Era l’any 2005, en Toni feia tres mesos que treballava al banc i era l’enveja de tothom. Tenia el lloc de treball ben merescut; al cap i a la fi, havia estat tota la vida estudiant i deixant-se la pell per aconseguir el lloc dels seus somnis.



Dia rere dia, en Toni arribava a la feina a tres quarts menys cinc de nou, vint minuts abans que comencés el seu torn. Pujava a l'ascensor i s’hi estava exactament tres minuts. Des de la porta d’aquest fins al seu escriptori tenia vint-i-set passes, n’estava cent per cent segur, les contava cada dia. S'asseia a la cadira giratòria que tant li agradava i tant li havia costat aconseguir. Durant el minut i mig que el seu portàtil trigava a encendre’s, ell admirava la seva oficina i pensava en el dur recorregut que havia fet per arribar on era ara. Quan encara faltaven cinc minuts per les nou en punt, en Toni abandonava la seva cadira, passava per davant de la porta curiosament sempre tancada del despatx del seu cap, el senyor Nikoláyevich, i s’apropava a la cafetera per preparar-se un tallat amb llet de civada. Aquest recorregut tenia una durada de tres minuts, un per anar-hi, un per fer-se el cafè, i l’últim per tornar al seu lloc a l’oficina amb un cafè escalfant-li les mans. Tornava a seure a la seva estimada cadira, i, encara tenia dos minuts de marge per preparar-ho to per començar les seves vuit hores de feina. Sempre eren vuit, ni un minut més, ni un minut menys. Quan arribava l’hora de dinar, a la una en punt, en Toni aprofitava per pensar en la seva relació amb la Marta. Pensava en com estava profundament agraït a la Marta per tot el que havia fet per ell. Ella l’havia tret del pou de misèria en el qual es trobava feia tres anys. Llavors va ser quan va conèixer a la noia que acabaria considerant l’amor de la seva vida. Mai havia cregut en aquest clixé de novel·la romàntica, però després de tot el que la Marta l’havia ajudat, era difícil no caure en la temptació d’entregar-se a ella. Cada dia pensava en ella, sense poder-ho evitar. No sabia quanta estona s’hi estaria, quan sorgiria aquell pensament ni quan se n’aniria. Això sí, mai el privava de complir amb la seva rutina, amb el seu horari. Després d’acabar-se l’amanida i guardar la carmanyola a la seva bossa, tornava a la seva cadira i es concentrava fins que acabava la seva jornada. A les cinc en punt recollia les seves coses i enfilava la seva tornada cap a l’ascensor. Un cop allà, perdia trenta segons a esperar amb la porta oberta a que el cap hi entrés. Cada dia baixaven junts i tenien una petita conversa que tots dos consideraven insignificant. Parlaven del temps, dels seus compromisos per aquella tarda i alguna vegada en Toni li agraïa l’oportunitat que el senyor Nikoláyevich li havia donat juntament amb la seva apreciada cadira. Això sí, sempre feien broma amb la cadira, ja que semblava que se l’estimava tant com a la Marta.



En Toni es trobava amb la seva parella a un quart i dos minuts de sis a l’estació de tren. Parlaven de com els hi havia anat el dia fins a la quarta parada, on en Toni baixava amb les claus de casa ja a la mà. A la Marta encara li quedaven dues parades, però ell tenia pressa per arribar a casa i poder trucar-li per fer-li companyia fins a l’arribada a casa. Estava una estona parlant amb ella fins que tocaven dos quarts de set. Llavors obria el llibre d’aquell moment i llegia durant exactament quaranta-cinc minuts. S’aixecava i anava a l’habitació on tenia l’escriptori i la cadira, del mateix model que la que tenia a l’oficina. Estava just al costat del rebedor. Rere la porta, hi tenia la rentadora. Allà és on anava cada tarda després de llegir. Un cop a la setmana posava una rentadora blanca, els diumenges. La rentadora de color la posava els dimarts. La resta de dies planxava i plegava la roba. Un cop havia acabat, a tres quarts de vuit, anava a la cuina i es preparava el sopar. Entre setmana, acostumava a sopar un plat de caldo; però als caps de setmana es permetia el luxe de demanar menjar a domicili. Encenia la televisió i mirava les notícies fins que començava l’apartat d’esports, quan en Toni perdia l’interès i li començava a entrar la son. Anava al lavabo, es rentava les dents, es posava el pijama i s’estirava al llit, a contemplar el sostre fins que s’adormia. Sempre era en aquest ordre, sempre havia sigut així, d'ençà que tenia memòria.



Un matí en Toni es va llevar. Era dimarts, un dimarts de rentadora de color normal. Aquest dia en Toni va arribar sis minuts més tard que habitualment. El tren s’havia endarrerit, el que només volia dir que hauria d’agilitzar la seva rutina d’abans del torn. No era res nou, ja ho portava per la mà. Va agafar l’ascensor, va arribar a dalt i quan anava de camí a buscar el cafè de cada dia, es va adonar que la porta del despatx del cap era oberta. Es va sorprendre; era el primer cop que es trobava en aquesta situació. Just en aquell moment algú va trucar al senyor Nikoláyevich i en Toni no va poder evitar posar l’orella. L’home que parlava diàriament amb ell a l’ascensor no es va adonar de la seva presència i parlava lliurement. Era clar que no era conscient que la porta estava oberta. El que va sentir el va deixar descol·locat. No s’ho hauria pensat mai. Tot i això, va decidir que el millor seria fer com si res, no era problema seu. Va continuar amb la seva rutina, fins a la vesprada, quan va acabar de llegir. Tocava posar la rentadora, era dimarts. Dimarts de rentadora de color. Aquell dia, però, no va engegar la rentadora de color. Va posar la blanca. Estava despistat pensant en aquella trucada que tant de bo no hagués sentit. Preocupat, va seure a la seva cadira, tot i que aquesta vegada no li va transmetre la seguretat de cada dia; i va decidir que l’endemà parlaria amb el cap. Li diria que si ell no s’entregava a la policia, seria en Toni que ho fes.



Aquella va ser la conversa de l’ascensor del dia següent.



La tornada en tren va ser diferent. La Marta li va preguntar diverses vegades si es trobava bé. Li deia que no semblava gaire centrat, que semblava una altra persona. El Toni li assegurava que no passava res, que només havia tingut un dia estrany quan va sonar la veu que anunciava que havien arribat a la quarta parada. Van quedar en trucar-se com sempre, però quan ell va arribar a casa i li va intentar trucar ella no l’agafava. Va insistir diverses vegades, ja que volia parlar amb ella abans de anar-se'n de vacances. No volia marxar amb els amics a un altre continent sense assegurar-se que tot estava bé. Aquella tarda no va llegir. No feia més que intentar parlar amb la Marta, però no ho aconseguir. Es va acabar convencent a ell mateix que no era res greu. “S'haurà quedat sense bateria” es deia a si mateix. “Tindrà el telèfon en silenci”. Va dormir poc aquella nit. Mirava el sostre com sempre, però no aconseguia tancar els ulls. L’endemà es va llevar d’hora per anar a l’aeroport. El taxi l’esperava. Mentre sortia al carrer va recordar que no havia agafat l’itinerari. Se’l devia haver deixat a l’escriptori, on havia estat el vespre anterior pensant, esperant que la seva cadira li transmetés aquella escalfor que la trucada Marta acostumava a proporcionar-li. Va arribar a l’aeroport, on havia quedat amb el seu grup d’excursionistes, i va pujar a l’avió. Tenia la sensació que deixava enrere una part molt important d’ell, encara que només fos per dues setmanes i mitja. Sentia que hi havia alguna cosa que quan tornés hauria canviat radicalment. I no s’equivocava.



Després del viatge, del qual no va gaudir tant com s’havia pensat, va arribar a l’aeroport amb moltes ganes de veure la Marta. Havien decidit feia temps que seria ella qui el recolliria, però a l’hora de la veritat no va ser així. En Toni va esperar-la durant una hora i quart, fins que es va adonar que no vindria. Hi havia alguna cosa que no anava bé. N’estava molt segur. Alguna cosa durant aquestes dues setmanes i mitja, en què el Toni no havia pogut contactar amb la Marta, havia canviat pel que semblaria una eternitat. El que no es podia arribar a imaginar era la gravetat de la situació. La cadira mai més li tornaria a transmetre tranquil·litat, ja no seria el seu lloc de confort.