Un cotxe gris de la marca Seat anava per una carretera llarga i recte en direcció a Múrcia, a dins es trobaven l’Adri conduint el vehicle i en Toni al seu costat mirant el mòbil i esperant que un amic d’ells els hi contestes al missatge que li havia enviat feia estona.

Encara que, quan l’Adri va sorprendre el Toni al seu dormitori i li va donar la notícia, semblava que hagués ocorregut un imprevist no desitjat, principalment perquè havia fet servir la paraula “problema”; la veritat és que no es tractava de res dolent, de fet es podia considerar una cosa bona o almenys això pensaven els dos.



La notícia que l’Adri havia llegit en aquell paper penjat per un imant a la porta de la nevera resultava ser el dia i hora de l’aniversari d’Ian, l'altre amic íntim que tenien els dos companys del pis des de feia molts anys. Quan tots tres van ser prou gran per poder marxar de casa, l’Adri i en Toni se'n van anar a viure junts, però l’Ian va decidir prendre un camí diferent i viure la vida d'una altra forma.



Ara es veien de tant en tant, un parell de cops l’any pot ser, quan quedaven per prendre alguna cosa o per l’aniversari d’algun d’ells com era el cas aquest cop. En Toni no podia notar els sentiments del seu amic mentre anava conduint, però pel que respectava a ell anava molt nerviós.



— No és genial, Toni? Quina podia ser la casualitat que t'acabessin donant les vacances just quan era l’aniversari de l’Ian? Els altres anys mai havien sigut en aquestes dates, i per això mai has pogut anar a visitar-lo, però aquesta vegada si és la bona.



— Sí… és clar que és fantàstic…



Si en Toni responia d’aquesta forma era perquè l’Adri havia encertat en tot el que havia dit. Si abans d’entrar a treballar es veia poc amb l’Ian, unes dues vegades l’any com a molt, ara era encara pitjor, perquè solament es veien com una o a vegades ni tan sols això. Ell creia que la relació amb el seu amic s'havia deteriorat tant des de l’última vegada que es van veure que, quan es tornessin a veure, seria massa incòmode.



— L’únic problema ha sigut el poc temps ha, ha, ha, l’any que ve hauríem de posar-ho en un altre lloc que no sigui la porta de la nevera. I sort que em vaig fixar a temps, imagina’t si arriba a passar el seu aniversari i ni ens recordem.



— Doncs t’hi podries haver fixat una miqueta abans i no quan faltava un dia saps. Pràcticament, hem hagut de sortir corrents de casa i no m’has donat ni vint-i-quatre hores per poder mentalitzar-me…



— Au va, de què has de mentalitzar-te? És l’Ian. Ja sé que fa molt que no us veieu, però no passarà res tranquil. Si segur que en cinc minuts ja esteu parlant dels vells temps.



— Això espero la veritat, això espero…



Quan ja portaven més de la meitat del camí fet, en Toni va tornar a revisar els missatges nous i el que més estaven esperant estava entre ells. Al moment que ho va veure en Toni ràpidament va notar com les pulsacions començaven a pujar-li, però es va intentar controlar, eren els primers missatges que es deien des que es van acomiadar a una conversa feia més d’un any.



— Adri! M’ha contestat!



— Sí? Ja era hora i què diu?



— Que ja pensava que ens havíem oblidat i que s’alegra que hi anem tots dos. I m’ha confirmat que sí que ens podem quedar a dormir al seu pis com ja vas fer l’any passat.



— Sí! Et juro que t’agradarà molt l’habitació, allà és on posa els seus llibres i totes les coses que col·lecciona, mola molt.



— Ha, ha, ha, sí, m'ho puc imaginar d’ell —Mentre acabava de dir aquesta frase, a Toni se li van aparèixer antics records de l’Ian, l’Adri i els seus amics de la infància.



Mentre que semblava com el món canviava a fora del cotxe on ells estaven, començava a pensar en com, pot ser, aquestes vacances no serien tan dolentes com s'imaginava. Qui sap, potser podria gaudir-les després de tants anys.