litzar-se i finalment les llàgrimes lliscar per les meves galtes rosades. Un altra vegada aquest sentiment d’impotència, que no soc suficient, que no soc ningú.

A poc a poc deixo de sentir les passes dels metges i els altres sons que se sentien en la llunyania. No soc conscient del temps que passa ni dels moviments al meu voltant fins que una veu em fa tornar a la realitat.



-Elna! - em crida algú.



Aixeco el cap dels genolls i dirigeixo la mirada cap a la veu que m’acaba de cridar, és en Roger, per fi ha arribat i ve directe cap a mi.

M’agafa per les aixelles per incorporar-me i m'abraça fort, no s’allarga gaire perquè de seguida soc jo la que se separa per mirar-lo a la cara i preguntar-li tot el que ara mateix desconec.



-Roger, que passa? On hem d’anar? - m’afanyo a preguntar-li amb la veu tremolosa.



-Vine, el papa és al segon pis - em contesta.



-Però que passa Roger? - insisteixo.



No em contesta, es limita a agafar-me pel braç i arrossegar-me pel passadís i escales amunt.

Arribem al pis de dalt en menys temps del que m’esperava. Em deixa anar el braç i comença a mirar les portes desesperadament. Suposo que està buscant el número d’una habitació que li deu haver dit el pare. Això només fa que els batecs del meu cor s’accelerin i es facin més presents, torno a sentir que els ulls se'm cristal·litzen, però aquesta vegada aconsegueixo frenar les llàgrimes.



Sense adonar-me'n m’he quedat estàtica al mig del passadís, mentre ell segueix mirant a banda i banda sense parar de buscar.



-Roger si us plau diguem que passa! - li demano encara parada.



-Si us plau, diguem que busques. Un número? - li suplico.



-Roger! - intento cridar, però la meva veu es trenca.



En Roger sembla que no em sent, no em contesta. Decideixo seguir-lo, avanço una passa rere l’altre, tinc una sensació molt estranya, com si anés a càmera lenta i pesés cinquanta quilos més. Estic molt a prop seu i de cop s’atura davant d’una porta.



324



És el número que hi ha gravat en una plaqueta metàl·lica de color plata, sobre la porta d’un blanc intens. Tan simple i imponent a la vegada.

En Roger allarga el braç i posa la mà sobre la maneta, també de color plata. La fa baixar cap a baix i comença a empènyer la porta, veig com s’obre lentament i em deixa a la vista una imatge que mai hagués desitjat presenciar.