Clava el peu esquerre sobre el parquet marró clar del taller i avança vuit passes fins a arribar a la cadira situada al costat d’aquella on l’al·lota ja s’hi havia assegut.



El saló és completament diferent de la recepció. No és colorit en si mateix, sinó que el vesteixen les ceràmiques pintades que s’hi van eixugant. No se’l mira gaire, perquè ja l’havia analitzat en profunditat la primera vegada que el va trepitjar.



És el primer taller del dia i també el que té menys assistents; per aquesta raó l’havia triat. Dues setmanes abans s’hi van presentar tres persones més, a part d’ell, per la qual cosa la jove no havia pogut dedicar-li tanta atenció. Aquesta vegada, però, només hi són ells dos, el fang i les eines per modelar-lo.



Nota que, tot i que ella s’asseu al seu costat, respecta el seu espai personal i li parla amb un to de veu suau i calmat.



Tot d’una ella col·loca dos trossos de fang sobre els torns giratoris, un per a cadascun, i li comença a explicar que avui faran un vas. Ell toca el fang fred i s’adona que no el sobresalta ni l’excita, però ho ignora per posar el seu focus d’atenció en ella.



La va mirant de reüll.



Els minuts s’escolen i aquell tros d’argila del principi continua sent el mateix: un tros de terra humida sense forma. No perquè ella sigui una mala instructora, atès que descriu amb màxim detall tot el que ha de fer perquè, com a mínim, pugui agafar la peça per l’ansa sense trencar-la, sinó perquè ell no pot fer res més que contemplar la seva bellesa i la manera com treballa.



Era fascinant.



Els seus cabells, llargs, ondulats i despentinats, d’un castany fosc que coincideix amb el color de les seves celles i pestanyes poblades. Els seus ulls, també castanys, però més clars que els cabells, d’un color mel. Les seves galtes, rodones i esquitxades de pigues que li van de banda a banda de la cara, envoltant el seu nas magníficament perfilat. Els seus llavis, prims i harmoniosos amb la resta de la seva cara, del mateix rosat que les galtes.



Simplement perfecta.



Acaba la peça i la deixa eixugar al costat de les altres. Seguidament, ella li posa davant el plat al qual va donar forma la setmana anterior perquè el pinti i, per un instant, les seves mans es toquen. Ell reacciona abruptament i deixa caure el plat a terra. Vol demanar-li perdó, però ha provocat un gran renou i les paraules no surten de la seva boca. L’altra agafa la granera i, despreocupada, grana els trossos esmicolats, intentant no fer-lo sentir malament.



Ell s’adona que acaba de destrossar l’oportunitat de passar catorze minuts més amb ella, però no es martiritza perquè, en el fons, sap que tornarà.



Abans d'anar-se'n, recull la seva jaqueta lila del penjador i, en el moment de sortir per la porta, es gira pronunciant un adeu. A l’al·lota d'ulls castanys, girada en aquell instant, se li dibuixa un somriure a la cara en sentir-ho, i quan es dona la volta per tornar-li el comiat, ja no hi és.



Massa tard.



——



No li havia comentat al seu terapeuta la raó de la seva eufòria per continuar amb les classes de ceràmica, però aquest estava purament agraït que hagués seguit el seu consell durant gairebé un mes i, sobretot, de veure’l feliç.



Un dia més, torna a sortir de casa amb la seva jaqueta lila a les 08.24 h i, un dia més, torna a esperar cinc minuts a la sala, amb una part del seu cervell qüestionant-se què feia allà.



Una vegada iniciada la classe, la instructora no comença com usualment, dient-li què crearien avui i posant-se a treballar directament. Aquesta vegada intenta treure-li un tema de conversació. Li demana per què pinta sempre les seves “obres” amb flors i li cedeix el temps per contestar mentre prepara els materials per fer una salsera.



Al principi, el noi queda bocabadat per la inesperada pregunta, però després de pensar-hi uns minuts, senzillament diu: “M’agraden, per l’olor”, i, tant per ell com per ella, aquest acte significa un món.



Cap al final de la sessió, ella li proposa una tasca per fer a casa. Li diu que vol que el pròxim dia sigui ell qui porti una pregunta per fer-li.



Ell diu que sí amb el cap i abans de sortir li diu adeu com de costum.