Va passar una setmana,que va ser gaire caòtica per la situacióque va tenir lloc fa uns cinc dies a en Toni. Ansiolítics i moltíssims mals de cap. Sort que hi havia en Cai. En Cai era la seva salvació, i la seva esperança de seguir en aquest món.

Un dia més tranquil, en Toni descansava,i va veure a en Cai que va baixar les escales de casa, amb una roba còmoda però també una mica arreglada. Va mirar a en Toni dient “he pensat... que podríem anar una estona a un lloc especial” mentre un somriure creixia progressivament al seu rostre, fent que a en Toni li provoqués el mateix efecte. “Es clar, anem-hi doncs” respon ell amb un to suau i a la vegada ronc per tots aquests dieson plorar ha sigut la seva forma de exterioritzar els seus sentiments.

Al cap de pocs minuts estava preparat per sortir al carrer i també ho estava mentalment encara que en aquest sentit li va costar. Van sortir i en Toni agraïa molt la presència d’en Cai, per comofega la foscor amb la seva llum i comentaris.

Van caminar fins un penya-segat. No qualsevol, sinó on en Cai li va demanar ser parella a en Toni. Recorda perfectament aquell dia, asseguts a un banc que ja van treure.La tanca de seguretat estava trencada i pels anys que deuria de tenir, i en el seu lloc hi havia una cinta ara ja bruta posada per la policia. Mai va saber que va passar allà i quan, però al veure-ho li va donar curiositat per la història d’aquells canvis que ha patit el seu lloc especial.

Va dedicar un segon a seure sobre la gespa costat d’en Cai. Ell, li va agafar la mà, i el va mirar als ulls, dient-li “Ho estàs fent bé”. En Toni, amb rostre confós, el va mirar. “De què parles tu ara?” va dir amb riure nerviós. “Tot. Com afrontes les teves pors i neguits. Estic orgullós de tu”. En Toni no sabia com reaccionar, ell, no creia ni de lluny que fes mai res bé. Però, no va poder evitar esbossar un somriure ofegat per uns segons, en Cai li buscava el valor de cada cosa que feia. ‘’Ja és molt que hagis vingut amb mi, però sabia que aquest lloc et faria sentir millor’’ li deia ell un altre cop. ‘’Gràcies’’ en Toni li responia,: ‘’Gràcies, per tot, a tu, no em deixes tenir por de res, m’ho intento fer sòl per passar el dia mínimament bé, i em costa Cai, de debò que em costa, quan arriben les vacances, els turistes, la gent,aquestfrenetisme... No puc posar el meu cap en res... Et necessito, i no sé que faria sense tu, Cai, no podria viure sense tu, m’agafes tot aquest dolor que no sé per què m’he merescut viure.’’ ‘’Prou! Toni, saps que no ho mereixes’’, l’interromp en Cai: ‘’Si us plau, no et diguis aquestes coses, no deixaré mai que experimentis aquesta soledat, soc aquí, i si algú t’ha d’agafar la mirada i perdre-te-la en el més bonic ho faré jo molt content perquè t’estimo’’. En Toni va mirar-lo de nou i el va mirar fixamentamb ulls mig plorosos i deixa anar un riure: ‘’Cai, em sap greu, ja saps que soc una mica monyes quan em dius aquestes coses... Podríem fer tantes coses junts aquest estiu... Lloguem una camper i toquem el dos cap on vulguis, anem a una gelateria a les afores de la ciutat, m’intentes ensenyar a fer surf, com l’últim estiu.’’ Es va llençar a braços oberts sobre en Cai, el volia abraçar, per que se l’estima tant... Ara jares podia sortir malament al seu costat.

Aire. Per què aquesta abraçada es sentia tan lleugera si les abraçades amb en Cai sempre estaven càlides i reconfortants? Per què de sobte tot es sentia buit? Va obrir els ulls per trobar el rostre d’en Cai, amb expressió tendra i un tant preocupada. “Què fas amb aquesta cara?” deia en Toni al Cai amb un riure que va sortir sol, al veure la barreja d'expressions que passaven pel seu semblant. “Només penso... en que ho estàs portant molt bé”. El Toni es va gelar. Què volia dir? Deuria tenir la cara feta un quadre en aquell moment. No es va mirar enlloc però ho notava. “Què dius? Què vols dir?” va necessitar espai i per això va tenir que separar-se de la abraçada per mirar-lo als ulls per poder saber la veritat, a què es referia de debò. “Ja saps... l’any passat... agost”. Al sentir l’última paraula en Toni no li va deixar continuar. “Parla clar, si us plau”, la seva mirada era fixa i demandant, no volia cap conte ni cap història inventada. “L’any passat.... No te’n recordes? En aquest mateix lloc vaig caure... per això volia portar-te aquí, per dir-t'ho”.

Es va retirar completament dels braços d’en Cai. Rumiant al seu cap mentre processava la nova informació. Va donar un tom sencer mentre pensava, i quan va voler respondre va ser tallat al mig de la frase perquè la presència d’en Cai era nul·la. Va mirar al voltant, on estava? No podia haver marxatgaire lluny en els cinc segons que s’havia donat la volta.

Va recolzar-se a la barana feta de fusta que impedia que la gent que visitava el penya-segat caigués, tancant els ulls i negant amb el cap. Es repetia la mateixa pregunta tota l’estona, ‘on està?’. Novament, suor, petites convulsions musculars es converteixen ràpidament en trèmols. En Toni s’aixeca, i, com si el seu cos ho fes per instint, treu el cap directament del penya segat, elsseusulls es centren al fons de l’enorme caiguda, el cor li fa un salt i s’accelera.

Ho veu. Hi cau. Trossos de ferralla escampats contra la pedra erosionada per un fort impacte, parcel·les de gespa més curta que les altres, la fusta esquerdada i rovellada, amb alguns trossos escampats i oblidats, la cinta policial abandonada i bruta al terra.

En Cai, ha mort. Està sol. Des-de fa temps. Havia escapat de la realitat durant molt de temps, però l’ha atrapat. Ho sap, però no ho vol saber. Desitjaria haver-ho esborrat del seu cap, però en Toni coneix més bé que res l'historia d’aquell turó i la brisa suau i silenciosa. I no, no es tracta del dia assolellat que es van fer parella. És aquella nit, on un dels accidents més brutals mai coneguts li va treure la vida a la seva raó per viure.

Després d’això, en Toni està plantat en mig del penya segat sense expressió al seu rostre, només un recordatori de la realitat. El silenci domina un instant entre la brisa i la calma del mar a uns setze metres a baix, fins que es trenca amb una veu. La seva pròpia veu, trencada, allunyada de qualsevol altra que havia fer mai. Una veu distant de qui havia rigut una vegada sota una vida completament normal que molts podrien somiar. Una veu, que entre un moment d’incredulitat va pronunciar: ‘’Cai... No... No puc fer això sense tu’’. Una pèrdua d'equilibri, un instant de decisió talla a través dels seus pensaments. El cos d’en Toni només reacciona d’una manera i es deixa caure metres avall del penya segat. Amb un últim pensament que queda l’aire abans que silenci cobrís de nou aquella posta de sol, ara inerta de vida tret de les plantes i els peixos de l’oceà.

‘’Una mort al teu costat és millor que una vida sense tu’’

“Sí? Sou la policia? Trucava perquè el meu fill no respon les meves trucades. No, ja vam acordar ell i jo de trucar-nos cada dos dies, ell no està bé. Ara farà uns vuit dies que no sé res d’ell. Sí, ell té esquizofrènia. Si el localitzeu si us plau digueu-me alguna cosa, ell viu sol dins un pis a Blanes, al carrer de l’esperança, porta 16. Els veïns ja saben el seu cas així que truqueu al qualsevol timbre, tothom de l’escala està al corrent de la seva situació i té les claus de casa seva per si passa qualsevol cosa. Moltíssimes gràcies, em feu un gran favor.”

Dos agents de policia i un inspector es van accelerar per anar-hi al pis d’en Toni, on a l’entrada, una dona ja vella els atén, ja que justament sortia a comprar. “Si, mireu, ell hi viu al segon pis, a la porta A” seguidament, va treure les claus de la butxaca i se les va donar a l’agent “aquí estan les claus per entrar-hi. Si el veieu digueu-li que es cuidi, que s’agafi uns dies de calma, que fa molts dies no se’l veu per aquí i quan el veia jo semblava amoïnat.” Això va preocupar a la policia, que, amb les claus van pujar al pis obrint-lo amb cura. Van trobar-se amb un pis fosc de persianes tancades i van trobar indicis que no hi havia estat ningú des-de fa temps. Entre les coses regulars i comuns a la casa de cadascú. hi van observar una cosa ben estranya. Dosdetot al apartament. Dos armaris d’higiene al lavabo per a dues persones, un d’aquests gairebé completament buit i abandonat, com si algú més hagués de viure aquí.

L’inspector demana a un dels agents que truqui a comissaria per revisar l’habitatge, si algú més havia pogut viure aquí i mentre aquest treia el telèfon, l’inspector va re investigar el dormitori, on s’hi va trobar un baül força gran, cobert i bloquejat amb dues cadenes. El segon inspector va treure alicates preparades en cas que el pis fos bloquejat ambcadenat o cadena i van tallar-les del baül. La fusta i ferro vandeixar un xicle suau, pel que semblava que era un contenidor vell, després d’il·luminar l’interior, van veure una sèrie de llibres isouvenirsromàntics. Entre tot, s’hi destacava un diari personal sota el nom ‘’Cai’’, que l’inspector va considerar útil per conèixer alguna cosa de què havia passat amb en Toni. Va ignorar unes fotografies a la portada, obrint seguidament les últimes coses escritesal llibre:

8 d’agost de 2018

Sobre l’última vegada que vaig escriure aquí... em van demanar disculpes per xat i molt forçadament vaig acceptar-les. Avui anirem a un altre aniversari del grup i com sempre, a sortir per la nit i beure molt, es que ja ho predic, això no pot acabar bé de cap manera. Els hi donaré una última oportunitat, potser... Potser encara poden canviar. Potser en tothom hi ha una mica de bondat?

L’inspector va tancar impactat el llibre, el diari estava ple d’insults que havia rebut el noi per la seva sexualitat, tenia un nom, el llibre mencionava que se’l assetjava a diari bloquejat dins un grup d’amics que el tractava així, per altra banda, tenien finalment un nom, Cai. De sobte, el seu company va cridar a l’inspector. Els noms coincidien. Cai. Tenien una pista i una altra eren les fotografies de la portada, que mostraven a en Toni i el que podria ser aquest nom gaudint i rient sobre un mirador al penya segat a uns pocs minuts de la ciutat. Aquesta informació és amb la que van tornar a comissaria.

Un cop allà, van parlar amb la cap d’investigació policial. Intercanviant dades, en molt poc van ajuntar punts amb un cas que també va ressonar als carrers de Blanes i gairebé tota Catalunya. La mort de CaiFlorenzaAlsamora, un jove de 22 anys que va morir amb 3 persones més dins d’un cotxe el 8 d’agost de l’any 2018. Un brutal accident inexplicable es va poder justificar amb les paraules del diari. Els amics d’en Cai podrien haver patit aquella nit les conseqüències d’haver-lo assetjat d’una manera així, i les vides de tots van quedar gravades com una història de terror a les pedres d’un penya segat, on va costar molt recuperar el vehicle i els cossos degut a que el cotxe es va rebolcar per tot el turó fins enfonsar-se al mar rocós.

3 cotxes de patrulla van travessar amb velocitat els camins rurals fins arribar en uns minuts a Punta de Llevant, el penya segat de les fotos. Una vegada aparcats els vehicles, van obrir una nova inspecció a l’àrea, on, fins que no va passar un dia més, la guàrdia costanera va trobar el cos d’en Toni entre les roques, molt deformat per una caiguda tant letal.

Després d’una autòpsia i investigació mèdica. Es va consolidar que la mort dels dos joves havien estat suïcidis. Un per l’assetjament i ira acumulada, i en Toni va morir per el descontrol de la seva estabilitat mental, que, amb esquizofrènia diagnosticada rere la mort de la seva parella, va deixar les pastilles citades per la seva condició, i la seva malaltia va empitjorar fins portar-lo a la mort. Junts havien mort aquells joves i junts van enterrar els seus cossos. Els pares d’en Toni van rebre la molt mala notícia, i els familiars d’en Cai i els seus falsos amics van sentir d’orella a orella el que podria haver estat la mort de tots quatre.

Blanes no es recuperaria aviat d’aquell xoc d’esdeveniments, però la ‘’moralina’’ de cuidar a qui estimem i de nosaltres mateixos romandrà com a recordatori de buscar la felicitat, que amb temps, amor i paciència, es troben sempre.