El seu ofici era ple de gent, això és el que comportava treballar a un banc popular d’una metròpolis costera. A cada sala s’hi concentraven cúmuls de gent a cada racó, esclatant xerrada entre grup del tema que fos, habitualment, no pas relacionat amb la tramitació de préstecs als comptes bancaris o gestió de comptes, això per molt que quan sortia el cap de la porta del ascensor feien cap cot i en un instantteclegen en silenci. A en Toni li era ben igual això, licau bé a qui sap que existeix, oi? S’aïlla alcubicleB6, de la filera 12, pis 16, al capdamunt del edifici. El ‘’seu’’cubicle. El més solitari. Méscasa que casa seva. Ell s’hi estava bé allà, a la feina podia omplir el seu cap buit amb nombres i excels. Tranquil, sol, amb una feina amb interacció social gairebé nul·la. L’oficina, és casa seva.
Quan va arribar a la feina ben d’hora un matí, en Toni, a pas accelerat,sortia de la cafeteria amb un ‘’Americano’’ bullint entre les mans, i, anticipat als seus companys de feina, creua la porta de l’entrada de forma centrada, mirada freda, perduda al seu següent pas. És aviat, per tant, no esperava ningú pujant l’ascensor, però sempre havia preferit les escales, res d’accidents més enllà de caure i rascar-se un genoll, res de sorolls estranys, res de mirades que duren massa, res de miralls. Agafava la seva motxilla,i espera a lesnou menys quart per pujar al ‘’hall d’escales’’, moment al qualReixel, la secretaria de planta baixa, marxava uns segonsa buscar el seu expresso. De manera que l’uníson de l’horrorós soroll dels cops de tacó de la dona, ell arrenca cap al ‘’Hall’’ d’escales vora l’ascensor, agafa aire, i centraa no caure. Només s’esperava a l’absència d’aquella jove per pujar per evitar-li la molèstia de preguntar que el fa evitar l’ascensor. Ell jasabia que eren raons molt absurdes. I no les ha de saber ningú més. El seu cap havia estat sempre programat d’una manera diferent.
Quan arriba al setzè pis, deixa anar un esbufec, però s’afanya a passar pels passadissos fins que arriba al seu racó, on finalment li permet un descans al seu cor. Treu el portàtil, preparat per posar-se a la feina i deixa el cafè una mica a l’esquerra, tal com ho feia sempre, però, quan se’n va adonar, la va moure cap al centre uns centímetres, incòmode, com si algú hi hagués posat atenció. I en un segon s’havia perdut entre sorolls llunyans del replà, on sempre passava algú quan ell no mirava. Tot podria voler dir que se li acosta algú. De sobte, el cafè ja és fred, hi regna el silenci, el silenci amb l'única excepció del rellotge de paret, són gairebé les deu en el que li han semblat amb prou feines 2 minuts. Estrany, però correcte, tot és prou correcte fins que...
Hi cau.
Es desperta d’un salt molt violent al seu llit, el cor li batega a mil per hora i sua, encara sent els molls del llit rebotant al seu cap. Va girar el cap a la seva esquerra i al seu rellotge digital que lluïa a la tauleta de nit indicava les nou en punt del matí i quan va dirigir la seva mirada cap a daltd’onmarcava l’hora podia veure el dia i el mes en el qual es trobava. U. però no un dia u qualsevol, sinó u d’agost. Agost. Agost. Aquella paraula, tan horrífica i odiosa, feia ressò al seu cap. No, no pot ser, ha passat massa ràpid, pensà a si mateix sense acceptar que agost ja s’havia implantat a tots els calendaris. Tremolava. Tremolava en Toni. Tremolava el llit sencer. O potser només era que el temps passava massa lent i semblava que es quedaria atrapat en aquella condemna per un parell de segles.
Quan ja es va prendre per fi el cafèamericanoque el seu despertar li va rebatre, es va ajeure al seu sofà fet de cuir de color marronós que restava al mig del menjador i va encendre el televisor, perquè així hi hagi una mica d’ambient iso a la habitació. No li agradava molt tenir la casa sencera en silenci però al mateix temps tampoc li agradava sentir massa soroll que el facin desconcentrar si es posa a endreçar l’habitació o si es posa a calcular els diners que tenen per menjar o per tenir, depèn de quan, algun caprici o si espera un missatge de la seva parella, qui s’està massa hores treballant i de tant en tant li envia una noteta entre feina. Però d’aquesta últimaquasi mai arribava perquè potser està massa ocupat.
Ja que s’havia posat en marxa, se li acosta un moment de trobar una cosa a fer per omplir novament aquell buit que la constància a la feina li omplia. De sobte, un silenci irritant el va acabar impulsant a donar tombs pel passeig marítim per rumiar-ho millor amb les ones del mar, el que fos mentre una part delseu cap rebés estímul.De forma una mica ansiosa, es descalça perposar-sesandàlies, i així les va agafar d’un sabater ple de coses queni tan sols ell recordava quehavia guardat, però a mig acte, es veu a si mateix interromput per un seguit de rialles fora casa seva.
Va posar els peus nus a terra del balcó. La pedra rugosa i calenta que contrastava amb el parquet fresc de casa seva, el van colpejar amb força junt la llum del sol abrasador. Era la calor estiuenca i el seu aire humit que el van impactar sense pietat. Va forçar la seva vista i ulls a adaptar-se a ràpidament, per recordar una de les coses que més odiava d’aquest maleït vuitè mes tan ‘’ideal’’ per visitar vacances de platja, els turistes. Ones, grups, cúmuls de turistes cridaners i ansiosos, amb els seus fills cridant pel passeig, i d’altres jugant amb la sorra. Locals, anglesos, francesos i fins i tot eslaus, i ell tot plantat horroritzat per la pressió que li carregaven els eixams de persones cridaneres. La seva respiració es va tallar. Massa ulls. Massa boques. Massa gent. Massa perill. Massa reconeixença. Mil coses li van passar pel cap.‘’Marxa Toni, amaga’t, fuig, protegeix-te'’.L’energia se li va escapar de cop, de tantes coses que sentia, de cop, totes s’esvaeixen sense avís. Perd la mirada. Se li desenfoca la vista. Tot és més distant. Un nus al’estómac li fa recórrer un calfred per l’esquena i li arriba al cap en forma de ‘’No em puc moure’’. Vol seure i agafar-se a alguna cosa, però tot passa massa ràpid. Perd l’equilibri i en Toni s’ha fos, en Toni s’ha desmaiat.
