Capítol 2: La flor de carbó
Anever es vas despertar amb una sensació nova, la d’un propòsit. Ja no era només una fugida, ni una supervivència desesperada. Ara tenia una missió. I sabia que no podia fer-la sola.
Va començar caminant pels barris més pobres, escoltant. No parlant, només escoltant. Les dones, al principi, la miraven amb desconfiança. Era massa net, massa recta, massa diferent, Però Anever sabia com guanyar-se la confiança, amb silenci i respecte.
La primera que va conèixer va ser Andya. La va trobar asseguda al costat d’un riu, amb les mans tacades de sang seca. La seva germana havia estat assassinada per un soldat borratxo que mai seria castigat.
—No puc fer res —va murmurar Andya—. Ningú escolta les dones.
Anever va asseure’s al seu costat.
—Jo t’escolto. I no estàs sola.
Després va trobar Alèxia, venuda pel seu pare a un home que la feia treballar fins a sagnar. Quan Anever li va preguntar què desitjava, Alèxia va respondre:
—Només vull un dia sense por.
Anever li va agafar la mà.
—Lluitarem per això.
La tercera va ser Erica, expulsada per voler aprendre a llegir.
—El coneixement és perillós —li havia dit el seu pare.
—Ho és —va respondre Anever—. Sobretot per als homes que volen que siguis ignorant.
Anever reunia aquestes dondes en secret, sempre de nit, sempre en llocs diferents, en un celler abandonat, un antic forn, un magatzem en ruïnes. Cada dona que s’unia podia ser una espia. Però Anever confiava en una cosa, el dolor compartit uneix més que la sang.
Va començar a deixar un petit símbol, una flor dibuixada amb carbó, en llocs on només les dones desesperades mirarien: darrere pous, sota els ponts, a les parets dels mercats nocturns, a les portes de les cases on se sentien crits. Aquell símbol volia dir, ‘’Si necessites ajuda, vine a la llum de la lluna’’. I sorprenentment, funcionava.
La primera nit només van aparèixer dues dones. La segona, quatre, La tercera vuit. Anever les rebia en un antic celler abandonat, i l’olor de vi vell amagava les seves veus. No els demanava res. Només els deia:
—Aquí esteu segures. Ningú us farà callar.
I després escoltava.
Les històries que sentien eren tan injustes que cremaven.
—Una dona obligada a casar-se amb un home de seixanta anys.
—Una altra que havia perdut el fill perquè el metge es va negar a atendre-la.
—Una esclava que havia estat castigada per mirar un soldat als ulls.
—Una mare que havia vist com el seu marit pegava la seva filla per '' ser massa viva''.
Cada història era una ferida.
Cada dona, una espurna.
Amb el temps, el grup va créixer tant que l’amagatall ja no era segur. Anever va crear punts de trobada secrets que canviaven cada: un forn abandonat, un magatzem de gra, una casa en ruïnes al Trastevere, un túnel sota un pont, un jardí oblidat darrere d’un temple. Per comunicar-se, feien servir pedres col·locades en cercle, cinte vermelles lligades a una finestra, o tres ratlles dibuixades a la pols d'una porta. Roma no sospitava res. Les dones havien après a moure’s com ombres.
I llavors va aparèixer Cassian.
Ell sempre arribava sense fer soroll, com si conegués tots els racons de Roma. Portava informació, menjar, mapes, advertències.
—Els soldats patrullaran el Trastevere aquesta nit — li deia.
—L’emperador ha enviat espies nous.
—He sentit el teu nom, Anever. Has de ser més discreta.
I sempre ho deia amb aquell somriure que desarmava. Les dones el miraven amb fascinació.
—Aquest soldat és diferent — deien.
—Aquest soldat és un problema —murmurava Anever.
Cassian reia.
—Només soc un home que vol ajudar.
Però sempre ajudava massa bé. Massa sovint. Massa intensament.
Sempre trobava una excusa per estar a prop d’Anever:
—Et falta aire? Vine, et porto a un lloc segur.
—Has menjat avui? No pots liderar amb l’estómac buit.
—Si continues mirant-me així, acabaré pensant que t’importo.
Anever rodava els ulls.
-No et miro.
-Ja… és clar.
Les dones reien.
—Anever, deixa’t estimar una mica!
-No puc —responia ella-. No ara.
Però el cor li tremolava. Cassian no només coquetejava, impulsava Anever a créixer.
—Tens vint-i-quatre dones —li va dir una nit mentre passejaven—, però Roma en té milers que necessiten la teva veu.
—No puc arribar a totes.
—Sí que pots. Només necessites creure-t’ho.
I li va donar un mapa.
—Aquí hi ha barris on les dones pateixen més que enlloc. Ves-hi. Parla amb elles. Escolta-les. Jo et cobriré.
Anever va dubtar.
—És massa perillós.
—Tot el que val la pena ho és.
Gràcies a ell, el grup va créixer fins a convertir-se en una xarxa secreta que s’estenia per tota Roma. Entrenaven amb bastons, pedres, eines de treball. Aprenien a defensar-se, a córrer, a pensar estratègicament. Anever els ensenyava disciplina. Cassian tàctiques militars. I les dones, per primera vegada, sentien que valien alguna cosa.
Però tot va canviar una nit.
Anever, Cassian i tres dones més es dirigien al magatzem abandonat on havien de reunir-se. Però quan van arribar, es van quedar glaçats. La porta estava oberta. Massa oberta. L’aire feia olor de fum. A l’interior, tot estava destrossat: cadires trencades, armes improvisades fetes miques, restes de roba, sang esquitxada a les parets. I al centre, un missatge escrit amb sang.
``Sabem qui sou. Sabem què feu. No hi haurà segona advertència.´´
Anever va sentir com el món s’aturava.
Les dones van començar a plorar.
Cassian va estrènyer la mandíbula amb tanta força que semblava que se li trencaria.
—Anever… —va murmurar ell, amb la veu baixa i greu—. Això no és un avís. És una declaració de guerra.
Ella va tancar els punys.
Els ulls li cremaven.
La por va desaparèixer, substituïda per una força que no havia sentit mai.
—Doncs lluitarem —va dir, amb una calma que feia por—. Si volen guerra… la tindran.
Cassian la va mirar amb una barreja d’orgull i temor.
—A partir d’ara, ja no hi ha retorn.
Anever va aixecar el cap, amb una mirada plena de foc.
—No el vull.
I així, enmig d’un magatzem destruït i un missatge amenaçador, va néixer la decisió que canviaria la història:
Les Filles de Roma lluitarien.
|
