Les setmanes anteriors a la final havien tingut totes el mateix ritme. Després del gimnàs i del sopar, en Mohamed s'asseia davant de l'ordinador amb el quadern del seu pare obert al costat. Anotava ajustos, correccions, preguntes que li sorgien mentre llegia i que no sempre tenia resposta aquella nit. De vegades provava coses amb peces de maqueta improvisades sobre la taula: trossos de cartó, rodaments desmuntats d'una impressora vella, trossos de plàstic que provaven de representar una geometria que ell tenia clara al cap, però que costava de fer entendre amb la maqueta.

La seva mare passava de vegades per davant de la porta, el mirava uns segons i continuava cap a la cuina sense dir res. Però una nit es va aturar més del normal.

—Sembla el quadern del teu pare —va dir, assenyalant el que en Mohamed tenia obert.

—És el seu —va respondre ell.

Ella va assentir una vegada i va marxar. No calia res més.



Cada vegada que feia un ajust, la frase del final del quadern li tornava al cap: «No m'han volgut escoltar, però algun dia algú ho entendrà.» Al principi entenia que era una queixa. Amb el temps es va adonar que era una aposta. Va arribar a la conclusió de què el seu pare havia confiat que, tard o d'hora, algú recolliria aquella idea i la portaria més lluny. En Mohamed no sabia si estava a l'altura d'aquella confiança, però continuava intentant-ho cada nit, i potser això ja era una resposta.



La nit anterior a la final no va dormir bé. Repassava mentalment cada part del projecte: els càlculs de resistència aerodinàmica, el sistema de refrigeració, les decisions que havia pres quan les idees del quadern no eren prou clares. Omplir aquells buits i errors puntuals li havien costat molt. Eren els moments en què el projecte havia deixat de ser del seu pare i havia començat a ser seu, i no sabia si això era mèrit seu o si simplement estava plagiant les idees del seu pare.



Va pensar en el Jordi, en aquella primera sessió on havia après a explicar-se des de zero. Ara hauria de fer alguna cosa semblant davant d'un jurat: parlar d'allò que havia fet sense amagar les bases constituïdes pel seu pare ni exagerar el que havia aportat ell. Havia de dir, simplement, la veritat sense adornar-la.



Va agafar el rellotge de l'escriptori i va mirar l'hora: les 2:14. El va deixar i va anar directament a dormir. No va tornar a sobrepensar fins al matí.



Va sortir de casa a les vuit. A l'autobús va intentar no pensar massa, però li era difícil. Aquella frase del quadern continuava apareixent-li: "No m'han volgut escoltar, però algun dia algú ho entendrà." Avui sentia que tocava respondre-la d'alguna manera, tot i que encara no tenia clar si aquell algú era ell del tot o si senzillament estava transportant una idea que no havia començat ell.



La sala on es feia la final tenia les parets de color fosc i el mobiliari i el terra amb estil rústic. A ell li va posar una mica tens, aquella llum càlida del sostre. La seva mare era a la tercera fila, amb l'abric blau de sempre. Quan la va veure va pensar que si tot anava malament tampoc passaria res greu.



Hi havia cinc membres al jurat. Un d'ells, un home gran amb ulleres negres de muntura fina i els cabells completament blancs, duia una placa identificativa al pit que no va poder llegir des de lluny. No sabia per què, però aquell home li va quedar fixat al cap.



L'Adrià va presentar primer. El seu projecte era un vehicle elèctric barat i de baix manteniment per a zones urbanes, amb una maqueta ben feta i una presentació realista. Mentre l'escoltava, en Mohamed va pensar que aquell cotxe podria circular per qualsevol carrer en pocs anys. Era el tipus de projecte discret i rentable a llarg termini.



Quan va arribar el seu torn va respirar i va començar. Va explicar el Fortune Venjador com una proposta tècnica: l'arquitectura modular, el sistema de refrigeració, els rodaments de baixa fricció al tren de transmissió, la geometria de la carrosseria que augmentava l’aerodinàmica sense perdre estabilitat. Va mostrar els càlculs i va explicar les dues maquetes que no li van funcionar i la tercera que havia tirat endavant amb limitacions.



Mentre canviava de diapositiva li va passar pel cap una idea que portava dies evitant: si algú li preguntava exactament d'on venia aquella arquitectura híbrida, què respondria? La veritat era que ja no ho tenia del tot clar, i aquella ambigüitat l'incomodava més que qualsevol pregunta del jurat.



—Això no és habitual per a un alumne de primer de batxillerat —va dir un dels membres, sense cap to d'elogi—. Ens costa creure que sigui un projecte individual.



En Mohamed va estar un segon quiet.



—Hi ha idees descartades i innovadores que porten molt de temps esperant que algú les acabi i jo he decidit fer-ho —va dir amb un to pausat mentre gesticulava amb les mans.



El membre del jurat va anotar alguna cosa. L'home gran de les ulleres fines no va anotar res. Només el mirava amb escepticisme.



El jurat va trigar mitja hora a deliberar. El primer premi va anar per a l'Adrià, per la seva aplicabilitat immediata i l'accessibilitat de materials. Era un veredicte just i en Mohamed ho sabia. Va aplaudir. L'Adrià va recollir el premi amb un somriure contingut i va mirar en Mohamed d'una manera diferent de totes les que li havia fet fins aleshores: sense ironia i sense arrogància. En Mohamed només va rebre una menció de finalista.



Quan tothom s'aixecava, l'home gran de les ulleres s'hi va acostar. De prop, en Mohamed va poder llegir la plaqueta: Carl Hahn. I a sota, en lletra petita, el nom d'una empresa d'enginyeria alemanya que ell coneixia perquè estava apuntada diverses vegades als marges del quadern del seu pare, amb anotacions que no havia entès fins molt més tard.



—Tens un moment? —va dir l'home, en un castellà amb accent marcat.



A ell li va semblar que era més una ordre que una pregunta.



El va portar per un passadís fins a una saleta on hi havia quatre persones més assegudes al voltant d'una taula. Cadires de plàstic, llum de fluorescent. En Mohamed va seure i va esperar.



—El teu projecte ens ha generat un debat —va dir un dels membres—. És massa avançat per a un noi treballant sol. Necessitem que ens expliquis d'on ve tot això.



En Mohamed va mirar un moment la taula. Havia pensat en com respondria a aquella pregunta, però ara que la tenia al davant no li sortien les paraules. Va pensar en el Jordi, en com li havia dit que no calia explicar-se perfectament, que n'hi havia prou amb ser honest. Va dir el primer que li semblava veritat:

—Hi havia un quadern. El vaig trobar entre les coses del meu pare quan va morir. Vaig començar a mirar-lo per curiositat i després ja no vaig poder deixar-ho.



El Carl Hahn va abaixar la mirada.



—El meu pare treballava arreglant electrodomèstics, però al quadern hi havia esquemes de transmissions híbrides, sistemes de refrigeració, propostes per reduir pes estructural. Al final havia escrit: «No m'han volgut escoltar, però algun dia algú ho entendrà.»

Ningú va dir res. El Carl continuava amb els ulls baixos i no va tornar a intervenir en tota la reunió.



—Vaig estudiar aquell quadern durant setmanes. Algunes coses les vaig entendre de seguida, d'altres les vaig haver de buscar i provar. Vaig fer dues maquetes que no van funcionar. La tercera va funcionar a mitges. Tot el que he presentat avui parteix d'aquelles idees, però cada decisió l'he presa jo i l'he provada abans de defensar-la aquí. No vaig copiar res. Vaig acabar el que ell va deixar a mig fer.



Va haver-hi un silenci llarg. Un altre membre del jurat va prendre la paraula:

—Em dic Marco Ferretti. Si t'haguéssim donat el premi en públic, diverses empreses t'haurien abordat a la porta. Preferíem gestionar-ho nosaltres. Soc de Pagani Automobili.



En Mohamed va necessitar uns segons per processar allò que acabava d'escoltar.



El Carl li va explicar la proposta: sis mesos de mentoria amb enginyers de Pagani, sessions setmanals, accés a documentació interna i dos viatges de tres dies a la fàbrica de Sant'Agata Bolognese. Si tot anava bé, pràctiques per als estius. Sense interferir en el batxillerat.



—El que ens has explicat avui no és només una bona idea tècnica. És una manera de pensar sorprenent per a la teva edat. I aquest talent jove és el que busquem.



En Mohamed va pensar en les nits davant de l'ordinador, el quadern obert al costat, les maquetes que no funcionaven. Va pensar en el seu pare explicant-li problemes de cap com si fossin endevinalles. I sense pensar-s'ho massa va dir:

—Accepto —.



Quan van sortir de la saleta, l'Adrià era al passadís. Li va donar la mà.



—No sabia el que portaves —va dir—. T'ho mereixes.



—I tu el teu premi —va respondre en Mohamed.



Quan va arribar a casa ja era fosc. La mare va sortir al passadís quan va sentir la porta i el va mirar una vegada, de dalt a baix.



—Entra, t'espero a la taula.



Li va explicar tot: el premi de l'Adrià, la saleta, el Marco Ferretti, Pagani. Li va explicar el Carl Hahn i la plaqueta i el nom de l'empresa que apareixia als marges del quadern del seu pare, i com havia abaixat els ulls quan ell havia mencionat aquella frase. La mare escoltava amb les mans sobre la taula.



—El teu pare sempre deia que si una idea és justa, torna —va dir quan en Mohamed va acabar—. Jo crec que la seva ja ha tornat.



En Mohamed va anar a la seva habitació, va treure el quadern i el va obrir per l'última pàgina. Al costat de la frase del seu pare va escriure amb el llapis, en lletra petita: "Algú ho ha entès."

Va deixar el quadern sobre la taula, al costat de l'esbós del Fortune Venjador. Va mirar el rellotge per inèrcia, com sempre, però el va tornar a guardar sense comprovar l'hora.



Uns anys després, en Mohamed entra a la nau de Pagani a Sant'Agata Bolognese. Fa olor de metall i de plàstic nou. Tècnics amb bates blanques es mouen entre les línies de muntatge amb aquella concentració que ja reconeix.



Al fons hi ha tres unitats del Fortune Venjador acabades de sortir de cadena. Tres cotxes reals, amb el seu nom al certificat de disseny.



S'acosta al primer i passa la mà per la carrosseria. Treu del butxacó una fotocòpia de l'última pàgina del quadern, la doblega i la col·loca sobre el seient del conductor a través del vidre. Sap que algun tècnic la trobarà. No importa.



Agafa el rellotge del canell i el deixa sobre el capó un moment i mira el cotxe mentre reflexiona sobre el seu passat.



Pensa en el seu pare escrivint de nit en aquell quadern que ningú no havia volgut llegir. Pensa en el Carl Hahn abaixant els ulls, en la seva religió, tot el treball que li ha costat arribar fins allà...



Recull el rellotge del capó i se'l posa a la butxaca sense mirar-lo.



En aquell moment va entendre que aquell cotxe no era només seu, sinó que també era la continuació del somni que el seu pare havia deixat a mitges...



I, al final, algú sí que ho havia entès.



— Fi —