Mentres esperava a emergències, en Toni no podia parar quiet. No sabia si s’havia d’apropar a ella i apretar-li les ferides o si el més correcte era no tocar-la per si les mosques. Aquest noi calculador no es trobava en una situació gens familiar, i ell no estava acostumat a tractar amb situacions imprevisibles. Cada dia agafava l’ascensor a la mateixa hora, esmorzava a la mateixa hora, prenia el cafè a la mateixa hora i mai se sortia de la seva rutina de rentadores. Finalment, va decidir que el millor seria esperar als professionals i va decidir centrar-se en coses que sí que podia controlar: què li diria a la policia, què li faria l’autor del crim si ho explicava tot... Així, va arribar a la conclusió que el millor seria ocultar-ho tot a tothom. En Toni en sabia molt poc, dels afers del senyor Nikoláyevich, però el que sí que sabia era que era un home perillós i que no s’aturava per res ni per ningú, de manera que el més segur o, més ben dit, el menys perillós, seria no temptar a la sort i seguir les instruccions del seu cap. Ja havia pres la decisió. Mentiria a la policia. Es posaria a la disposició d’un dels criminal més buscats.
Els dies que van seguir al dia de la seva arribada del viatge van ser sentits per a en Toni com una pel·lícula en la qual ell no participava. Va ser com si ell fos un narrador omniscient en un món amb el qual no estava en contacte, com si estigués veient la seva vida i la de la Marta passar sense tenir cap paper en ella. Durant aquest període, va mentir a policies, als seus familiars, als seus companys de feina… no hi havia una sola persona del seu entorn que conegués tota la veritat, ni tan sols la Marta. La Marta en sabia bastanta part, de la història, però el que no sabia era per què havia començat tot. La Marta no sabia que tot el que estava passant i tot el que passaria durant els següents 40 anys havia començat per una irregularitat en la rutina d’en Toni. Tot havia començat per ell, perquè un dimarts com qualsevol altre havia passat per davant del despatx amb només sis minuts de diferència respecte la resta de dies, i això havia desencadenat una sèrie de fets que havien derivat en la tortura de la Marta.
A mesura que els dies, les setmanes, més aviat, van anar passant, en Toni i la Marta van tornar a la seva rutina habitual, com si res no hagués passat, tot i que amb una petita diferència: en Toni ara ja no agafava l’ascensor per sortir de la feina, sinó que plegava dos minuts abans per a anar per les escales i no trobar-se amb el cap. Per a en Toni, els dies que passaven eren una mena de compte enrere mentre sentia com s’apropava de nou la pitjor de les èpoques de l’any. Veure com al calendari de l’oficina hi passaven els dies, avançaven els mesos, era, per a ell, una tortura indescriptiblement dolorosa, clarament no tant com la que la Marta patiria en un futur, però sí inimaginablement desoladora.
A mesura que l’estiu es podia anar olorant cada vegada més intensament, per les terraces dels restaurants cada vegada més plens, temps en el qual la gent acostuma a imaginar-se nits de gresca per la costa brava o escursion pels alps carregant només una motxilla, en Toni només tenia a la Marta al cap.
Un dia, a l’oficina, on en Toni feia temps que no s’hi sentia igual de segur com ho havia fet en un passat, quan ell estava de camí a la cafetera uns minuts més tard del que acostumava a anar-hi, va coincidir cara a cara amb el senyor Nikoláyevich. L’home, amb una de les seves grans i fortes mans el va agafar pel braç i el va conduir cap al seu despatx. En Toni va notar com el cor li feia un bot en adonar-se d’a qui li pertanyia aquella mà. Al despatx, mentre en Toni s’asseia, el Nikoláyevich passava les cortines. Col·locant-se just davant de l’espantat noi, molt serios i amenaçant, el cap li va dir a en Toni que a partir d’ara ell hauria de fer la seva feina al llarg de tot l’estiu o la Marta no tornaria al acabar l’estiu.
A més a més de viure en un patiment constant per la Marta durant els mesos on hauria d’estar gaudint de la platja i el sol, passant-ho bé amb els amics, ara també hauria de passar aquestes hores tancat a l’habitació de la rentadora i de la seva preciada cadira, fent tota la feina bruta que el senyor Nikoláyevich no volia fer. Aquella zona que, inicialment, havia sigut el seu lloc segur, s’estava començant a converitr en una presó, en un lloc que representava dolor, que representava l’infern.
D’aquesta manera, els estius d’en Toni es van convertir en una presó infernal, en una tortura, marcada per els dies plens d’il·legalitats i les nits sense son. De fet, la son es va convertir en un problema recurrent durant tot l’any, no només a l’estiu. Abans del viatge d'aquell primer estiu, en Toni anava al lavabo, es rentava les dents, es posava el pijama i s’estirava al llit, a contemplar el sostre fins que s’adormia. Sempre era en aquest ordre, sempre havia sigut així, d'ençà que tenia memòria, i en Toni sempre s'havia adormit ràpidament, de manera que no contemplava el sostre durant gaire estona. En canvi, d’ençà que aquesta tortura havia començat, d’ençà que en Toni havia començat a odiar profundament aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se seniten abocats, com a mínim un cop l’any, la probabilitat de conciliar el son fàcilment era gairebé nula per a ell.
Any rere any, aquests estius infernals i aquests anys plens d’angoixa i de patiment van provocar que en Toni perdés la noció de temps. Ja no sabia quants anys de caminades per l’oficina repletes de mirades amenaçadores d’en Nikoláyevich ni quants estius assegut a la cadira de l’infern havien passat des del moment en que havia trobat la Marta i la seva cadira ensangrentades a casa seva.
En Toni estava completament perdut, desesperat. S’havia endinsat en un forat negre del qual ja no sabia com sortir, com si aquest li hagués absorbit la vida. Un pou en el qual cada any s’enfonsava més. Semblava que per molts delictes que cometés, per molts anys que passessin i per molts cops que en Nikoláyevich s’emportés la Marta, el final de la tortura no s’apropava, sinó que en Toni tenia la sensació que aquest era cada vegada més lluny. En Toni no veia la llum al final del túnel, sinó que estava convençut que el túnel no s’acabaria mai. En Toni es pensava que havia quedat atrapat en una roda de la qual era impossible sortir-ne viu, de manera que va fer l’únic que el seu cap creia que podia fer: suïcidar-se.
Un dels estius de tortura infernal, l’últim dia d’estiu, en Toni va decidir que l’única sortida que hi havia era la mort, de manera que va agafar la seva cadira, la seva estimada cadira de despatx, aquella que l’havia acompanyat en tants moments i que l’havia fet sentir a casa durant gran part de la seva vida; va agafar una corda que tenia penjada al rebedor, just allà al costat; va anar al lavabo, on havia trobat la Marta aquell primer estiu, i es va penjar. Va acabar amb la seva vida.
La Marta va entrar a casa de la seva parella irradiant alegria. La seva felicitat era palpable. S’havia presentat allà amb un únic objectiu: dir-li a en Toni que ja havien passat 40 anys. La tortura que portaven temps patint s’havia acabat! Però quan va entrar al menjador no el va veure. Va mirar a totes les habitacions mentre el nus a l'estómac se li anava fent cada vegada més gran. Va entrar al lavabo i allà se’l va trobar. D’una manera que ella mai s’hagués imaginat, en Toni s’havia penjat. Al mateix lloc on tot havia començat. Al mateix punt on ella vhavia estat a punt de morir feia exactament 40 anys.
La Marta ho va intentar tot. Plorava, cridava i feia tot el que estava en les seves mans per intentar tornar-li la vida, però no va poder. Va trucar a emergències. Quan van arribar no van trigar en dir-li que per a en Toni ja era massa tard. Havia mort i no hi havia cap manera de fer-lo tornar. Li va costar acceptar-ho però no tenia cap altra opció. En Toni era mort.
Ara no hi havia altra cosa al món que la Marta odiés més profundament que aquesta presó infernal en la que s’havien convertit les vacances. S’havien convertit en la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances ara era, per a ella, una tortura de dimensions secretes i cruels.
