Així doncs, ho va tenir ben clar. Va començar a notar com si alguna cosa li espremés el cor, i paral·lelament, començà a notar els batecs a l’altura de cap. Després d’un mil·lisegon de pensament, va arrencar a córrer cap a la nau. Al cap i a la fi, ell ja no se sentia lligat a aquest món, sinó que sentia un profund ressentiment cap a la humanitat.



Per què? Perquè després de cinquanta-vuit anys de convivència amb els seus congèneres d’espècie, va anar construint un sentiment d’odi i rebuig cap a aquests, pel fet de no ser éssers fidels a la seva moral. La indignació d’en Daniel venia arran de testimoniar com els individus que defensava una postura, després n’actuaven en direcció oposada. Doncs pot semblar una hipocresia, ell també n’era d’humà. Però la veritat és que en Daniel tenia una qualitat excepcional, anormal, inusual, com es vulgui denominar:

Ell era un ésser totalment moral i honest que reflexionava i meditava les decisions que prenia a fi d'actuar correctament segons els principis establerts per la societat.







Cal destacar, però, que d’innocent no en tenia ni un pèl i és per això que es considerava a si mateix com una figura divina amb una veritat absoluta dogmàtica. Estava realment feliç d’haver pogut disposar d’una nau per poder abandonar la Terra, com tantes vegades havia somiat.







Aquella andròmina li havia construït meravellosament ràpid el misteriós doctor i enginyer Foster. Un vell conegut amb qui compartia carrer i a qui li explicava les seves inquietuds (tot i no ser recíproc).



En Daniel va seguir rigorosament les instruccions que li donà en Foster: Quan comencés a sonar el motor, arrencaria a córrer i obriria la nau posant la seva mà sobre qualsevol punt de les parets d’aquesta, de manera que s’obriria i ell podria accedir-hi.

Quan va haver entrat dins, va veure un entorn diferent del que s’esperava; l’espai era auster, i estava bastant desendreçat per dins: Hi havia tot de fulls esbarriats sobre la taula de comandament.

Quan la nau va haver sobrepassat l’atmosfera, va començar a esbossar un somriure nostàlgic a la cara, ja que va poder contemplar la Terra des d’una perspectiva com no l'havia vist mai cap. Segurament fou per això que una llàgrima li va lliscar per sobre la galta dreta, o potser, perquè en part sentia culpabilitat per haver fugit del seu planeta natal.







Al cap de les hores, en Daniel va començar a sumir-se en un avorriment profund; encara li quedaven 68 hores per arribar al planeta el qual en Foster li havia dit que podria arribar sense problema i sense necessitat de pilotar. En Daniel ni tan sols es va preocupar per quin planeta es podia tractar, l’important, era construir una nova vida envoltada d’un ecosistema que el fes feliç.

Així doncs, es va cansar de repassar la nau sencera amb la mirada (cosa que tampoc li suposà massa esforç), va dirigir-se cap a la paperassa i tot arrufant les celles va analitzar el què hi havia escrit entre tants papers.

Després de donar una ullada al primer full, va fer un bot cap enrere com un felí espantat. I es va quedar uns instants mirant cap a la finestra, badoc, amb els ulls oberts com a plats i un posat seriós a l’hora. Al full en qüestió hi deia el següent:







“Molts es deuen preguntar: qui és aquell home foll que ha decidit renunciar al que era seu, si ell sempre fou acollit. Això és que aquell home, simplement deu haver embogit”. Mes ningú no sap que jo nasquí amb un privilegi innat: amb el do de mai pecar. La meva moral sincera i impecable, que és el fruit que m’ha fet abandonar aquest món ple de desastres.

Moltes mercès a en Foster. Amic meu, no tinc la certesa que arribis a llegir aquesta carta, no sé si tal com vas predir, la nau tornarà sola al cap de 6785 hores després de deixar-me. Però vull que sàpigues, que agraeixo la teva silenciosa companyia durant tot aquest temps i que hagis estat aguantant els meus renecs. I per acabar, t’agrairé eternament m’hagis construït una nau tan ràpidament com ho vas fer”.









Records amic meu,









Oliver Sastrada.









En Daniel va començar a suar com mai ho havia fet, i a notar picor per tot el cos: Estava molt nerviós. I va començar a cridar perdent la seva pròpia consciència.

-Com pot ser?! -Va dir amb frustració, i fregant-se les mans amb la cara.



-No, no… No soc el primer? Qui és aquest home?







En Daniel va estar sentint-se estúpid durant la resta de temps del viatge. Si aquell tal Oliver Sastrada era amic del doctor, com és que ell no en sabia res? Com és que el seu fidel company ni tan sols n’hi havia parlat?







Després de tanta desesperació i impotència, en Daniel s’adormí durant el que quedava de viatge.









Un fort terrabastall el va despertar sobtadament. En Daniel va arrufar les celles i va gratar-se el cap amb intensitat: Havia aterrat a terra ferma.

-Vaja, ja he arribat. -Va dir amb un to d’indiferència. La seva darrera lectura l’havia deixat trastocat.

Abans de sortir va agafar un respirador que tenia guardat al calaix de sota el comandament, i va posar-se’l a sota els narius. El doctor li havia preparat expressament pel tipus d’atmosfera que hi havia en aquell planeta. Seguidament, va posar la mà sobre una de les parets de la nau, i aquesta va obrir-se lentament, desmantellant un fet que deixà a en Daniel esglaiat.







-Bon dia, home! Què? Com et trobes?! - Li digué un senyor amb els cabells grisos i una barba espessa però força elegant. Anava bastant ben vestit.



L’enrenou de la multitud el va confondre encara més, fins que un home es va fer espai fins a arribar davant d’en Daniel i de cop la multitud va fer silenci: - Gràcies, gent, per deixar-me fer escoltar. Noi, no t’espantis, que a continuació t'explicarem què passa.

Tu ets un home que veia que el món en què vivia estava corromput, que en última instància, o no, tothom actuava de forma immoral, que no amoral, i tot per benefici propi. I és clar, tu, no et senties representat en aquest col·lectiu. És per això que casualment eres amic del doctor i enginyer George Michael Foster, i ell et va proporcionar una imponent nau en qüestió de setmanes, després de proposar-te fer un viatge per abandonar la Terra.

La multitud va començar a cridar emocionada en només sentir “Foster”.







-Què? M’equivoco? -Em va fer un somriure sincer amb les faccions tan marcades com tenia.

-Gens ni mica…-En Daniel va quedar-se pensant durant uns instants i llavors va anunciar: -Per tant, vosaltres també sou gent com jo que ha abandonat la Terra per venir aquí, a viure en un món millor?

-Justa la fusta! Tots nosaltres, som gent que no hem pecat mai, ni hem tingut conductes irracionals com la resta dels de la nostra espècie. I aquí, després d’arribar-hi gràcies a en Foster, cadascun de nosaltres es va sorprendre al veure que ja hi havia tota una comunitat en aquest indret tan remot.



-Carai… Quanta gent que ha enviat en Foster aquí…- Va exclamar el Daniel amb energia.



-Efectivament. En Foster sempre ha estat un home molt reservat i ple de secrets, realment cap de nosaltres sap quina en portava de cap, proposant-nos de venir a cadascun de nosaltres, l’un rere l’altre aquí. El que sí que és clar, és que ell probablement és conscient que aquí s’hi ha format una comunitat de gent genuïnament moral. Per cert, no m’he presentat, soc l’Oliver Sastrada.







Després d’aquest discurs, hom va retornar ordenadament a llurs llars i en Daniel es va presentar a l’Oliver. De camí a ca l’Oliver, en Daniel li va explicar el que havia llegit a la nau, i que, per tant, ja havia estat sospitant alguna cosa.

Tanmateix, mai hauria arribat a confeccionar una teoria tan precisa que hagués descrit una realitat com aquesta.







Però encara quedaven incògnites que en Daniel no havia pogut resoldre, com per exemple, com s’organitzava aquella societat plena de gent moral, que abans d’actuar, avaluava les conseqüències i que sempre actuava en funció del bé per la societat.



I a banda d’això, semblava que ningú més es plantegés per quin motiu hauria fet allò en Foster, o qui era realment.

Però després d’un dia carregat d’emocions, valia més la pena aclucar els ulls i descansar. El llit que li havia proporcionat l’Oliver era molt còmode.