CAPÍTOL 3: LA LLAVOR I EL FRUIT



El matí següent a la Nitoda tenia aquella qualitat de llum que en Daniel encara no havia après a donar per suposada. No era la llum groguenca i pesada que coneixia de la Terra, sinó una mena de claredat blavosa i fina que s'escolava entre les parets de fusta porosa de ca l'Oliver com si el món de fora fos fet d'aigua. Els tres fills dormien. L'Amèlia havia deixat sobre la tauleta una tassa d'infusió de pamuta i una nota: "Avui l'Eugènia t'espera a la farmàcia. No triguis".



En Daniel va agafar la tassa i va sortir al carrer. La Nitoda al matí era una altra criatura. Els gufus -aquells éssers amb morro allargat i orelles asimètriques- corrien en grups petits per les voravies, fent uns grinyols suaus que a hores d'ara ja li semblaven gairebé musicals. Sobre les teulades de fusta lilosa hi havia uns ocells plans com fulles seques, amb les ales tan fines que quan planaven es tornaven quasi transparents i projectaven ombres en forma de venes sobre l'empedrat. Ningú no corria al carrer. Ningú no cridava. Dos homes vells jugaven en silenci a alguna cosa que semblava escacs però amb pedres de colors, i un d'ells va fer-li un gest amb el cap, lent i amable, quan va passar per davant seu.



Va empènyer la porta baixeta de la farmàcia.



-Bon dia, Daniel. Seia. -L'Eugènia ja era dempeus, amb en Lica enroscat als peus de la cadira. Tenia una qualitat de serena autoritat que a en Daniel li recordava, vagament, algú.



-Bon dia. He llegit la nota de l'Amèlia.



-Sí, li vaig demanar jo que te la deixés. Ahir et vaig dir moltes coses i te'n vaig amagar d'altres. Avui vull ser completa.



En Daniel va asseure's. L'Eugènia va posar sobre la tauleta una capsa petita de fusta que en Daniel no havia vist la nit anterior.



-Saps per a què serveix tot plegat? -Va dir assenyalant la finestra, el carrer, la Nitoda sencera.



-Suposo que per viure millor. Per fugir d'un món que…



-No. -Ella l'aturà amb suavitat. -Això és el que crèieu tots quan vàreu arribar. En Friedrich no va construir la Nitoda perquè vosaltres hi visquéssiu feliços per sempre. La va construir perquè la Terra pogués aprendre.



En Daniel va quedar-se quiet.



-Explica't.



L'Eugènia va obrir la capsa. Dintre hi havia un grapat de cartes doblades, totes escrites amb la mateixa lletra diminuta i endreçada. La lletra d'en Foster.



-Quan la nau torna sola, jo hi poso les meves cartes. L'evolució de la comunitat, el nombre d'habitants, com ens organitzem, quins conflictes sorgeixen, com els resolem. En Friedrich rep tota la informació i la processa. La Nitoda és un experiment, Daniel. Un experiment de bona fe, però un experiment. La seva idea sempre ha estat aquesta: demostrar que una societat d'éssers genuïnament morals és possible, que és més feliç, que funciona millor. I un cop demostrat, enviar-hi els qui tenen el poder a la Terra: polítics, religiosos, professors, jutges. No pas perquè s'hi quedin, sinó perquè ho vegin amb els seus propis ulls i ho portin de tornada.



-Vol canviar el món. -Va dir en Daniel, lentament.



-Vol que el món es canviï a si mateix. Hi ha diferència. -L'Eugènia va fer una pausa. -Tu ets l'últim que ha enviat. No és casualitat. Et tenia reservat per al final perquè ets el seu millor amic i volia tenir-te prop el màxim de temps possible. Però ara considera que la comunitat és prou gran i prou sòlida per rebre les primeres visites importants.



En Daniel va notar un pessic al pit. Tot aquell temps que en Foster havia escoltat els seus laments sobre la humanitat, tots aquells anys de carrer compartit i de silenci compartit, i l'home estava construint en secret la resposta a tot el que en Daniel havia mai dit en veu alta.



-I tu? Tu no ets moral de naixement, com la resta.



-No. Jo tinc el mateix somni que ell. I els somnis no neixen, es construeixen. Com els fills de l'Oliver.



Aquí en Daniel s'aturà.



-Els nens.



Aquella paraula li va caure a dins com una pedra a un pou. Va recordar la nit anterior: el Claudi sortint enfadat de la taula, l'Oliver explicant amb orgull que als fills no els explicaven el concepte del mal, que només aprenien el que estava bé. Va recordar la cara del nen, aquella barreja de ràbia i desconcert, la sensació que darrere d'aquells ulls hi havia alguna cosa que no trobava el seu lloc.



-Eugènia, hi ha una cosa que em fa nosa.



-Ho sé. Digues.



-Aquests nens. El Silvestre, el Miquel, el Claudi. No han triat res. No saben que existeix una altra manera de ser. Se'ls ha construït com si fossin… com si fossin la nau. Com si fossin una màquina.



L'Eugènia va aguantar la mirada sense pestanyejar.



-Continuï.



-Una persona que no sap que pot fer el mal, no fa el bé. Simplement fa el que li han dit. I aleshores, on és la virtut? On és la llibertat? Si una porta no té pany, no hi ha cap mèrit a no forçar-la.



L'Eugènia va abaixar els ulls. Va acariciar en Lica amb un gest lent.



-Tens raó -va dir, finalment, i la seva veu va sortir diferent, com si alguna cosa se li hagués mogut a dins. -Tens raó i jo ho sé des de fa anys. Des que el Claudi tenia tres anys i va agafar una pedra i la va llençar contra un gufu, i l'Oliver va posar una cara de terror absolut, com si hagués vist el dimoni. El nen no entenia per què tothom el mirava d'aquella manera. No podia entendre-ho, perquè mai ningú no li havia explicat que existia el dolor que pot fer una pedra.



-I llavors?



-I llavors el vam castigar sense explicar-li per què realment estava malament. Li vam dir que "no es feia". Com si fos una norma de protocol. -Va fer una pausa llarga. -Un nen que fa el bé perquè no sap que existeix l'alternativa no és un nen moral. És un nen domesticat. I jo crec, Daniel, i crec que tu també ho creus, que la diferència és enorme.



Aquell matí van estar parlant durant hores. En Lica s'adormí entre ells dos. La llum blavosa de la Nitoda anava girant lentament, com fa la llum en tots els planetes del món, i en Daniel va anar entenent que el gran problema de la Nitoda no era que fos un fracàs. Era que era massa semblant a un èxit.



Perquè de fora, tot funcionava: els carrers estaven nets, ningú no s'insultava, ningú no robava, la gent somreia. Però per sota d'aquella superfície tranquil·la, els fills de la Nitoda creixien sense saber qui eren. Creixien complets per fora i buits per dins d'una manera específica: no tenien el record d'haver triat. I un ésser que no ha triat mai no sap, en el fons, per què viu com viu.







Tres dies més tard, en Daniel va demanar a l'Oliver si podia parlar amb els nens.



L'Oliver va dubtar. Va mirar l'Amèlia. L'Amèlia va mirar en Daniel.



-Que els explicaràs?



-La veritat. Que el món on van néixer els seus pares no era com aquest. Que allà hi havia gent que feia mal. I que els seus pares van triar no fer-ne, i que aquella tria els va portar fins aquí.



L'Oliver va bufar lentament, com qui deixa anar aire que portava retingut molt de temps.



-Ho hem parlat moltes vegades, l'Amèlia i jo. Teníem por. -Va callar un moment. -Fes-ho.



Van asseure's els tres nens davant d'en Daniel a la sala. El Claudi tenia una mirada recelosa. El Silvestre i el Miquel l'observaven amb aquella curiositat freda que tenien els nens d'aquí, que no era fredor sinó concentració.



-Vull explicar-vos d'on venim els vostres pares i jo -va dir en Daniel. -Venim d'un lloc que es diu Terra, que és un planeta molt gran i molt ple de gent. I allà, la gent de vegades fa mal als altres.



El Claudi va arrufar el front.



-Per què?



-Per moltes raons. Per por. Per enveja. Per desesperació. Per no saber trobar una altra manera de resoldre les coses.



-I vosaltres, vàreu fer mal a algú?



En Daniel va pensar en cinquanta-vuit anys de vida. Va pensar en el sobre de diners que va portar a la policia. Va pensar en totes les vegades que havia dit la veritat quan mentir hauria estat més còmode. Va pensar, també, en totes les vegades que havia estat dur amb algú que potser no se'l mereixia.



-He comès errors. Però vaig intentar fer el bé quan vaig poder triar, i vaig triar fer-lo.



-Per tant -va dir el Silvestre, amb una precisió que va deixar en Daniel sense paraules -nosaltres no hem triat res.



Silenci.



-No -va admetre en Daniel. -Fins avui, no.



I en aquell moment, el Claudi, que portava tota la conversa amb aquella mirada esquiva de qui sent sense voler que ningú ho sàpiga, va dir quelcom que en Daniel no va oblidar mai més:



-Llavors avui és el primer dia que som com vosaltres.







Aquella tarda, en Daniel va escriure la seva pròpia carta per a en Foster. La va deixar a la nau, que l'Eugènia li va obrir posant la mà sobre la paret, com ell havia fet aquell primer dia que semblava tan llunyà.



La carta deia, entre altres coses:



"Friedrich, he trobat una cosa que tu potser no havies previst, o potser sí i has tingut la saviesa de no resoldre-la per mi. Els fills de la Nitoda no neixen morals. Aprenen a fer el bé, però no saben que existeix l'alternativa. I un home que no sap que pot fer el mal no té mèrit quan l'evita: simplement no el coneix. He parlat amb ells. Amb els fills de l'Oliver. I crec, amic meu, que a partir d'avui seran lliures d'una manera que abans no ho eren.



El teu experiment és bo. La Nitoda és bona. Però la bondat que no ha passat per la prova de la tria no és del tot bondat: és innocència. I la innocència és un punt de partida, no una destinació.



Ensenya-ho això, quan enviïs els teus polítics i els teus capellans i els teus professors. No els mostris sols la Nitoda. Mostra'ls el moment en què el Claudi va dir que avui era el primer dia que triava. Perquè això és el que els has d'ensenyar: no un món perfecte, sinó el camí que fa la gent quan decideix construir-lo.



Records des d'aquest indret remot i preciós on tres llunes i un cel verd m'observen mentre t'escric,



Daniel".



Va doblar la carta. Va posar-la sobre la taula de comandament, entre els fulls que ja hi havia d'abans. Llavors va posar la mà a la paret i la nau es va tancar sola, lleugera, com un parpella que es clou.



Va caminar de tornada cap a la ciutat. El cel de la Nitoda es tornava de nit d'aquell color blau marí que no era ben bé negre, i les tres llunes penjaven a distàncies irregulars com si algú les hagués tirades a l'atzar i haguessin quedat allà per sempre. Sobre el seu cap, un dels ocells plans va planejar en silenci, i la seva ombra, fina com una vena, va creuar-li la cara un instant i va desaparèixer.



En Daniel va pensar que en Foster, a la Terra, estaria llegint les cartes anteriors de l'Eugènia, o potser no, potser dormia, potser mirava el cel d'aquí i intentava imaginar com era el d'allà. Va pensar que hi havia quelcom profundament humà en el fet de construir un lloc millor i no poder-hi viure. I va pensar que potser en això consistia la moral de veritat: no en ser bo perquè no saps ser d'una altra manera, sinó en triar-ho cada dia, sabent perfectament el que costs.



Quan va arribar a casa de l'Oliver, els tres nens eren fora jugant al carrer. El Claudi li va fer un gest amb la mà, breu i sense parar de jugar. En Daniel va somriure.



No era un món perfecte, la Nitoda. Era un món que aprenia. I potser aquella era l'única classe de perfecció que valia la pena.