Dilluns al matí, quan el professor de tecnologia va entrar a classe amb un somriure massa ampli per ser casual, en Mohamed intuïa que alguna cosa diferent podria passar. Va deixar la motxilla al costat de la taula, va mirar de reüll el seu rellotge, va seure i va esperar amb una curiositat que el professor comencés a explicar.



—Aquest any participarem en una competició nacional de joves enginyers —va anunciar el professor, escrivint el nom del concurs a la pissarra—. Tracta de dissenyar un prototip de vehicle eficient i innovador. El guanyador obtindrà una beca universitària i una visita a les fàbriques de Lamborghini.



El cor d’en Mohamed va accelerar lleument. Ho va notar abans d'entrar a classe. No era només emoció. Era una mena d’alineació estranya, com si tots els elements i totes les peces que havia anat acumulant dins seu trobessin de sobte una direcció concreta.



“Un vehicle innovador.” Aquestes paraules del professor ressonaven al seu cap produint-li una espècie d'eco mental.



No va escoltar gaire més. El seu cap ja dibuixava línies, formes, fluxos d’aire. Va imaginar una primera versió del Fortune Venjador adaptada a criteris d’eficiència: híbrid lleuger, pes reduït, aerodinàmica activa, però intel·ligent i sense modificacions inútils, un exemple del que volia crear era un Porsche Carrera GTS T-Hybrid, un cotxe que li va semblar perfecte per prendre com a punt de partida, ell no volia limitar-se a copiar a les grans marques del sector sinó que volia trencar els marges del que estava establert i així arribar a ser fins i tot superior que empreses molt conegudes com Porsche i un argument que ell tenia present era que no hi havia límits de pressupost i amb això ell creia que amb la seva prodigiosa ment podria crear un cotxe fins i tot millor que els que fabriquen actualment.



Aquella tarda, no va anar al gimnàs. Va arribar a casa abans del que era habitual i va pujar directament a l’habitació. Va obrir l’ordinador, va crear una carpeta nova: Projecte Nacional 202X. I a dins, un document: Concepte Inicial.



Però abans que pogués escriure gaire cosa, la seva mare va trucar a la porta.



—Mohamed… tens un moment?

El to no era preocupat, però sí diferent. Va baixar al menjador i la va trobar amb una capsa de cartró sobre la taula. Una capsa que no havia vist mai.



—Estava guardada a l’armari gran —va dir ella—. Són coses del teu pare. Potser ara… és un bon moment.



En Mohamed va notar com pujaven lleugerament els batecs del seu cor. Feia anys que evitava remenar massa en els objectes i les vivències del passat. Va seure al sofà davant la capsa i la va obrir amb cura.



Dins hi havia fotografies antigues, una calculadora vella, algunes eines… i un quadern de tapa negra, gruixut, amb les cantonades gastades i uns quants post-its amb anotacions sortint pels costats.



El va agafar. Pesava més del que esperava. Quan el va obrir, no va trobar paraules emotives ni records familiars. Va trobar esquemes: dibuixos tècnics detallats, seccions de motors, sistemes de transmissió híbrida, anotacions amb fórmules, càlculs de rendiment de motors, etc.



El seu pare era tècnic d’electrodomèstics.



Però allò… allò era molt complicat com per ser d’ell.



Va passar pàgines ràpidament. Hi havia comparatives d’eficiència energètica, esquemes de refrigeració avançats, una proposta de sistema modular que reduïa pes estructural d’uns edificis que ell mateix havia dissenyat... No eren dibuixos improvisats. Hi havia un pensament profund darrere.



I al final del quadern, en una pàgina arrencada per la meitat, una frase escrita amb pressa:

"No m’han volgut escoltar, però algun dia algú ho entendrà."

En Mohamed es va quedar immòbil, com si no acabés d’assimilar el que acabava de llegir.



Qui no l’havia volgut escoltar?

A qui havia intentat presentar aquella idea?

La seva mare el mirava en silenci.



—Ell sempre escrivia coses —va dir ella amb veu suau—. A vegades parlava de motors, de millorar sistemes… jo no ho entenia gaire.



En Mohamed va tancar el quadern amb delicadesa.



Aquella nit no va començar el seu propi disseny inspirat en el Porsche Carrera GTS. Va començar a estudiar el del seu pare.



Durant dies, va combinar classes, gimnàs i hores d’anàlisi del quadern. Cada esquema li obria una pregunta nova. Hi havia idees sorprenentment avançades. Algunes encaixaven perfectament amb el que ell havia imaginat pel Fortune Venjador, però enfocades a eficiència, no necessàriament amb l'estètica que a ell tant li agradava, però a ell això li anava bé, així podia combinar el disseny de les peces internes i les idees tècniques del seu pare amb l'estètica atractiva que ell volia aconseguir.



A classe, el professor va dividir els alumnes en equips opcionals o projectes individuals. En Mohamed va escollir treballar sol.



Un company, l’Adrià —brillant, segur de si mateix— també ho va fer.



—A veure què presentes aquest any —li va dir amb un somriure ambigu—. Espero que no sigui només un altre supercotxe impossible.



No era una burla directa, però gairebé. En Mohamed no va respondre. No volia parlar encara del seu enfocament.



Quan va presentar l’esborrany inicial al professor, aquest va fruncir el front mentre revisava els esquemes inspirats en el quadern.



—Això és molt ambiciós —va dir—. Potser massa. D’on surt aquesta arquitectura híbrida?

En Mohamed va dubtar un instant.



—És… una idea que tenia guardada.



No era mentida completa. Però tampoc tota la veritat.



—Assegura’t que pots defensar cada decisió tècnica —va afegir el professor—. En aquest nivell no n’hi ha prou amb dibuixar bé.



Aquella tarda, mentre ajustava càlculs al seu escriptori, el dubte va començar a créixer:

Estava fent trampes? No estava copiant a ningú viu. Aquell quadern era del seu pare. Però si el projecte guanyava… seria mèrit seu? O viuria un somni que no havia començat ell?

Es va quedar mirant cap a terra un moment fins que va girar la mirada cap al rellotge. Li marcava pulsacions més altes del normal. Va apartar la vista.



Va obrir de nou el quadern i va rellegir la frase final: "Algun dia algú ho entendrà."

Probablement aquell algú era ell. Potser no es tractava d’aprofitar-se’n del treball del seu pare, sinó de continuar una idea que havia quedat aturada.



L’endemà, al laboratori, va sorprendre’s en sentir el seu nom en una conversa a l’altra punta de la sala.



—Diuen que el Mohamed porta un projecte massa professional per haver-lo fet sol.



Va reconèixer la veu de l’Adrià.



No va intervenir. Però va sentir com alguna cosa es tensava dins seu.



Per primera vegada, el concurs deixava de ser només una oportunitat. Es convertia en un camp de batalla silenciós.



Aquella nit, abans de dormir, es va quedar assegut al llit amb el quadern a les mans.



—Ho faig bé? —va murmurar, sense saber si parlava amb ell mateix o amb el seu pare absent.



No hi va haver resposta, evidentment. Només silenci. Però aquesta vegada, el silenci no era buit. Era un eco dins del seu cap.



I l’eco li deia que, si volia demostrar qui era, havia de fer una cosa més difícil que guanyar un concurs:

Havia de transformar aquella herència en alguna cosa pròpia. El projecte ja no consistia només en crear un prototip. Era un dels majors reptes amb els que s’havia enfrontat a la seva vida. I encara no sabia si seria capaç d’aconseguir el seu objectiu.