CAPÍTOL 3 — El preu de la llibertat



Roma estava en silenci, però no era un silenci de pau. Era un silenci carregat de por. L’emperador Constantí havia desplegat soldats per tots els barris, convençut que la seva filla — la filla que creia morta—s’amagava entre les ombres. I tenia raó Anever era allà. I ja no estava sola.



Les Filles de Roma havien crescut. Dones que havien estat colpejades, humiliades, venudes, silenciades… ara entrenaven amb bastons, pedres i eines de treball convertides en armes. Anever les guiava amb una força que semblava impossible per algú que havia crescut en una gàbia. I Cassian… Cassian era l’únic home que caminava entre elles sense fer ombra.



Anever el mirava sovint quan ell no se n’adonava. Veia la manera com ajudava les dones a aixecar-se, com els ensenyava a defensar-se sense menyspreu, com parlava amb respecte, com somreia amb una tendresa que ella no havia vist mai en cap home. I, tot i que no olia admetre-ho, el seu cor començava a obrir-se.



Una nit, mentre totes dormien, Anever va sortir al terrar de la casa abandonada in s’amagava. Necessitaa aire. Necessitava silenci. Necessitava entendre que sentia. Cassian la a seguir, però no a dir res. Es va limitar a seure al seu costat.



—No pots dormir—va murmurar ell.



—No —va respondre ella.



—Penses en el teu pare?

Anever va negar amb el cap.



—Penso en si realment podem guanyar.



Cassian la a mirar amb una intensitat que la a desarmar.



—Anever… tu ja has guanyat.



Ella va frunzir el front.



—Què vols dir?

—Has canviat la vida de totes aquestes dones. Les has fet creure en elles mateixes. Has creat una cosa que ni l’emperador pot destruir.



Anever va sentir un nus a la gola

—No ho he fet sola.



Cassian va somriure.



—No. Però sense tu, no existiria.



Un silenci profund va caure entre ells. Un silenci que no feia mal. Un silenci que parlava.



Cassian va allargar la mà, lentament, com si temés espantar-la. Anever va dubtar… però finalment la va agafar. En aquell instant, el món va desaparèixer.



——Anever… —va dir ell, amb la veu baixa, com si li costés arrencar cada paraula—. Jo no sé parlar d’amor. No ho he fet mai. He viscut entre ordres, sang i silencis. El meu cor… sempre ha estat una arma. Però tu… tu l’has fet baixar l’escut.



Ella va parpellejar, sorpresa per aquella vulnerabilitat tan inesperada.



—Quan et miro —va continuar ell, amb la respiració trencada— sento por. Por de perdre’t. Por de no ser prou. Por de no saber com estimar-te sense fer-te mal. Però encara em fa més por callar. Perquè si no t’ho dic ara… em quedaré amb aquest pes tota la vida.



Anever va notar com alguna cosa dins seu es trencava, com si algú hagués obert una finestra que ella no sabia que existia.



Cassian va inspirar profundament, com un soldat abans de l’última batalla.



—T’estimo, Anever. T’estimo amb la mateixa força amb què he lluitat tota la vida. Però per primera vegada… no lluito per sobreviure. Lluito per tu. I si algun dia vols marxar, si algun dia vols volar… no t’aturaré. Perquè estimar-te no és retenir-te. És deixar-te lliure.



Ella va sentir com el cor li tremolava. Les seves paraules van sortir soles, com un sospir que havia estat retingut massa temps.



—Cassian… —va murmurar ella, amb veu trencada—. Jo també t’estimo.

Ell va tancar els ulls, com si aquelles paraules fossin l’únic miracle que havia esperat mai. I la va abraçar. Una abraçada que no posseïa. Una abraçada que alliberava.





Però la felicitat, en un món com aquell, era fràgil.



Tres dies després, mentre entrenaven, un crit va trencar l’aire.



—Soldats! Han trobat l’amagatall!

El caos va esclatar. Les dones corrien, agafaven armes, intentaven protegir les més joves. Anever va ordenar que totes sortissin per la sortida secreta. Cassian la va agafar pel braç.



—Hem de marxar!

—No —va dir ella—. No puc deixar-les.



—Anever, si et quedes, et mataran!

—Si jo caic, elles cauran. Jo soc la seva força.



Cassian va obrir la boca per protestar, però no va tenir temps. Un grup de soldats va entrar al magatzem. Lluitaven com bèsties. Anever va agafar una espasa i va començar a defensar-se. Cassian lluitava al seu costat, com si la seva vida depengués d’ella. I. en certa manera, així era.



Però llavors va aparèixer ell.



L’emperador Constantí.



—Filla meva —va dir amb un somriure cruel—. Finalment tornes a casa.



Anever va sentir com la sang li gelava.



—Aquesta no és casa meva.



Constantí va aixecar l’espasa.



—Hauries d’haver mort aquella nit.



—Ho sé —a dir ella—. Però no ho vaig fer. I ara et toca a tu.



L’emperador a avançar cap a ella. Anever va aixecar l’espasa, preparada per lluitar. Però Constantí era fort, massa fort. Va colpejar-la amb una força brutal i ella va caure a terra, marejada.



—Anever! —va cridar Cassian.



Constantí va aixecar l’espasa per donar el cop final.



I llavors va passar.



Cassian es va interposar.



Sense dubtar. Sense pensar. Sense por.



L’espasa de Constantí li va travessar el pit.



Anever va cridar. Un crit que va trencar l’aire, que va trencar el seu món.



Cassian va caure de genolls. L’emperador va retirar l’espasa, sorprès. Cassian va mirar Anever amb un somriure suau, tendre, infinitament trist.



Ella va córrer cap a ell, el va agafar entre els braços, plorant com mai havia plorat.



—Cassian… no... No em deixis…

Ell va aixecar la mà i li va acariciar la galta.



—Anever… —va murmurar—. T’estimo. Sempre t’he estimat.



Ella va sentir com el cor se li trencava.



—Cassian… jo també t’estimo… —va dir amb la veu trencada, desesperada, tendra, forta—. Per favor… no te’n vagis…

Cassian va somriure. Un somriure petit, dolç, final.



—Ara… pots viure lliure…

I els seus ulls es van tancar.



El seu cos es va relaxar.



I el món d’Anever es va ensorrar.



La mort de Cassian va encendre un foc dins d’ella que no s’havia vist mai. Es va aixecar, amb la roba tacada de sang, amb els ulls plens de llàgrimes i ràbia.



—Això és per totes nosaltres —va dir.



I va atacar.



Les Filles de Roma, que havien tornat en sentir els crits, van entrar al magatzem i van lluitar al seu costat. Constantí va intentar fugir, però Anever el va atrapar. La lluita va ser breu. Ella era ràpida. Ella era forta. Ella era la filla que ell havia intentat destruir.



I amb un últim moviment, Anever va posar fi al seu regnat.



Quan Roma es va despertar, l’emperador era mort. Les dones sortien als carrers, incrèdules, emocionades, lliures per primera vegada.



Anever va sortir al balcó imperial, amb les Filles de Roma al seu costat. La ciutat sencera la mirava.



—Poble de Roma —va dir amb la veu ferma—. Avui comença un nou temps. Un temps on les dones no seran ombres. Un temps on ningú no serà propietat de ningú. Un temps on la justícia no serà un privilegi, sinó un dret.



La multitud va esclatar en crits d’alegria.



Però Anever, enmig d’aquell clam, va mirar el cel.



—Cassian… —va murmurar—. Aquest món nou és també teu.



I una llàgrima li va caure per la galta.



No per llàstima.



Si no per amor.



Un amor que havia canviat el seu destí.



Un amor que havia salvat la seva vida.



Un amor que viuria per sempre en la història de Roma.



I així, amb el cor trencat, però amb l’ànima encesa, Anever va pronunciar les paraules que marcarien una nova era:

Filles de Roma, ames del seu destí.