Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.
Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.
Ja està.
Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.
Ni tan sols ell sap com ha aconseguit aplegar prou valor per tornar a aquell lloc, després de setmanes i setmanes de reflexió.
Abans de venir, havia berenat el de cada dia: magdalenes amb suc de taronja, sense polpa, per descomptat. Manté una rutina que no pot trencar: s’aixeca a les set amb la primera i única alarma, es renta les dents, es dutxa i berena mentre mira la televisió durant mitja hora justa. Després d’aquesta pausa, es torna a rentar les dents, es vesteix i, abans de sortir de casa, es posa la mateixa jaqueta lila de sempre per dirigir-se cap al psicòleg exactament a les 08.24 h, per arribar just a temps a la seva sessió. En acabar-la, torna a casa i s’hi queda tancat la resta del dia, estudiant, llegint o fent alguna activitat similar.
Però feia dues setmanes que trencava aquest ritual només per veure-la.
Havia estat aquest mateix psicòleg qui li havia recomanat assistir a aquells tallers, per intentar acabar amb els hàbits i manies que encara té. Tot i que en part ho havia aconseguit, no era pel consell que continuava anant-hi, sinó per la instructora.
Aixeca el cap i constata que la sala continua gairebé igual. Les parets conserven el mateix color blanc brut, resultat de no haver estat pintades en segles; les rajoles del terra estan una mica gastades pels cantons; les cortines, relativament noves, d’un blau profund deixen entrar un petit raig de llum. Els mobles vintage fan joc amb els quatre quadres penjats darrere el taulell i, damunt aquest, reposa un test amb narcisos grocs que desprenen una fragància fresca de nèctar que evoca l’inici de primavera, una olor que li provoca un sentiment que ha après com tranquil·litat. Tot resta de la mateixa manera, excepte el rellotge de pues. Abans era darrere l’aparador, entre dos quadres, però ara es troba al costat de la vitrina més gran. Pensa que quedava millor on era abans.
Se’l mira atentament: les 10.35 h. Fa cinc minuts que hauria d’haver començat a donar forma a una nova escudella per beure el suc de taronja de cada matí o a un nou gerro on poder col·locar les seves flors, però sap que, si encara no ha marxat, és per alguna raó.
O no.
Aquests cinc minuts perduts podrien ser essencials i marcar la resta del seu dia o de la seva vida. Potser havia estat un error tornar per segona vegada a aquella escola i hauria d’anar-se’n i tornar-ho a intentar d’aquí a dues setmanes més. Es disposa a aixecar-se per tornar a casa tan aviat com pugui, però just en aquell mateix instant sent la seva presència.
Era la dona més esplèndida, atractiva i delicada que els seus ulls havien vist mai, i la tenia just al davant, cridant-lo perquè passés al taller per començar a donar vida a petites escultures que ell sent que, d’alguna manera, els uneixen. Ella li demana com està i ell és totalment incapaç de pronunciar cap paraula o de moure’s.
Sent que el món li cau al damunt.
Recórrer al psicòleg i haver estat diagnosticat era el millor que li podia haver passat. Ara era capaç de comprendre moltes més parts del seu comportament i del seu entorn, de la mateixa manera que la seva família i els seus estimats, i havia millorat molt en les relacions personals amb desconeguts, però aquesta situació simplement el desborda.
Després del que per a ell semblen vint-i-dos segons eterns, aconsegueix aixecar-se i, encara mut, segueix aquella al·lota dins l’obrador.
Ella no demana explicacions, no se’n riu ni fa comentaris que el puguin ferir.
Sembla genuïnament bona persona i interessada a entendre la seva manera de ser.
Tal vegada per això sent una mena de formigueig que no pot explicar i que el motiva a tornar un altre dia.
Només per veure-la.
|
