Una resplendor daurada abraçava les suaus dàlies que habitaven el jardí, trèmules branques de les quals amb sort eren capaces de suportar tal bellesa flamífera. El sorrut murmuri de les libèl·lules obrint-se pas entre la malesa semblava tornar opressiva la meva placidesa. Cada vegada més fúlgid, el fullatge dels arbres s’alçava cap a un mar atzur. La lleugera brisa del capvespre va fer saltar les pàgines del manuscrit que reposava sobre el divan. Perduda en un mar de lletres, em vaig reincorporar. S’acostaven temps d’estiu, la calor em penetrava la dermis i la meva impertinència el·líptica ara esdevenia evident. Sense aconseguir recuperar aquell punt perdut, em donà per vençuda i diposità l’objecte entre la resta de llibres que pulcrament guarnien la paret de la sala. Amb un frec pausat pels nombrosos títols era capaç de transportar-me a les llargues estones on aquelles cròniques foren la més estable de les companyies.
La presència il·lusòria de la mare adquiria una gran presència dins el temple, ara més somnolent que mai. Tot dansant vaig modificar l’escenari fins a trobar-me a les portes de la cambra que havia denominat com a estudi. Després de mesos de pregàries, el pare aprovà la meva passió per l’escultura. Mogué fils perquè els mestres més reputats, homes que mai no haurien acceptat una deixebla femenina, travessessin el llindar del palau amb la condició que el meu aprenentatge es mantingués en secret. Fora d’aquelles quatre parets, les dones eren educades per brodar silencis i engendrar hereus; els tallers tancaven les portes davant la sola insinuació d’una mà delicada sostenint un cisell. Sabia que havia de considerar-me afortunada, que la meva condició m’obria esquerdes en murs que per a d’altres eren infranquejables. I, tanmateix, aquell privilegi tenia gust de concessió, com si cada cop que alçava el martell hagués de demanar perdó per existir més enllà del que em corresponia.
—Aurèlia, el seu pare sol·licita la seva presència.
Els meus passos es van sincronitzar amb els que em guiaren el camí fins a l’habitació. Un cop allà, la porta oberta de bat a bat donava accés a una escena ingrata. Els coixins havien desaparegut del pedrís per formar un niu que bressolava l’Agustí, mentre un grapat dels més fidels seguidors disposaven els seus caps cots al voltant, abaixant la mirada amb el respecte amb què es veneren les coses sagrades. En un altre moment, la meva silueta lluminosa no hauria estat rebuda per mirades que es reserven d’intruses. Malgrat això, en notar-me els homes fornits van obrir-se cap als laterals, incitant a què el meu menut cos s’escorregué. No era preparada per fixar l’esguard en el malalt. Els llavis esquerdissos que suplicaven silenciosament tastar aliment eren l’única traça de color que s’observava en el rostre afuat. Les galtes se li enfonsaven lleument donant encara més protagonisme al prominent nas que el caracteritzava.
Els llençols es van remoure i de la zona va brollar un grinyol. L’emperador es desvetllà i els seus ulls, tot i que semblaven pesar-li, no van trigar a identificar-me. Va alçar les celles en un gest de sorpresa abans d’ordenar que la resta de presents s’absentessin. Tot i la seva incapacitat física, encara romania en ell la còlera. Tractà d’incorporar-se i recolzar l’esquena a la paret, però la força li havia sigut arrabassada. Em resulta deshonrant admetre que la imatge em produí certa condolença; veure algú com l’Agustí en aquell estat era una antítesi. Des de ben petita, havia après que tan sols sortien ferits aquells a qui la natura considerava dèbils. Ell semblava parlotejar alguna cosa, no obstant això, no vaig saber desxifrar el missatge. A continuació va lliurar-me la seva mà caduca, convidant-me a entrar en contacte. Vaig correspondre-li. El material de l’anell que li enjoiava el dit polze no trigà a glaçar-me. Em va empènyer cap ell perquè pogués sentir-lo.
—El metge diu que aviat se m’endurà la mort, Aurèlia - xiuxiuejà amb una veu aspra, esfilagarsada per la febre—. Ho saps ben bé… L’Imperi no pot quedar orfe. Si jo caic sense hereu, tot allò que hem bastit s’esmicolarà. Per això t’ordeno que m’acordis la teva mà. El teu ventre pot garantir la continuïtat, és un sacrifici necessari.
Heus aquí l’home que era realment n'Agustí. La insidiosa malaltia no havia extirpat la seva malícia. Em vaig retirar d’una revolada, anguniada per les seves paraules i per l’alè repulsiu que les verbalitzà. Enutjada, em vaig aferrar a la brusa que el cobria amb tanta força que vaig aixecar-lo del matalàs. Ell lluitava contra la sensació d’asfíxia, tot i que estic ben segura que en un altre context no hagués pas protestat a tan poca distància de mi. Cara a cara, m’enfrontava al rostre en què suposadament m'emmirallava.
—Ni tan sols essent lliurada a la mort em sotmetria a tal penitència - vaig expressar, amb la intenció de fer caure damunt d’ell l’infortuni que em perseguia.
La figura masculina va caure abruptament a la superfície. Vaig afanyar-me a abandonar aquella aglomeració malaltissa, el llarg passadís s’estrenyia a mesura que m’allunyava. Els clams per ajuda es perdien entre l’ambient mentre el ritme accelerat dels servidors em feia volar l’abillament. Les paraules sense retòrica s’expandien pel meu cap; havia ferit un indret malalt de la meva consciència. Em vaig descobrir de nou a l’estudi davant l’escultura de la mare, cercant involuntàriament alguna mena de consol fantasmal. M’agrada pensar que, per un instant, els ulls del marbre van esdevenir blaus i em varen regalar una mirada confortant. Sense deixar-me vèncer pel trasbals, vaig perfeccionar els detalls del pentinat que acostumava a recollir-li la cabellera. Volia que fos perfecte. L’acció calculada em permetia la finalitat de la tècnica femenina, revelar l’art i amagar l’artista. Cada cop es disparava amb més agressivitat. El bust trontollava sota la meva tova destresa. En ballar al seu voltant, vaig visualitzar el seu coll exquisit; la zona que havia estat el taló d’Aquil·les d’una dona destra. Les injustícies que encara ostentava la mare van avivar el foc que residia en el meu interior. Dins d’una societat autòcrata, la sobtada desaparició de l’antiga emperadriu va donar lloc a conjectures estranyes i no pas a mostres de lamentació, com si la mort d’una dona fos un simple reajustament del decorat polític.
Fruit de la fúria, l’eina que emprava va sortir disparada pel finestral de l’estudi. Atordida, l’esclat del vidre va cessar el soroll que ressonava a la meva ment. El cor bategava de manera accelerada. De sobte, em va tornar a la realitat un crit d’espant. Amb les cames porugues, vaig acostar-me a la finestra per treure-hi el cap. Quina grata sorpresa fou trobar-me amb el que podria prendre per amistat. Enmig del goig inèdit que em suposà la seva presència, no pogué evitar rumiar com m’havia trobat.
—Ha arribat a mi la notícia del que podria ser una gran feina.
El sol batent li acaronava els cabells, que lluïen sorprenentment nets. M’explicà com havia trobat un rierol on ell i els seus germans s’havien endinsat en una aigua tan cristal·lina que permetia comptar les pedres del fons mentre la tonalitat rosada de les seves galtes esdevenia creixent. Em descrivia la fredor vivificant del corrent, els peixos fugissers que els pessigollejaven els turmells i la sensació d’estar, per unes hores, fora de l’abast de les ordres i de la fam. Fins i tot havien trobat una petita clariana on pensaven aixecar una cabana si la feina prosperava.
—Per què no m’acompanya? De camí he trobat un indret que m'agradaria mostrar-li abans que la natura el reclami per a si - va proposar després de lluitar contra la seva timidesa.
Davant aquell suggeriment, vaig considerar la temptació de saltar del palau i deixar-me caure en aquells braços fornits i gentils. Em sentia extasiada, com si per primera vegada no fos patrimoni de ningú. Quan un gest temorós em va empènyer cap a l’interior. Disposada a enfrontar a l’usurpador, em topà amb els foscos i amoïnats ulls de la criada més vella, l’Octàvia. Des que jo mateixa havia après a trenar-me els cabells, no gaudia amb la mateixa freqüència de la seva companyia. Abans que fos capaç de qüestionar la seva acció, va deixar anar allò que la turmentava.
—Ha de fugir, nina. L’emperador ha manat als guàrdies que l’esborrin. Té intenció de convocar una contesa per trobar amb el successor adient.
