Tanta era la seva repulsió que més d’una vegada els va demanar als seus superiors si ell podia continuar anant al treball tot i estar legalment de vacances. Les primeres vegades tenia al cap una resposta afirmativa cap a la seva petició, al cap i a la fi, era millor que hi havia un animador més a l’edifici, així acabarien el treball més ràpid.

Sorprenentment per a ell, i a diferència d'altres empreses rivals, al lloc on estava si es preocupaven per la salut dels seus membres. A més, per llei estaven obligats a donar-li a tots un mínim de vacances i els treballadors estaven obligats a complir almenys aquest mínim.



Era d’aquesta forma com en Toni havia acabat tombat al sofà de casa seva, amb una ampolla d’un litre de fanta taronja entre les seves cames i dibuixant a la seva tauleta formes geomètriques sense cap orde específic.



— No pots continuar així Toni —Deia el seu company de pis, Adri, mentre entrava al saló de la casa per arribar a la cuina —Encara et queden vint-i-vuit dies de festa, per què no fas alguna cosa més interessant que continuar treballant al sofà?



— No estic treballant, estic practicant per a quan torni —Va respondre Toni al seu amic.



— Hauries d’estar aprofitant al màxim aquests trenta dies de festa i no passar-t'hi tot el dia tancat a casa.



— Què vols que faci?, que surti a les dotze del matí al carrer un 4 d’agost? No és que no vulgui sortir a caminar o alguna cosa així, però és que no es pot fer res més pel dia.



Mentre Toni deia això i continuava queixant-se de com l'empresa no l’entenia, l’Adri feia estona que l’havia deixat d’escoltar i estava més concentrat en agafar la llet de la nevera per posar-los als cereals.

Va ser en tancar la porta de la nevera que es fixaria en un paper que estava penjat amb un imant i el va agafar per llegir-lo.





Al mateix temps, Toni ja havia marxat del saló en notar que el seu amic li estava ignorant. Ja s’havia cansat, de moment, d’estar criticant els seus superiors i també no suportava estar més estona al sofà més no del que havia estat fent allà. La raó és que pels seus amics podria semblar simplement dibuixar figures per avorriment o, com sempre li deien, que no podia deixar de treballar encara estant a casa. Però per Toni ells no entenien res del que significava el seu treball per a ell, l'animació era de les coses més importants que ell tenia i des de ben petit havia somiat a crear les increïbles escenes que li passaven pel cap. Amb molts esforços havia aconseguit dedicar-se al que ell volia, per la qual cosa havia estat idealitzant el seu futur tants anys. Havia assolit les seves expectatives, animar per a ell no era tan sols el seu treball, molt menys un hobby és clar, era la seva dedicació; un somni complert i que demostrava cada dia que el gaudia.



Molta gent podria pensar que el problema que tenia el nostre protagonista és que no li agradava el temps lliure, potser dirien que és un avorrit que no sap passar-s’ho bé. Els seus amics, en canvi, si l’arribaven a entendre més, amb els anys que havien viscut junts i encara més que es coneixien, quasi tots des de l’escola, si podien demostrar que Toni sí que sabia com gaudir les coses, que no era avorrit solament que això ho mostrava amb algunes persones en concret.



Encara que sí que els costava entendre per què no podia estar un miserable més sense treballar, ni tan sols s’adonaven de quant significava per ell el seu treball, però sí que ho respectaven. Encara que sempre es burlarien d’ell dient que no podia passar temps sense treballar.



Per a Toni tot això era molt simple, és clar que li agradava l’estiu i tot el que es podia fer en ell, però no li agradava estar un mes sencer sense treballar, perquè li agradava encara més el seu treball. Aquesta era la gran trampa i ironia de la seva vida, amar fer tant alguna cosa que quan no la tens res es compara a ella. Una maledicció tant per ell com per tots els artistes que segur també els hi passa el mateix.



Sigui com sigui, Toni va arribar a la seva habitació i es va asseure a la cadira del seu escriptori, un que val aclarir es podria considerar quasi com estudi per la gran quantitat de material i eines que l'ajudaven al seu treball. Sense dubtes aquest era un millor lloc per poder continuar amb el seu entrenament, o això és el que ell es pensava. Abans que pogués continuar, Adri va obrir la porta ràpidament i va entrar a dins de l'habitació quasi cridant.



— Toni! Tenim un problema!