El cotxe de l’Adri va aparcar just davant del bloc de pisos on vivia l’Ian, després de moltes hores de conducció, per fi havíem aconseguit arribar al seu destí. Clarament per a mi aquestes hores no havien sigut tan dolentes, de fet las havia aprofitat el màxim possible per poder mentalitzar-me bé del que estava a punt de passar.

— M’ha sorprès molt que hàgim pogut aparcar tant al davant del seu pis, crec que mai m'havia passat res com això.



— Ha, ha, ha, vols que et digui el meu secret?

— Des de quan un mag revela els seus secrets? Tens ganes de dir-ho, oi?

— En aquest carrer li pertany una plaça d’aparcament a cada resident d’aquest pis, l’any passat l’Ian em va dir que quan vingués podria fer servir la seva plaça, així que he volgut confiar en ell tot i no haver-nos dit res.



— De debò pensaves que es recordaria? Tot i que al final ha sortit bé, no sabria si jo podria confiar en unes paraules que es van dir fa tant.



— Tu mateix l’has dit Toni, això és confiança, confiança en un acord que vam pactar una sola vegada. Confiança en què per molt que passi el temps encara som els mateixos i la confiança que teníem no es perd, encara més, es fa més forta.



— D’acord, d’acord, ja entenc el que m’intentes dir, però per molta confiança que hi tinguem serà incòmode després de tant temps que ha passat.

— Ha, ha… Toni, quan puguis treure’t aquesta vergonya del cos que tu tens i vulguis sortir de la teva zona de confort seràs més feliç, creuem.

— Què dius ara de la zona de confort? Tinc vergonya, però és natural després de tant de temps…

— No ho dic solament per això de l’Ian, em refereixo a la conversa que vam començar l’altre dia sobre les teves vacances, te'n recordes?

— Ja estàs un altra vegada amb això de les vacances? Ja he començat a gaudir el meu estiu, estic aquí ara no?, estic aprofitat el meu temps lliure per celebrar la festa d’un amic, no està malament per començar.



— Hauries vingut si no t’hagués insistit tant a casa? Prefereixes estar aquí ara mateix o continuar dibuixant al sofà? De fet, si ara poguessis tornar a treballar a l’empresa, tornaries? — No m'esperava aquesta pregunta per part d’Adri i vaig tardar uns moments a respondre.



— Ara mateix no clarament, tornaria després de celebrar l’aniversari i veure a l’Ian.



— Perquè passar trenta dies sense treballar és una sentència de mort per a tu, no?

— Escolta quin és el teu problema? Tinc la sort de gaudir del meu treball, estar motivat cada dia i il·lusionat d’anar. Si tu no pots dir el mateix no és cosa meva, deixa’m gaudir del que m’agrada, és la meva vida.



— Doncs podries donar-te més descansos a la teva vida per venir a visitar-me, no? — De la porta d’entrada del bloc de pisos sortia qui havia pronunciat aquestes últimes paraules, l’Ian, de sobte la discussió de l’Adri i el Toni va aturar-se perquè tots dos veiessin al seu amic.



— Ian, com estàs?, fa temps que no ens veiem. — Va dir l’Adri mentre li feia una forta abraçada al nouvingut. Li hauria agradat fer-ho amb més il·lusió, però ara mateix això era el qual faltava

— Jo estic bé, la qüestió és si vosaltres esteu bé, per què us estàveu barallant? — Després de dir això sembla que per fi és que es va adonar que jo també s'estava allà mateix.



— Toni! Quant de temps sense veure'ns! Com estàs? — Sense que pogués adonar-me'n l’Ian ja m'estava abraçant amb una força que em va port vells records d’ell.



— Res important Ian, un problema a la carretera, res més de veritat. — Va respondre ràpidament l’Adri perquè el seu amic no es preocupés.



— D’acord doncs si és aquesta ximpleria ja esteu llestos per entrar al meu piset!

— Ho dius com si jo no hagués estat aquí, ho recordes?

— Doncs és veritat, me n'havia oblidat, però sí que és cert que tu ja vas venir l’any passat. — Va fer una pausa per obrir la porta que feia pocs minuts havia tancat. — I tu que em dius Toni?, fa molt que no ens veiem, hem de posar-nos al dia, oi?

Abans que pogués dir res vaig veure com l’Adri estava a l’altre costat de l’Ian somrient com si al seu cap li recordarà algun moment graciós, immediatament jo vaig fer el mateix que no em vaig saber controlar i vaig acabar rient molt alt. Tan alt que vam acabar rient, nos els tres a la vegada.