La mare acostumava a assenyalar que tota peça fruit de l’enginy, per més maca que figurés, requeria una escletxa per on es pogués filtrar la llum. De segur que quan va tornar al cor de la metròpolis tot deixant un sallent de sang per entregar el cap del líder de l’Imperi Púnic, ella no fou l’única en deixar-se copsar per la falsa magnificència. Aleshores, s’autoproclamà salvador romà i emmarcà el seu triomf amb un arreplec de fustes i un pany de cel enfosquit que ara adornava el cim de la moral ciutadana. Al bell cor del temple construït per a ell, gravà amb un ganivet el seu nom. L’astúcia de la mare l’ajudà a retenir tot coneixement botànic, herència de tota una joventut als camps que resultà el llindar que l’excloí de veure’s sotmesa a exercir activitat de suborn. Entre el comunal que formiguejava mentre vetllava per garantir la perfecció de l’establiment, els ulls, de llavors ençà càndids, del Constantí, es fixaren en aquella minyona i la seva ment es proposà fer-la seva. Em repugna la continuació de la història que justifica el meu ésser, però m’exalta saber que la mare va poder refugiar-se de la malícia que perseguia els de la seva espècie. L’Octàvia m’explicà que vaig resultar una sorpresa gratificant que la mare va rebre amb deler. En Constantí no es mostrà gratament entusiasmat. No és difícil concloure que no esperava obtenir fruit del seu contacte fructífer amb la mare i, per torna, altra cosa que no fos un baró hereu.
Em glaço en recordar com la primera vegada que vaig sagnar, els peus, confosos, van fer camí fins a l’amagada cambra de mare per cercar concili en un cos sense pulsació. Constantí no em va deixar gairebé acomiadar-me. Hi ha els qui diuen que morí de pena, altres que el part es complicà fins a eixordar el seu interior, però Constantí, que mai etzibà llàgrima, va determinar que s’havia tractat d’un suïcidi. Em clava assimilar que la mare abandonà la seva filla i les seves flors que, tot i els intents de les criades, s’havien pansit amb el temps.
No m’agrada remenar la sòrdida memòria, però els ulls innocents del meu amic em vestiren de confiança. Ens dirigíem al cau que havia fet seva, després que la nit anterior els meus turments haguessin pres forma en percebre murmuris masculins a l’altre costat de la porta de la meva habitació. De reüll veia com oscil·lava els braços amb inconsciència en caminar alhora que jo em convencia que havia obrat correctament. Vaig acceptar la seva invitació com una resolució precipitada.
Els matolls i senderons polsosos que adornaren el camí van contribuir a rosegar les meves robes. Certament, hauria esclatat el rumor que la filla de l’emperador havia desaparegut, el qual Constantí apaivagaria suggerint que el tràgic destí de la mare m’havia perseguit. El meu company, però, semblava no ésser conscient de la situació i el que suposava per a mi. Potser no gosaria dir que sé el que era l’amor romàntic, tanmateix, ell es mostrava captivat davant la meva figura amb una admiració reverencial, com si, per un instant, reconegués la meva posició social.
A mesura que ens allunyàvem del pes marmori del palau, la terra esdevenia més franca. El casot, construït amb fustes replegades amb unavoluntat tenaç, s’alçava prop del rierol que protagonitzava les peripècies que havia descrit. L’indret respirava una calma primitiva, trencada únicament pel cant dels ocells que s’acostaven a beure aigua i el fregadís constant de les fulles. Els dies que seguiren es tenyiren d’una quotidianitat desconeguda. Vaig ajudar-lo a recollir llenya, a donar vida a eines malmeses pel temps i a ventar el gra amb què ens nodrirem. Rectifico, fou ell qui m’auxilià dels deures de palau; la seva delicadesa s’arrapava al meu cor. Observant-lo, vaig començar a adoptar els seus moviments. Ell entrenava cada alba, i jo, en la meva memòria, reproduïa el seu maneig. El sol batent li acaronava la musculatura, que s’estremia en harmonia amb l’equilibri del seu cos, la tensió de les seves extremitats i la mirada que em clavava amb fermesa. La debilitat que m’havien atribuït s’anava esfilagarsant. En comptes, emergia en mi una força aspra a base de l’obstinació.
Una nit, sota un cel punxat d’estrelles, vam encendre una foguera vora el rierol per escalfar-nos. El fet de crepitar de la llenya semblava compassar els batecs del meu cor. Vaig admirar amb detall el seu rostre fins que ell em regalà un somriure. Amb la tendresa de la nit, la proximitat es va fer inevitable. En un fràgil impuls, els nostres llavis es van trobar en un petó breu, gairebé temorós. Però no vaig ser capaç de tastar la dolçor del moment. La conjunció es va esquerdar amb l’aparició del record de la mare i la seva fatídica fatalitat marcada per l’abús de qui estimava. Vaig apartar-me amb angúnia, espantadissa de sotmetre’m a la mateixa condemna. No podia permetre’m estimar.
Vaig alçar-me amb afany deixant-lo enrere a ell i a les seves paraules. A passes porugues es va acostar a mi, però no va gosar pressionar-me. Va creure que era adormida i va jeure a reposar. Aquella mateixa matinada, mentre l’angoixa m’embolcallava, vaig prendre una decisió per segellar el meu destí. Sigil·losa, vaig apropiar-me de la seva vestimenta i vaig prendre algunes provisions mentre sentia el seu cos brunzinar. Sense mirar enrere, vaig endinsar-me en la foscor, deixant enrere l’únic indret on havia conegut una flama de llum. La ciutat em va rebre amb el seu bullici indiferent i la meva silueta s’infiltrà entre la multitud.
Els fidels a l’emperador encara anunciaven la lluita pel poder mentre reclutaven als més capacitats. Quan finalment es convocà la contesa per seleccionar un successor, vaig presentar-me com un jove aspirant sota l’armadura. Era pesada, i aquesta s’hi afegia la càrrega de la traïció. Fou llavors quan l’amfiteatre esdevingué un baptisme de sang. Cada combat va resultar una dansa entre la vida i la mort. Vaig abatre adversaris més corpulents, més experimentats, enfonsant-los en la seva pròpia arrogància amb una força celestial que em fou atorgada. Cada victòria em despullava una mica més de la innocència en què m’havien empresonat.
Les trompetes anunciaren l’inici del darrer enfrontament mentre sentia com la sang queia pel meu pit. Al meu davant va emmenar l’últim rival a batre. Vaig girar sobre mi mateixa, admirant com la remor de la multitud abraçava el coliseu. Les pedres fixades per mans víctimes d’un esclavatge inexorable patien per esquerdissar-se. Entre el públic emergia la figura de Constantí sepultada pels seus súbdits. Quan aquest inicià, vaig recompondre'm amb les poques engrunes d’esma que em quedaven a les butxaques per lluitar amb ferocitat. Em trobava afamada per fer justícia a la mare i la classe social que vivia oprimida sobre el règim absolutista del Constantí.
En un últim esforç, vaig aconseguir travessar la seva defensa i ferir-lo de mort. El temps semblà deturar-se i ell defallí. Vaig acostar-me, cercant un signe de victòria, els seus ulls es van trobar amb els meus. Un clam eixordador va sacsejar l’amfiteatre, una onada de veus que reclamaven la glòria de la pàtria mentre jo tractava de desxifrar el rostre que s’esllanguia a la sorra. Constantí, sostingut amb prou feines per la voluntat i els seus homes, va descendir lentament cap a l’arena. Cada pas seu semblava una victòria arrencada a la mort. No me n'adonà quan ell ja era a la pista, amb els ulls encesos pel deliri. Va mostrar una espasa honorífica al cel abans d’oferir-me-la. La fulla brillava sota la llum, meticulosament delineada. Vaig admirar-la, coincidia amb la cicatriu de la mare. A la seva superfície hi veia reflectida la sang del qui jeia als meus peus. I per primera vegada, la victòria em pesà més que qualsevol derrota. El cos oblidat va fer l’esforç de llevar-se per pronunciar una última bafarada.
—Li prego que em deixi lliure. La filla de l’emperador no és morta, tan sols desitjo casar-me amb ella.
Era ell. Les revelacions van abatre'm. Vaig rebre l’espasa de l’emperador per traçar jo mateixa el destí. En un instant, l’amic i jo ens van fondre en un íntim contacte mentre l’espasa ens travessà als dos d’una estocada.
