Capítol 1: La nena que va començar a entendre



La mare d’Anever va morir el mateix dia que ella va néixer, deixant-la sola des del primer instant, en un món que no la volia lliure. Des del primer instant la seva vida havia estat envoltada per una presència que ho omplia tot, el seu pare, l'emperador Constantí, un home que governava Roma amb la mateixa crueltat què governava casa seva. Per a ell, les dones no eren persones, eren eines, una moneda de canvi en pactes a través del matrimoni, aliances, simplement reproductores i cuidadores. La seva única filla, Anever, no era una excepció.



La seva infància va ser una gàbia d'or. Vestits preciosos, menjars abundants, servents que la seguien com ombres, però cap d'aquelles coses podia amagar la veritat, Anever vivia empresonada. No podia parlar sense permís. No podia opinar. No podia jugar amb altres nens. No podia llegir llibres que no fossin aprovats pel seu pare. I, sobretot, no podia somiar.



Recordava perfectament la primera vegada que va entendre què significava ser dona en aquell món. Tenia set anys. Havia vist a la nit un grup de soldats riure mentre una serventa deixava caure una safata per por. Un d'ells li va donar una bufetada tan forta que la dona va caure a terra, perquè es va negar a accedir als desitjos del soldat. Anaver, horroritzada, va córrer cap a ella per ajudar-la. Però el seu pare la va agafar pel braç amb una força que li va fer mal.



–Una emperadriu no toca la brutícia –va dir ell, amb una fredor que li va glaçar la sang.



Aquella nit, Anever va plorar en silenci. Plorava perquè havia entès que el seu pare no tenia cor. I que ella per al simplement fet de ser una dona, valia menys que un objecte.



Amb els anys, la situació va empitjorar. Constantí la vigilava com si fos una propietat que pogués escapar-se. Li repetia constantment que el seu destí era casar-se amb qui ell decidís, que la seva opinió no importava, que la seva intel·ligència era un inconvenient.



–Una dona que pensa fa nosa –li deia sovint.



Anever escoltava, però no creia. Dins seu, una llum creixia. Una llum que no sabia d'on venia, però que la feia resistir. Cada injustícia que veia, cada crit ofegat d'una serventa, cada mirada de por d'una dona. Tot això alimentava un foc que encara no sabia com utilitzar.



Quan va complir dotze anys, Anever va entendre que, si volia sobreviure, havia d'aprendre. Ella va insistir. Dia rere dia. Va suplicar, va discutir, fins que el seu pare, cansat de la seva obstinació, va decidir deixar que estudiés, ja que pensava que tot allò que aprengués no li seria gaire útil, que només era una pèrdua de temps.



El que no havia previst era que la seva filla aprenia de pressa, massa ràpid. I això el seu pare ho odiava.



Constantí sempre havia sentit una necessitat de controlar-lo tot: els exèrcits, els generals, l'imperi i també la seva filla. Però ella no era com els altres. Era intel·ligent, ferma, capaç de pensar per ella mateixa. I això el feia sentir amenaçat.



Ell veia en ella una sang forta, una hereva perillosa, algú que podia desafiar-lo. En lloc de reconèixer-la com a igual, va decidir sotmetre-la. Volia demostrar que fins i tot ella, la seva pròpia filla, no tenia voluntat pròpia davant seu. Després que ella gosés contradir-lo, a sobre davant d'uns generals, Constantí va perdre el control, la va empènyer contra una columna i li va xiuxiuejar a l'orella:



–Si no ets meva, no seràs de ningú.



Aquella frase no era només una amenaça, era una sentència. Anever va saber en aquell instant que el seu propi pare era capaç de destruir-la.



Ell aquell mateix dia va decidir que era massa perillosa. Perquè ella no obeïa, perquè no tenia por de mirar-lo als ulls, perquè no acceptava ser sotmesa. I per això va ordenar que la matessin.



La nit que tot va canviar va ser fosca, silenciosa, estranyament quieta. Anever dormia, o intentava dormir, quan va sentir un cruixit a la porta. Va obrir els ulls i va veure dues siluetes avançant cap al seu llit. Eren escuders del seu pare. Portaven dagues.



El seu cor va començar a bategar tan fort que li semblava que la delataria. Però no va cridar. No va plorar. No va suplicar. Va reaccionar.



Amb un moviment ràpid, va rodolar fora del llit, va agafar el petit punyal que guardava sota el coixí -un regal secret d'una serventa que l'estimava- i va fugir per un passadís lateral que només ella coneixia. Els escuders la van perseguir, però ella era esmunyedissa, àgil i, sobretot, desesperada. Va saltar un mur del jardí i va desaparèixer en la nit romana.



Constantí no va saber mai com havia escapat. I, el més important, no va saber mai que ella havia sentit la seva ordre de mort.





Durant setmanes, Anever va viure amagada en els barris més pobres de Roma. Va descobrir un món que mai no havia vist, dones que treballaven fins a sagnar, dones que criaven soles, dones que eren colpejades pels seus marits, dones que no tenien ni veu ni futur. I, enmig d'aquell dolor, va descobrir una cosa encara més poderosa, dones que resistien.



Una nit, mentre s'amaga darrere d'un mercat, va veure un home colpejant la seva dona. Ningú intervenia. Però Anever, tot i la por, va sentir com el seu cos es movia sol. Va agafar una pedra i la va llançar contra l'home. Va fallar. Però el soroll va fer que ell es girés. Anever va córrer tan de pressa com va poder, però no prou.



Quan l'home la va atrapar, va aixecar el braç per colpejar-la. I llavors va aparèixer ell.



Un soldat jove, amb els ulls foscos i una mirada que no encaixava amb la brutalitat dels altres soldats. Va agafar l'home pel braç i el va apartar amb una força sorprenent.



–Toca-la i et trenco els ossos –va dir amb una calma que feia por.



L'home va fugir. Anever, mig tremolant, va mirar el soldat.



–Qui ets? -va murmurar.



Ell va somriure lleument.



–Em dit Cassian. I tu?



Anever va dubtar. No podia dir la veritat.



–Sóc… només una noia.



Cassian la va observar amb una intensitat que la va incomodar i reconfortar alhora.



–No. No ets només una noia. Tens un foc als ulls.



Aquelles paraules la van desarmar. Ningú li havia dit mai res semblant.



Cassian li va oferir la mà.



–Vine. No deixaré que et facin mal.



Ella va dubtar. Però finalment la va agafar.



I aquell gest, tan simple, tan humà, va canviar el seu destí





Amb el temps, Anever va començar a veure Cassian sovint. Ell no era com els altres soldats. No cridava. No menyspreava. No abusava del seu poder. Era diferent. I això la desconcertava.



Una nit, mentre parlaven en una teulada, Cassian li va dir:



–Roma està podrida. Però tu… tu tens alguna cosa que pot canviar-la.



Anever va sentir un calfred. Ningú havia cregut mai en ella.



Aquella nit, quan va tornar al seu amagatall, va prendre una decisió que canviaria la història. Crearia un grup de dones que lluitarien contra la injustícia. Un grup que no es deixaria trepitjar. Un grup que seria la veu de totes les que havien estat silenciades.



I així, en la foscor d'una Roma cruel, va néixer la primera espurna del que seria Les Filles de Roma.



Anever encara no ho sabia, però aquell grup canviaria el món.



I aquell soldat encara no ho sabia, però la seva presència començaria a canviar alguna cosa dins d'Anever.