Aquesta vegada els cinc minuts d’espera semblen més llargs que tots els altres cinc minuts que havia esperat en ocasions anteriors.



Assegut a la cadira de fusta a mà dreta de la porta hi ha ell, amb la cama tremolosa que fa vibrar tota la sala. Treu un paperet arrugat de la butxaca de la seva jaqueta lila i arrenca a repassar les mil i una versions que havia formulat de la mateixa pregunta. Quina seria la millor? I si no n’hi havia cap de bona? I si directament l’hauria de canviar? Mil i un pensaments passen també pel seu cap, però abans de poder aclarir-ne cap, uns ulls de mel el criden.



Sap que avui toca acabar de donar color al test que va fer la setmana anterior i després començar un nou projecte que la seva monitora ja li indicaria. Després de seure amb el test davant, el comença a pintar, com sempre, amb floretes liles amb el centre groguenc. Està inquiet perquè no sap si ella se’n recorda dels “deures” que tenia assignats, o si està esperant que ell ho deixi anar directament. Després d’uns vuit minuts de silenci i de debat intern resol mormolar ràpidament i gairebé sense alè: “Quin és el teu color preferit?”.



A ella se li escapa un somriure tendre que fa que el rostre d’ell s’encengui, empegueint-se per l’estúpida qüestió.



De debò? Tanta estona havia pensat per llançar la seva pregunta de la forma més bàsica possible? Podria haver-li preguntat quin és el color que l’apassiona, que provoca que alguna cosa es mogui dins seu o de quin color és el subratllador que empra sempre per marcar els títols. Però no. Ha triat dir “quin és el teu color preferit”.



En fi.



Tot d’una, ella s’adona i li contesta per no fer-li passar vergonya: “Blau” , i afegeix, rient suaument: “Crec que no fa falta que et demani quin és el teu, però, et puc demanar per què sempre pintes flors liles? És simplement perquè és el teu color preferit o són un tipus de flor concrets?”.



Sense esperar resposta instantània, acota el cap i continua treballant en la seva obra, però la veu de l’al·lot la sorprèn i alça la mirada tot d’una.



“Em… Sí. Són malves”. I tornant-se a posar vermell, continua dibuixant flors al test. Ella, sense tenir-ne ni idea de quin tipus de flors són aquelles, li contesta que no en sap gaire, de flors: “No acostum a comprar-ne perquè són molt cares i… Tampoc me n’ha regalat mai ningú. Però bé, pots aprofitar el teu test per col·locar-hi dins les teves flors preferides”.



Mou lleugerament el cap de dalt a baix i fa el cor fort per seguir la conversa amb una altra consulta. En aquests moments, ell ja es troba tremolant com un flam i no és capaç de traçar més flors sense sortir-se dels límits d’aquestes; decideix aturar. “Per què em vas demanar que pensés una pregunta per fer-te?”.



Continua estampant flors en el test.



Impactada, però feliç, respon que no ho sap, que creu que simplement volia conèixer-lo una mica millor.



Ella pensa que això serà tota la conversa que tindran durant la resta de la lliçó perquè potser l’ha incomodat i hauria d’haver callat. Contra tot pronòstic, però, una vegada l’al·lot acaba de decorar el test, l’agafa i estirant molt els braços per la distància que hi ha entre ells, li dona com una forma de present i, sense dir res, surt per la porta del taller.



——



Dues setmanes han passat des que li va regalar el test, si és que se’n podria dir així, fruit de la seva inexperiència, i no ha tornat des d’aleshores.



La situació viscuda la darrera setmana l’havia fet sentir estrany, i no sabia com gestionar-ho. Era com si… Com si… Com si aquells ulls mel l’haguessin mirat tan profundament i sincerament que l’haguessin despullat completament i haguessin acariciat tota la seva ànima amb res més que afecte i bondat.



Per primera vegada en la seva vida se sent comprès. Se sent estimat. Sent que és feliç.



I això l’espanta.



Però també el fa créixer.



Avui determina que tornarà per veure-la. Només per veure-la.



Això no l’ha deixat descansar al vespre i, per tant, està despert abans de l’habitual.



06.00 h.



S’aixeca i es renta les dents.



06.05 h.



Entra dins la dutxa, surt i berena mentre mira la televisió.



06.45 h.



Es torna a rentar les dents i es vesteix.



07.00 h.



Es troba perdut, ha acabat la seva rutina a la mateixa hora que se suposa que ha d’iniciar i no sap què fer. I, per què no? Es donarà el luxe de continuar mirant la televisió.



08.24 h.



Ha de partir cap al psicòleg. Agafa les seves coses, es posa la jaqueta lila i surt de casa.



10.25 h.



Falten cinc minuts perquè comenci la seva lliçó, però realment sap que en falten deu. Per primera vegada no s'estressa, i com que sap que li sobra temps, cerca una floristeria propera i compra un ram de quinze malves liles.



10.34 h.



Ja està arribant a l’acadèmia. Un, dos, tres, quatre, cinc; amb cada passa que fa el seu cor s’accelera el doble.



10.35 h.



Està a punt de travessar el carrer i per la porta de vidre la veu que surt del taller a buscar-lo. Ella també l’albira a la llunyania.



Un, dos, i…



——



Ella sent com el cor se li atura en sec i se li talla l'alè.



Una ombra negra, gegant i veloç es travessa en el camí de l’al·lot; per uns segons, els únics renous que se senten són l’impacte sec del vehicle contra el jove i el fre metàl·lic que fa derrapar el camió uns metres.



Queda totalment paralitzada darrere la porta i, quan aconsegueix tornar a la realitat, corre cap a l’escenari de l’accident.



S’agenolla devora un noi irreconeixible per la crueltat del xoc.



Llàgrimes recorren les seves galtes.



La gent del carrer crida desesperadament a les autoritats i ambulàncies, però sembla que no hi ha res a fer.



És massa tard.



De sobte, una pluja d’una espècie de fulles liles brolla del cel i el vent les escampa fins a enredar-les en els seus cabells. Ella n’agafa una i s’adona que són pètals; pètals de malves.



Malves liles que ell portava per ella.



Poc temps després, arriba una ambulància i se l’endú cap a l’hospital, deixant-la desemparada i sense rebre cap altra notícia.



——



Diverses setmanes han passat i ella no pot deixar de pensar en el succeït.



Cada vegada que tanca els ulls per intentar descansar, l’espantosa escena es repeteix dins el seu cap i no la deixa viure tranquil·la.



Assumeix que ell ja no tornarà i pren la decisió d’anar al cementiri.



Abans d’arribar, s’atura a una floristeria que hi ha a mig camí, i, no compra liris o clavells com és típic, compra un ram de trenta malves, totes fresques i desprenent una olor característica que la transporten a unes setmanes abans.



Posa un peu a dins el cementiri, fa unes poques passes i s’atura de cop.



On se suposa que ha d’anar?



Plantada a la porta del cementiri, amb un enorme ram de les que ara s’havien convertit en les seves flors preferides, està perduda. No sap on ha d’anar.



Després de tant de temps, se sent completament ridícula per no saber quin era el nom d’aquell al·lot. Deixa el ram a la porta del cementiri i s’allunya lentament; al final, tot el que queda són flors de malva al vent.