En Toni va decidir agafar un taxi per tornar a casa. El trajecte va durar més que l’anada, hi havia trànsit. Durant aquest temps en Toni va estar pensant en la Marta, com de costum, però aquesta vegada amb un nus a la gola. “Per què no l’havia anat a buscar? Per què no havia contestat durant tots aquells dies que ell va ser fora? S’havia enfadat per alguna cosa que podia haver fet ell, o li havia passat alguna cosa?” En Toni va imaginar-se una gran varietat de situacions i escenaris pels quals la Marta podria no haver contestat ni aparegut a l’aeroport per donar-li la benvinguda després de la seva escapada. Tot i el gran ventall de motius que la seva imaginació li havia proporcionat per a la desconnexió de la Marta, ni una s’apropava de cap manera al que realment havia succeït.



El viatge de tornada va durar trenta-set minuts. A l'arribar, va pujar al seu apartament, amb una mala sensació, una semblant a aquella que fa que sembli que el cap et pesa més i que els pulmons se’t fan petits. Molt en el fons en Toni ja sabia que en un tres i no res la seva vida faria un gir de cent vuitanta graus.



A poc a poc, en Toni va obrir la butxaca petita de la seva motxilla, i va buscar-hi les claus. Es va emportar un petit ensurt perquè no les trobava, havien anat a parar al final del compartiment. Finalment, les va agafar, va triar la clau, la va posar al forat del pany i la va girar. Li va costar una mica, però no era cap sorpresa per a ell, ja anava sent hora de jubilar-lo. Va obrir la porta i aquesta va grinyolar, igual que havia fet sempre. Potser, ara que ho recordava, sí que havia sigut un grinyol una mica més fort, més típic de pel·lícula de por. En Toni es va parar a observar l’interior del seu pis des de l’entrada. Res semblava canviat, però ell sabia que alguna cosa havia passat. No sentia l’olor que acostumava a sentir quan tornava de vacances, aquella que fa cada casa després d’estar un cert temps tancada. Va anar fins a l'habitació de l’escriptori i la cadira, la de la rentadora, amb la intenció de descarregar allà la motxilla i la maleta, ja amb la idea d’estirar-se al sofà durant uns minuts per recuperar la sensació de realitat que feia temps que no sentia al cap. Va entrar a la petita sala i no va veure la cadira. En aquell moment es va adonar que hi havia alguna cosa que anava realment malament, i no era només una suposició. El que ell no sabia era que encara no havia vist la pitjor part.



Atabalat i preocupat pel que podia haver causat aquella irregularitat tan petita i tan gran alhora, en Toni va donar la volta per a tornar al menjador disposat a esbrinar on era la seva estimada cadira. En aquell moment, en Toni no sentia res. Només va sentir el cop que va donar la cadira en caure a terra. A la paret hi va veure una cosa escrita. La inscripció era de color vermell. Semblava sang. “Cada estiu fins als 40 ens veurem”.



En Toni no entenia el que estava passant. Va entrar a la seva habitació en cerca de la seva cadira. Al cap i a la fi, era l’única cosa que l’hagués pogut calmar davant aquesta situació, ja que no aconseguia posar-se en contacte amb la Marta. A l’habitació no hi havia res fora del comú excepte que la cadira no hi era. Va anar cap al menjador. Ja només quedaven el menjador, el lavabo i la cuina. Al menjador no hi era. Al lavabo tampoc. Cada segon que passava en Toni es posava més nerviós. Aquella pressió al pit era cada cop més intensa i aquell nus a la gola s’anava fent més estret. El so del rellotge tampoc ajudava. Li recordava que els segons passaven i que el seu horrible futur s’acostava per moments. Li recordava que cada cop estava més a prop de trobar allò que li canviaria la vida, i no tenia cap pressa, en Toni, per trobar-ho. Va empassar saliva. Va fer un pas, després un altre i un altre i un altre. Ja estava a la porta que donava al lavabo. A l’altre cantó hi havia allò que ell tant temia. Ningú no li havia dit pas, allò; però ell n’estava segur. Aquella inscripció de l’habitació no podia voler dir res bo. La desaparició de la seva estimada cadira no podia ser una coincidència, no podia ser fruit d’una distracció per part d’en Toni. En Toni es va dir a si mateix que en un minut obriria la porta, que encara no tenia prou forces per fer-ho i s’havia de preparar. Segon rere segon va passar. El rellotge va canviar, va indicar que havia passat un minut. En Toni no es va moure. Trenta segons més, es va dir, només trenta segons més. Els trenta segons van passar, però encara es movia el mateix que es mou una estàtua. Encara avui en dia en Toni no té clar quanta estona va passar fins que va travessar el llindar de la porta. Potser van passar només tres minuts, potser van passar tres quarts d'hora, potser tres hores. El que en Toni sí que és capaç de recordar, encara tants anys després, és el soroll que va sentir. Aquell soroll que va aconseguir treure’l del seu estat immòbil i va fer que reaccionés.



Quan el Toni s’havia tornat a convèncer d’esperar un minut més a entrar la porta, li va semblar sentir un soroll, com una mena de gemec. Va ser un soroll molt fluix, gairebé insonor, però per alguna raó que en aquell moment ell desconeixia, aquell soroll el va fer saber que era una qüestió de vida o mort el fet de travessar la porta del lavabo en aquell moment o un segon més tard. No s’ho va pensar. Va agafar el pany i es va llançar a dins.



Un cop a dins del lavabo, en Toni va estar molt a prop de perdre de consciència. L’única cosa que el mantenia dempeus era el fet de saber que d’ell depenia la supervivència de la Marta. Lluitant per mantenir els seus ulls oberts, en Toni es va apropar a l’escena del crim. Era una imatge molt desagradable. La seva cadira, la seva estimada cadira, estava plena de sang; igual que la seva estimada Marta. Les dues coses que en Toni més estimava, les dues úniques coses capaces de calmar-lo, en aquell moment estaven cobertes de sang. De sang de la Marta. La seva parella estava gairebé inconscient, lligada amb cinta americana a la cadira. Tenia moltes ferides i no deixava de sagnar. Sagnava tant que en Toni tenia la sensació que podia veure com la seva vida s’anava acabant. Com si fos en un somni, va agafar el telèfon i va trucar a emergències. En aquell moment no podia pensar en res més que no fos la vida de la Marta. Aleshores, en Toni es va fixar en la inscripció que hi havia escrita a la paret, a sobre una ara ja inconscient Marta i una ara ja inservible cadira. Era la mateixa que hi havia a la primera habitació, la de l’escriptori, la de la cadira i la de la rentadora.



“Cada estiu fins els 40 ens veurem”. En aquell moment en Toni va tenir una teoria. La seva vida havia començat a ser un caos aquell matí que es va trobar la porta del seu cap oberta. Tot havia començat allà i no era possible que tot el que havia vingut a continuació hagués sigut una cadena de coincidències. Tot havia estat per allò.



Si la seva teoria era encertada, el mes de vacances es convertiria, sense cap dubte, en una tortura de dimensions secretes i cruels. Encara no sabia per què, però era clar que els estius es convertiren, per a ell, en una mena de presó infernal.