Ha fet la guerra. Ha protegit al seu poble, però ha matat. Ha massacrat a les pobres criatures, que, tot i voler matar al seu poble, eren indefenses davant el seu poder.
Aquells pobres infeliços criden, l’assenyalen amb la punta de les seves llances, apunten els arcs contra ell ies preparen per a una injusta batalla. La bala d’una fona repica en el casc del gegant metàl·lic. S’abalança com un drac contra l’exèrcit: Els enormes dits que surten de la seva esquena colpegen com enormes columnes caient. El comandant, heroicament, llança en ristre, carrega contra el dimoni: en un instant la llança s’ha esmicolat en estelles i el cos de l’heroi penja inert de la mà de la bèstia. Com si tan sols fos un drap, surt despedit contra els arbres al seu darrere, trencant les branques més primes i perdent-se en la densitat del bosc.
Javelines, fletxes i bales volen desde totes direccions contra ell. Els dits es mouen com serps, amb consciència pròpia, mentres el dimoni avança pel camp de batalla, giravoltant com un ballarí macabre. Els cossos volen en l’aire, projectats per els potents cops, fins que les files es trenquen i comença una carrera per la vida. Ràfegues de metall candent es disparen des de totes les extremitats de la figura, cada cop més coberta de sang. Els homes que fugen queden reduïts a una masa sangonosa en ser impactats pels feixos de llum i ferro.
L’han cridat a la tenda on resideix la Deïtat. S’aixeca i hi va, sense pensar-s’ho dos cops; no tant per deure, sinó per voluntat de servir a aquell que era l’únic que els podia salvar. Guarda dintre aquell record càlid i lluent del moment en el qual ell va fer el miracle, va tornar-la al món dels vius quan ella ja estava per anar-se’n; es creia disposada a fer el que fos per servir al Salvador.
La tenda, la qual vigilaven militars amb mirades dures i fredes, esta tota plena de piles d’objectes, aparentment semblant a pals gruixuts, cobertes per teles, la qual cosa dificultava la interpretació de que estaven formats aquells munts. Ell és allà, summit en el seus pensament i immòbil. Al veure-la entrar es va gira cap a ella.
La jove sacerdotessa sent com el seu petit cor d’humana se li encongeix i alhora s’accelera quan ell s’apropa a ella. Déu mou les mans i d’alguna manera invoca una imatge, que sembla viva: mostra a la noia, primer, imatges horribles, visions de la seva ciutat, tota masacrada, destruida, consumida pel foc; fet que provoca llàgrimes a la noia. La projecció desapareix. Ell s’apropa a una de les piles d’objectes i les destapa. Sota la tela hi ha una gran quantitat d’objectes metàl·lics i lluents, allargats, de diferents amplades i llargàries, amb botons de diferents mides. Ell agafa un dels objectes i el diposita a la mà de la noia.
Després, torna a fer aparèixer la projecció. Aquesta vegada, mostra una realitat alternativa a la noia. Ella veu, com si allò estigués succeint realment, com els seus companys tenint en les mans aquells objectes estranys els utilitzen per produir llampecs, disparar peces metàl·liques, incendiar les tendes dels enemics. Veu allà com celebren tots junts la victòria, veu com riuen i com la gent torna a celebrar la vida. La señala i la mira, inclinant el cap cap al costat dret.
Ella, tot i que voldria que no fos així, entén perfectament que és el que ell vol d’ella.
Amb aquella eina capaç de crear llampecs a les mans fa dos passos cap a ell.
Estén les mans i li entrega l’arma.
- Tú no ets Déu. - li diu, amb la veu tremolant.
Es gira, i abans que a la criatura se li passi pel cap detenir-la, procura sortir d’allà el més ràpid possible.
Potser, és una inútil i no entén el pla, era incapaç de veure el panorama sencer. Molt probablement, no té els coneixements suficients en materia militar per jutjar les decisions del cap del seu bàndol. Fins i tot, possiblement, estava sent infantil, tossuda i irracional ignorant les ordres directes d’un ésser poderós que podia convertir-la en cendre en segons. Però, dins seu un sentiment molt fort no li permet acceptar el rol que li proposa el cap. Ella no seria qui donaria eines per destruir i matar massivament a la gent.
Desde el moment precís en el qual va veure com la criatura monstruosa i superior, a qui ella havia presentat com a Déu, es desfeia d’éssers humans del bàndol contrari estripant-los i llençant els seus cossos com si es tractés de no més que trossos de carn, va sentir-se com si l’haguessin enverinat. Al principi, no ho va entendre, però a poc a poc els efectes del verí es van fer més visibles.
Per feblesa de l’esperit, en aquell moment va esforçar-se, emprant totes les seves forces, en ignorar, desfer-se del sentiment fastigós, gèlid que la feia podrir-se per dintre; el sentiment de haver-se cregut una mentira tenint davant seu l’evidència de que allò en que ella creia no podia ser cert.
El pitjor, però, no era pas el fet que ella s’hagués cregut que allò era Déu. El pitjor era que, la seva creença, la creença d’una noia a qui tothom creia pura com l’alba, una santa, en un temps desesperat, un temps de misèria i desesperació, quan la dignitat humana estava caient a trossos i la gent havia perdut l’esperança, va esdevenir la nova veritat.
Ella, mentre duia a l’ésser a la població, pensava, que així podria salvar-los a tots, que Déu per fi havia vingut a ajudar-los; va fer creure, en la seva convicció cega en la bondat i perfecció de l’ésser celestial, al seu poble que l'estrany era a qui tan esperàvem.
Era indubtable que ell en ningún moment va negar-ho i que posseïa poders sobrehumans, però qui va elevar a la criatura aliena al seu estatus actual, qui va convertir-lo en la figura del Salvador, va ser ella. I la consciència d’aquest fet l’ofegava i la feia tremolar com una ovella. Ella era la culpable de tot l’horror, l’única culpable.
Ella, havent sortit de la tenda, es queda parada a uns quants metres de l’entrada, observant el cau temporal del benerat. Ja entén que el que acaba de fer és inútil, entén, que si s’hi nega ella, ho faran altres; ho faran els qui vulguin guanyar la guerra i sobreviure al preu de massacrar a l’enemic, que atacarà amb fletxes i llances.
Al cap d’una estona va adonar-se’n de que els vigilants que estaven vigilant la tenda per fora ja no hi eren. Recordava com després va veure’ls sortir de dins i portant a més soldats a la tenda. Es van anar distribuint les armes, i després es van desplaçar a un barri que es trobava a la muntanya, i des d’allà van sentir-se trets.
Les tropes de l’enemic van apropar-se. Els soldats, ara armats amb aquells artefactes tan perillosos descenien cap als ingenus homes que havien vingut a lluitar amb armes fredes. I ella sabia, sabia massa ve com acabaria tot.
Volia posar-se a resar. Va deixar-se caure de genolls a terra i va elevar les mans, però de cop i volta va entendre, que allò no tenia sentit. No pas perquè ella hagués sigut més útil al front o tingués alguna manera d’evitar aquell enfrontament militar; no tenia sentit, per que no hi havia a qui resar. Es va adonar, que, realment, si el Déu verídic, tal com se’l descrivia als escrits sagrats, existís, ja hauria vingut a ajudar-los, hauria aconseguit solucionar allò, hauria evitar totes les morts resultants de l’enfrontament. El seu Déu o no existía o no volia venir a ajudar al seu poble, la qual cosa el desacreditava com a deïtat, aquella era l’agria veritat.
Tenia clar que el seu Déu, el Déu de la seva gent era perfecte, i per tant bondadós i pacifista; el seu Déu mai fou símbol de guerra i, segons els savis, sempre es mostrà contrari a aquesta; així com Déu era antònim de malaltia, infelicitat, dolor, necessitat. Déu era capaç, si existia, de portar la vida, la salud, la llum, el coneixement, l’amor, la reconciliació al món i a la gent, fet que Déu no pot no ser omnipotent. Però, si n’és capaç, per què ha permès que tot allò succeís? Perquè ha permès que un desconegut ocupés el seu lloc? Per què ha permès la prohibició de la religió? Per què els va abandonar des d’un principi a la seva sort en un mon trist i desgraciat, si podia haver-ne creat un de perfecte, un on la gent no patís?
Ella, potser, sense voler-ho, havia enganyat el poble portant-li un Déu fals, no omnipotent, no tan sabi, no perfecte. Però Déu, el “veritable” Déu, l’havia enganyat a ella, a tot el seu poble, a tots els humans. Els tenia enganyats des de feia segles. Els havia convençut de la seva existència, els havia fet creure en la salvació, en el final de l’infern terrenal. Déu havia promès que arribaria i mai ho va fer.
Tot succeeix ràpid, però mentre veu les parets de la ciutat perdre el seu color gris i desfer-se en onades de sang calenta, sent que allò és l’eternitat. El temps s’atura i ella ja no és una jove sacerdotessa perduda amb l’ànima trencada.
Sent amb la seva pell palpitant cada tret, cada crit d’auxili, cada últim sospir, cada so que emetien els ossos de l’enemic per trencar-se, sent la vida morta envaint la seva ciutat; sent el seu mon transformant-se en un infern, com aquell que descrivien les històries més terrorífiques.
Observaven el panorama, estàtics, rectes, perfectes. Havien passat desapercebuts. L’espècie autòctona estava massa ocupada demostrant la seva territorialitat per adonar-se’n de la seva presència. La majoria d’ells estaven dins de tratjes mecànics de l’últim model, preparats per deshabilitar a qualsevol individu que pogués intentar causar-los; alguns, però, vestien les seves roves normals. La extremada pal·lidesa de la seva pell, així com la delicadesa perillosa de les seves proporcions afilades feia que s’assemblessin a cadàvers allargats de proporcions perfectes.
El disseny d’aquella raça havia estat aprovat per l’èlit feia noranta anys i ara, totes les unitats prestigioses estaven integrades per ésser idèntics.
Van adonar-se, abans d’arribar, que les armes que empraven aquells salvatges per matar-se als uns als altres havien estat robades de la nau. Van concloure, de seguida, que l’imbècil les habia repartit al poble, amb un objectiu desconegut per a ells.
Els més experts en psicologia van concloure que l’individu que estava a la base de la cadena tròfica havia esdevingut, entre aquesta espècie salvatge i tecnològicament endarrerida el cap de comandament. Allà es comportava com a ésser biològicament superior que era. I mentre els motius d’allò els hi eren més o menys comprensibles, no entenien com se li havia acudit aprovar-se a la població local.
El tema no els interessava prou, però, per dedicar-se immediatament a la resolució de l’enigma. El mecànic havia tingut més que suficient temps per jugar a ser important, i ara era hora de realitzar el pla inicial.
Els equips de captura van venir amb petites naus, i descendent des del cel van començar a dormir a les criaturetes que estaven lluitant apassionadament mitjançant un gas especial que tenien preparat per l’ocasió.
La nau s’allunyava, i ell, en un intent d’apropar-s’hi, va pujar-se a sobre d’un munt de cadàvers apilats, aixafant-los encara més amb el pes de la construcció metàl·lica que portava a sobre.
Ells sabien que els estava demanant, i se’n reien.
Va rebre 5 trets al cap. Les bales especials van trencar les capes de metall protectores que li cobrien la cara. L’esquelet mecànic va obrir-se en detectar que a l’individu de l’interior li passava alguna cosa.
Van veure, des del cel, les mirades perdudes i buides de tots aquells homo sapiens que s’havien enfilat al munt de cossos seguint-lo, creïent que les accions de la figura robotitzada tenien sentit. Entre ells, el cadàver del mecànic, blanquinós, excessivament llarg, prim, semblava encara més lleig.
Van veure com al cos inert de l’idiota s’hi apropava una femella jove, molt ben proporcionada, també pàl·lida i prima, però molt més petita que el cadàver. Fent grans esforços, va posar-se el cos a sobre i va estrènyer el pit del mecànic contra si, i va començar a convulsionar lleugerament. Després, tot mantenint-lo a sobre seu, asseguda sobre el munt de cadàvers, va quedar-se observant allò que quedaba de la cara del mecànic. Posteriorment, va abaixar el cap.
No entien que ella plorava la mort de Déu.
|
