Un raig de llum que apuntà directament a la cara del nostre protagonista va fer recórrer un calfred pel cos d’en Daniel. Per això es tapà la cara amb la mà, arrufant les celles i remugant.



—Bon dia! —va exclamar l’Oliver, mirant-lo amb un somriure d’orella a orella.



Una veu va exclamar des d’una altra sala situada al costat:

—Que s’ha despertat ja?

—Sí, Amèlia!

—La meva dona, l’Amèlia —va dir amb un to orgullós i tímid alhora.



Mentre en Daniel esmorzava, l’Oliver, l’Amèlia i els seus tres fills li feien companyia.



—M’agradaria saber què és això, per curiositat…

—Ah, sí! Això és pamuta, una planta molt dolceta que tenim aquí, a Nitoda, que, per cert, així és com es diu el planeta. I hi fem una reducció d’agardi perquè quedi bona. Ja t’habituaràs als aliments d’aquí, eh. —L’Amèlia li va fer un somriure compassiu—. Això sí, podria ser que tinguessis problemes per anar de ventre, perquè els bacteris que es troben al menjar d’aquí no són els mateixos que a la Terra, i el teu cos s’haurà d’acostumar a tolerar-los. Em sap greu…

—I escolteu, perdoneu-me si soc intrusiu amb la pregunta, però vosaltres vau venir junts? O us vau conèixer aquí? I els nens…?

—Sí, home, sí que ho pots preguntar! —va exclamar l’Amèlia.



—Cap dels habitants que van venir aquí no va arribar acompanyat. És a dir, vam arribar tots sols, i després ens vam conèixer. L’Oliver i jo ens vam casar tres anys després de la seva arribada. Quins records… I els nanos, que, per cert, es diuen Silvestre, Miquel i Claudi, els vam tenir aquí, i, per tant… Bé, no són… Ja m’entens, oi? —va comentar l’Amèlia, estrenyent els llavis en una expressió incòmoda.



—Mama! —va dir un d’ells, enfadat, mirant-la fixament.



—No cridis, Claudi. Ja t’he dit que aquí no es crida, que la ira es queda a dins nostre i no es descarrega contra els altres.



Es va fer un silenci.



—Perdona, mama… —I va marxar a la seva habitació, seguit pels seus dos germans, que també feien cara de decepció.



—Ai… —va sospirar l’Oliver—. Lamentem que hagis vist això, però, com pots veure, els nostres fills no tenen el nostre do. A ells els hem d’educar meticulosament perquè aprenguin a actuar d’acord amb el que està bé i no es desviïn pel camí equivocat. Vet aquí una demostració que encara hi hem de continuar treballant. —Va fer un gest assenyalant l’habitació dels nens—. Per sort, aquí no se’ls ensenya a discernir el que està bé del que està malament. No coneixen el concepte del mal; simplement se’ls diu què està bé, i el que no ho està és una acció que no es fa.



—Déu meu…

Cada vegada que en Daniel entenia algun nou mecanisme d’aquell món tan estrany al·lucinava, això sí, en silenci. I, a banda d’això, també al·lucinava amb la resta d’éssers que habitaven el planeta: aquells llimacs amb closques gegants que li recordaven molt els caragols de la Terra, però cent mil vegades més grans, i aquells éssers que consistien en un tronc curt i gruixut amb una espècie de cúpula taronja al damunt.



Aquell dia fou realment una experiència molt emocionant per a en Daniel. El Sol es veia molt petit, cosa que era realment bonica, però, més enllà del paisatge, el dia va ser confús.



En Daniel s’adonava de com funcionava aquella societat: els carrers eren nets i tranquils; tothom llençava la brossa a les escombraries. Fins i tot es va adormir en un banc, atès que l’únic que sentia de fons eren els murmuris de la gent, més aviat agradables i relaxants.



Potser era la idealització de ser allà, però a en Daniel li feia l’efecte que tothom somreia i era feliç. No hi trobava el perfil de gent submisa a les normes de la societat i esclava de la voluntat dels altres, sinó persones que aportaven el seu granet de sorra i eren respectuoses amb els altres. Sí que és cert que la gent era més propera, a causa del reduït nombre d’habitants del planeta; tanmateix, igual que a la Terra, es notava una certa fredor entre individus. Era clar, doncs, que ser moral no significava necessàriament ser càlid o proper. Ningú no escollia portar-se malament amb el proïsme. En Daniel estava molt content d’haver trobat el seu lloc al món…

De sobte, un ésser amb les galtes molsudes, que anava a dues potes, amb una orella penjant i l’altra aixecada, tot recobert d’un pèl molt ros i amb un morro allargat, va començar a fer uns grinyols i a bellugar-se davant seu.



—Què passa? Vols carícies, bufó?

En Daniel el va estar acariciant una bona estona, fins que es va fer tard i es veien les tres llunes i un cel verd clar i taronjós preciós, que no diferia gaire del de la Terra.



De cop i volta, aquella criatura va marxar a pas lleuger cap a una casa i va començar a donar copets amb les potes del davant a la porta d’aquell indret, que resultà ser una botiga petita i atrotinada que li cridà molt l’atenció. En Daniel va sentir llàstima per l’animaló, així que tot i estar cansat, va fer un cop d’ull al lloc. La façana era tota d’una fusta lilosa, o potser no, però, com que gairebé era de nit, ho semblava. A sobre la porta hi deia: Farmàcia.



Així doncs, s’hi va encaminar i es va ajupir per entrar a la botiga. L’animaló hi va entrar corrent i es va amagar entre una pila de caixes aparentment de cartró que estaven apilades al costat d’unes escales de caragol que pujaven cap amunt. Era una sala llòbrega, però amb un toc acollidor pel fet d’estar tota feta de fusta. Els pocs prestatges que tenia la botiga eren gairebé tots mig buits. Hi havia una dona dormint plàcidament a la cadira de l’aparador, tot roncant i murmurant coses:

—Hi haurà més sort… Eh, no!

Quina dona tan poc responsable. En fi, veig que en aquesta farmàcia només hi ha medicaments i coses estranyes. Això sí, Déu n’hi do quina deixadesa… Es nota que la salut mental d’aquesta gent gairebé no necessita tractament.



En Daniel va fixar-se que la majoria dels medicaments eren per alleujar el dolor de caigudes, desinfectants o inhibidors d’al·lèrgies; en definitiva, productes majoritàriament relacionats amb la salut física.



—No et sorprenguis, home. És perfectament normal; ja ho hauries d’haver intuït a hores d’ara —va dir de sobte la dona. Devia tenir més o menys l’edat d’en Daniel.



—Així doncs, ja deu saber qui soc…

—I tant que ho sé. No som tants, els que vivim aquí. A més, m’atreviria a dir que tothom de la civilització té clar que, tot i que oficialment no consti, solc tancar la botiga a quarts de vuit. Per això m’ha estranyat que hagués entrat algú a aquestes hores.



Però bé, veig que en Lica és aquí. És el meu gufu —perquè ho entenguis, és una mena de guineueta i suricata alhora—. Això vol dir que li deus haver obert la porta. —Va fer-li un somriure càlid.



—Sí, molt maco.



—Escolta’m, et veig una mica perdut. Vols que seguem a parlar una estona i així m’expliques les teves inquietuds i els teus plans de futur? Soc l’Eugènia, per cert —li proposà la dona.



—Sí, encantat, Eugènia, però no ho tinc gaire clar. És tard i no sé si saps qui és l’Oliver, però m’espera a casa seva.



Quina dona tan estranya. Em deu voler fer de psicòloga? Però si no em coneix de res… I quines confiances! No fa ni un dia que soc aquí i ja em diu que li expliqui les meves inquietuds.



—Ja l’he avisat, l’Oliver. Daniel, et recomano, pel teu bé, que et quedis aquí. Confia en mi i explica-m’ho tot. Pensa que, si no haguéssim topat d’aquesta manera, ho hauríem fet d’una altra. Daniel, tu i jo ens havíem de conèixer.



—Perdona, em sembla que et confons… Jo no busco res aquí; encara m’estic adaptant, i estar amb algú em va gran i…

—Però què dius, home! —va dir la dona amb un somriure entremaliat—. Estic feliçment casada, noi. Va, asseu-te, si us plau.



—Està bé…

L’Eugènia va moure una tauleta i dues cadires que estaven apartades en un racó i les dugué al centre de la saleta, on no hi havia prestatges.



—Doncs bé. Tu diràs… Què t’agradaria que t’expliqués, Eugènia?

—Està bé. Parla’m de tu, de com vivies a la Terra. Quina era la teva feina, les teves aficions i de qui t’envoltaves.



—Jo treballava en una empresa que es deia Químidep, on, molt resumidament, elaboràvem màquines que ens encarregaven alguns hospitals o altres empreses per mesurar la puresa i la composició dels seus productes.



Per exemple, vaig estar treballant durant molt de temps en un tub amb un rotlle embolicat que submergia en oli, i després el ruixava amb diferents compostos per assegurar-me que no fossin tòxics per al consum humà. Sovint em trobava amb casos en què el producte no complia el reglament estipulat per la llei i no es podia comercialitzar. Fins i tot vaig arribar a rebre un suborn.



—Vaja… Sí que has anat al gra. Quines coses que té la vida, oi? La teva feina era impecable i feies una contribució molt important a la societat.



Pel que fa al suborn, recordes quina empresa va ser?

—No gaire, la veritat. Recordo que va ser fa molts anys —va dir en Daniel, gratant-se la barbeta—. Però sí que recordo que no m’ho va oferir ningú en persona, sinó que em va arribar un sobre a casa amb diners i amb l’oferta.



—Deu mil euros en efectiu —va dir l’Eugènia, somrient.



—Però… què? —va dir en Daniel, obrint els ulls de bat a bat.



—Els vas dur immediatament a la policia i vas denunciar l’intent de suborn, però resulta que aquella empresa va desaparèixer misteriosament, sense deixar rastre.



—Però tu… És a dir, què en saps, de tot això? Explica’t ara mateix, si us plau! —En Daniel va aixecar el to, preocupat.



—Escolta’m bé, Daniel. Jo, Eugènia Canal i Solé, soc la dona d’en Friedrich Foster Canellas, amic teu des de fa més de trenta anys.



En Daniel va ofegar un crit. En Lica s’espantà i es va amagar entre les seves cames.



—No pot ser. Com és que no ens coneixíem, tu i jo? Què m’estàs volent dir? —En Daniel cada cop estava més espantat.



—A veure, noi, quantes intimitats et va explicar ell sobre la seva vida? Cap ni una, oi? Si una virtut té en Foster és la d’escoltar, no la de compartir. De totes maneres, Daniel, a tu et tenia un afecte especial. A tu t’estimava més que a ningú; el problema és que li costava expressar-ho.



Ell volia fer-te un regal, però també dur a terme un projecte personal a gran escala que canviaria la vida de milions de persones. En Friedrich va enviar tota aquesta gent aquí per crear el nou món.



—Però bé, val més que en parlem demà. Crec que avui ja he xerrat massa i que ja n’has tingut prou.



Des de la finestra es veia una foscor amb matisos d’estrelles que il·luminaven el cel blau marí, no pas negre. Era un cel preciós i nítid. Amb la llum tènue de la farmàcia i aquella conversa, en Daniel ja se sentia realment fatigat. L’Eugènia el va acompanyar a casa, a peu, és clar, perquè en aquell indret tan fantàstic no hi havia transports que no fossin caminar. Això sí, anar a peu era segur a qualsevol hora, perquè allà no hi havia cap amenaça.



—La dona d’en Foster… Qui ets?

En Daniel va caure adormit com un soc al llit només arribar a ca l’Oliver. Aquelles van ser les últimes paraules que li rondaren pel cap.



Seguidament, al rebedor, l’Oliver preguntà de passada:

—Què ha passat, Eugènia? Sobre què heu estat parlant? M’has dit que arribaríeu tard.



—Bé, li he estat comentant què ha de fer per adaptar-se bé a la ciutat. Pensa que aquesta xerrada la vaig tenir amb tu, amb la teva dona i, de fet, amb tothom nouvingut al seu moment —va començar a riure per sota el nas.



—Bé, tens raó, però m’ha semblat especialment llarga, l’estona que hi has passat amb ell.



—És clar, home! Pensa que feia bastant que no venia ningú, des de la teva arribada fa tres anys, no? Ara tenia ganes de xerrar. Bé, et deixo, que ja començo a tenir son. Que vagi bé! Records a l’Amèlia i als nens.