Quan s’hi va asseure al sofà, va recolzar l’esquena sobre el respatller de la cadira, va estirar les cames i va jugar amb un rellotge esportiu de color negre que sempre portava posat. L’havia comprat després d’investigar sobre totes les opcions que hi havia al mercat, li agradava controlar les pulsacions, els passos, les hores de son… Tot allò que es podia mesurar li agradava perquè li feia una sensació d’ordre. Les coses que no podia quantificar, en canvi, el descol·locaven.



Mirava al seu voltant amb curiositat. No era la primera vegada que entrava en un lloc així, però sí la primera que sentia que ho necessitava. Aquell any de batxillerat tecnològic se li estava fent més dur del que havia previst. No pels continguts —les integrals, la cinemàtica i les centrals elèctriques li semblaven gairebé un joc—, sinó pel soroll mental que patia i la manca de vertaders amics, aquells confidents amb els quals pots comptar en qualsevol moment.



Quan el Jordi, el psicòleg, el va fer passar, va tornar a sentir aquella sensació d’haver d’explicar qui era des de zero. Fins i tot amb el nom. Mohamed.

Va començar parlant del que li agradava. Dels videojocs de cotxes, per exemple. De com podia passar hores ajustant aerodinàmica i suspensions només per guanyar mig segon per volta. Va explicar que, de petit, quan encara tenia una mica de sobrepès, preferia quedar-se a casa mirant vídeos de motors abans que sortir al carrer. Ara, en canvi, el gimnàs era per a ell un refugi. No per l’aspecte físic —tot i que era conscient que havia canviat molt— sinó perquè aixecar pes l'ajudava psicològicament.



Sense adonar-se’n, la conversa va derivar cap a records més profunds. L’any 2020 apareixia sovint, encara que ell no el mencionés expressament. Tenia onze anys quan el seu pare va morir per culpa de la covid-19. Recordava perfectament l’última vegada que el va veure sortir de casa s’havia anat de viatge per treballar com a tècnic d’electrodomèstics, que, encara que el nom soni molt complicat, no deixava de ser una persona que arreglava neveres i rentadores. S’havia anat a València per treball i a en Mohamed i a la resta de la família els havia deixat a Barcelona. El seu pare era llest, molt més del que la gent es pensava. Sovint li explicava problemes matemàtics de cap, com si fossin endevinalles. Mohamed creia que d’allà li venia la seva manera de pensar.



Després de la mort del pare, tot es va desordenar. A l’institut, alguns companys van començar a burlar-se del seu cos, del seu silenci, fins i tot del seu nom. Encara recordava una vegada, a primer d’ESO, quan un noi li va dir que semblava un “lluitador de sumo” i tota la classe va riure. Des d'aquell dia va decidir que canviaria per millorar el seu físic i la seva confiança. Anys després, tot i tenir un cos fort, encara se sentia mentalment feble. Com si les ferides no s’haguessin tancat del tot.



En un moment de la sessió, va començar a parlar amb un to més animat, es notava molt que el tema li agradava, va explicar que li encantava la física, sobretot quan estudiava les lleis de l’univers. Però que, al mateix temps, sentia que perquè tot això existís havia d’haver-hi un creador. Per a ell, creure en un únic Déu no entrava en contradicció amb la ciència; al contrari, li donava sentit. L’islam era una estructura sòlida enmig del caos.



També va admetre que, com qualsevol adolescent, tenia dubtes i temptacions. Va parlar de l’alcohol, de com a vegades els seus companys insistien perquè begués en festes. O de parlar amb noies, una cosa que sembla innocent, però que, dins seu, no li acabava d’agradar. De vegades sentia aquella veu interior que li deia que no passava res, que Al·là és misericordiós. I ell ho sabia, però preferia mantenir-se ferm, ja que ja havia vist casos de companys que havien arruïnat les seves vides obeint aquestes “temptacions”. A part d’això, la connexió amb déu li donava pau i no volia canviar aquest hàbit per una mica de plaer instantani.



Va dir que sovint pensava en tots els nois d’origen marroquí que creixen a Espanya carregant etiquetes que no havien triat. Que ell volia demostrar, sobretot a si mateix, que el que defineix una persona són les seves accions. Al·là ho veu tot, fins i tot els pensaments i sensacions. Aquesta idea li havia reconfortat moltes vegades, quan sentia que no valia prou o que la seva vida no tenia objectiu.



Enmig de la conversa, va explicar una anècdota que va fer somriure el psicòleg. Va dir que, quan li demanaven escriure històries o treballs creatius, li agradava deixar petites pistes per demostrar que allò no ho havia fet una intel·ligència artificial. Ho comparava amb les proves de l’Alcorà: el repte d’imitar-ne un capítol i la manca de contradiccions internes. I va afegir de broma: «Si això fos una conversa generada per una IA, no estaríem parlant justament d’aquest tema, oi?».



Abans d’acabar, Mohamed va parlar del seu somni: dissenyar el Fortune Venjador. Un superesportiu extrem, inspirat en el Lamborghini Veneno, però amb personalitat pròpia. Va explicar la història que tant l’inspirava: com Alfa Romeo va rebutjar Enzo Ferrari, com Ferrari va menysprear Lamborghini, i com Lamborghini va rebutjar Pagani. Va explicar que ell volia ser el següent en aquest cicle, que algun dia aniria a parlar amb els directius de Pagani i si acceptaven les seves idees treballaria amb ells encantat, però que si, en canvi, el rebutgen, ell crearia la seva pròpia marca de supercotxes de luxe.

Al cap d’una llarga estona de parlar, el temps s'acaba, en Mohamed s’aixeca li dona la mà a en Jordi i surt per la porta sentint-se com si s’hagués tret un pes de sobre. Va ser una sessió d’una hora, però a ell li va semblar que només van passar 20 minuts. Va perdre la noció del temps, cosa que no li passava des de feia mesos, ja que ell acostumava a estar constantment comprovant l'hora al seu rellotge.



Quan va tornar a casa, ja era fosc. Va obrir la porta i va trobar la seva mare rentant els plats abans d'anar a menjar. Ella no sabia llegir, però sabia estimar i entendre els sentiments com ningú. Mohamed la va abraçar amb força. Li va explicar el dia des del matí, sense saltar-se cap detall. Ella escoltava atentament, com sempre. I en aquell moment, Mohamed va sentir que, malgrat el passat dolorós i els dubtes, no estava sol. I això, per ell, ja era suficient per avançar amb confiança cap al futur.