Un cop sec. L’impacte fallí la figura que s’imposava davant meu. Sobre el sumptuós terra de la cambra es dibuixà un rastre de matèria mentre els meus palmells infants encara empunyaven els artefactes afusats. Em vaig fer enrere per examinar amb detall el meu resultat a una distància prudent. Involuntàriament, els meus llavis s’unificaren en una ganyota d’insatisfacció. Disposada a atacar de nou, el meu cos avançà fins a la posició inicial. Vaig alçar el braç per acumular l’esma que precipitaria quan un animaló es posà al damunt de la meva extremitat, fent-me pessigolles. La innocència que escaigué a aquell gest desvià les intencions destres. Un nou ésser reclamava ara la meva curiositat. Vaig permetre que oscil·lés per la nítida pell abans de reposar-lo al finestral que s’obria pas a la meva esquerra. La criatura no trigà a alçar el vol fins a perdre’s entre el paisatge i jo, embadalida, vaig desitjar poder gaudir de la seva condició.
Els fils de llum teixien una claror que ressaltava els matisos de la meva obra. La immaculada escultura rebia les tonalitats daurades del sol verge com una ofrena. Aquesta vegada m’apropà a ella assossegadament, com si s’hagués instaurat en mi certa sensació de covardia. Els dits resseguiren les línies que pretenien assemblar-se a les faccions de la mare mentre reprimien la voluntat de crispar-se. Abatuda, vaig posar les mans en la corba del maluc després de sacsejar-les per eliminar tota presència de pols i, així, no tacar les graciades teles que m’ornamentaven la silueta. Lluitava per preservar les escasses imatges de la mare que encara vagaven per les meves memòries i resultà que, realment, no em trobava capacitada per jutjar aquella creació.
L’esclat d’un gemec de maledicció va trencar l’atmosfera que havia construït la melangia amb tanta rudesa que vaig sentir la mateixa escultura trontollar. En un gest precipitat cobrí el marbre amb un vell llençol per protegir-lo de lesions i dels ulls aliens. El seguit de crits marcava el ritme accelerat que vaig adoptar per tal d’allunyar-me del rebombori. En coneixia bé la procedència, tan sols la mala jeia que caracteritzava en Constantí podia donar lloc a tals estrèpits.
Abans de travessar per complet el saló que concentrava un gran cúmul de súpliques i retrets disfressats amb una preocupació artificial, em vaig aturar per percebre amb claredat les paraules bescanviades. A escassa distància de l’emperador es trobava el general de l’exèrcit fet un feix de nervis. A les bandes, dos mascles escanyolits sostenien moralment el capità sense retirar les mans adherides al punyal que els penjava de la cintura. Les pregàries per executar la retirada de les tropes al sud de la capital de l’imperi resultaren inútils per a Constantí, qui optava per preservar un sentiment d’orgull abans que els ciutadans. El front de l’home desesperat perlejava suor, adornant així les esquerdes que no vaig saber discernir entre una arrufada de celles o un símptoma de l’avançada edat que el condemnava.
Per a la meva sort, l’emperador va percebre la meva presència. Es girà, quedant d'esquena als seus guerrers, i va esbossar un somriure murri en confirmar que es tractava de mi.
—Flor, què ocorre? Tens gana? Només cal que m’ho comentis i en un sospir gaudirem d’un banquet digne dels Déus, concebut per satisfer qualsevol desig que gosis formular.
S’acostà fins que vam quedar cara a cara. Mentre esperava una resposta, va replegar-me un rínxol rebel darrere l'orella amb una tendresa impròpia d’algú com ell. Silenci. El dens baf que provocà la suor masculina es filtrà fins als meus pulmons, obligant-me a retrocedir. Em dignà a correspondre-li la mirada, fixant els meus orbes en els seus, rebent una imatge emmirallada.
No va finalitzar de pronunciar un altre clam cap a mi quan les meves cames es dignaren a alliberar-me de tan tèrbol escenari. A mesura que avançava sense rumb, les columnes esveltes i solemnes que elevaven el sostre esdevenien llunyanes. Entre elles, cortinatges de lli i porpra suau filtraven la claror del jorn. M’escapolí per la porta que concedia l’accés al jardí interior. No vaig gosar de mirar la superfície de terra extinta on la mare acostumava a conrear una assortida flora. Les espigues dels esbarzers van traçar una obertura a la faldilla en tractar de vorejar la delimitació sense un raonament meditat. Anys enrere descobrí aquella eixida amagada que em permetia fugir de l’abisme que inundava el temple. Amb la finalitat d’apaivagar els pensaments tempestuosos que residien en la meva consciència vaig deixar enrere el que els desconeguts considerarien un aixopluc.
Coneixia un recorregut secret, aïllat de multituds capaces de captivar-se davant la meva aparença idíl·lica i les sublims robes que em cobrien. Aquesta vegada, però, vaig ser jo qui va quedar atreta per un personatge extern. En la llunyania, d’entre un camp sembrat, els cereals conreats ballaven a un compàs sobtat del qual brindava la brisa onejant. Em vaig acostar encuriosida. No va resultar necessari aturar-me a cavil·lar sobre que seria el causant darrere aquell peculiar esdeveniment. Un noi bufó, però brut de terra i lluint el que semblaren restes d’una armadura de gladiador remugar entre indicis de tiges de blat.
—Li convé ajuda? - vaig entonar tímidament mentre li oferia una mà oberta.
En resposta, em fou regalada una carícia tosca on, paradoxalment, vaig sentir certa calidesa. Els fanals masculins brillaven amb un espurneig d’astúcia i temor. Cap dels dos s’atreví a pronunciar paraula. Li vaig regalar una rialla que fou corresposta a l’instant mentre ell s’incorporà del tot. Un riu escarlata recorria la seva cama. No vaig dubtar a estripar el bocí de tela que penjava del meu vestit per aturar l’hemorràgia. Ambdós ens refugiarem en la inesperada familiaritat que brindava aquell ambient i despullarem les nostres ànimes en una profunda i extensa conversa. La veu cavernosa em relatà els motius darrere el seu parador. Era el major d’una colla de germans i, a jutjar pel seu col·loquial vocabulari, vaig identificar que pertanyia a una classe baixa. A trenc d’alba, arreplegava ferralla als marges dels camins que menaven a l’amfiteatre; peces oblidades després dels combats, sivelles corcades, fragments de cuir i ferro que després bescanviava al mercat per pa dur i sal. Quan la sort l’acompanyava, feia d’estibador a les portes de la ciutat, carregant sacs fins que l’esquena li cremava.
Embriagada per la manera en què s’expressava, vaig perdre la noció del temps. Quan les paraules cessaren, va fer el gest d’abalançar-se tímidament sobre mi per dipositar-me un bes als llavis. Tanmateix, l’aturà amb bona fe. En comptes de concedir-li l’acte amorós, les meves mans van acariciar-lo. Vaig palpar cada detall del seu rostre per gravar-lo a la ment. Desitjaria esculpir-lo, conservar-lo amb mi per sempre.
Abans que els fragors de la nit se m’empassessin, vaig retirar-me per tornar a palau. Just quan estava a punt de desaparèixer del seu camp de visió ell em va aturar:
—No m’ha dit el seu nom…
Però el bullici causat pels ciutadans no li va fer justícia i jo, amb un pes al cor, no em desvià del camí de tornada. De nou a l’edificació que em resultava encantada, sabia que uns crits desesperats no trigarien a rebre’m. Sorprenentment, no hi havia rastre d’aquests ni de l'autor. En comptes d’això, les serventes corrien amunt i avall, amb expressions de desesperació i carregades d’equipaments que la manca de llum no em permetia identificar. En aturar-me en mig del passadís, una tímida mà em glaçà l’esquena.
—Aurèlia, és en Constantí. El seu pare ha caigut greument malalt.
