El compte enrere era a menys de tres minuts.

I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.

Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.

Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.

Què és aquest record?

No sap res més. Sent el pes d’un líquid fred i llefiscós que l’envolta. A través del líquid veu una lluentor vermellosa. De cop, la llum s'intensifica i sent un aire calent acaronant-li tot el cos alhora que rep una lleugera descàrrega elèctrica que li recorre tots els nervis.

Està nu, incapaç de mantenir-se dempeus, en una sala metàl·lica il·luminada amb llums intenses que provenen de tots els cantons alhora, i abans de poder reaccionar una punxada de dolor li travessa la columna. Cau cegat i agenollat. Aconsegueix redreçar-se i observa on està: la sala és enorme, plena de cilindres de vidre plens d’un líquid vermellós, les parets són metàl·liques, i el terra plàstic, d’un blanc reflectant; la llum prové de tot el sostre alhora, amb una intensitat suportable. El dolor ha estat causat per una agulla, que roman unida a un braç mecànic que penja del sostre. Al fons de la sala hi ha una porta il·luminada de blau.

Mentre travessa la sala un pensament li recorre el cap: té una missió. Ha de complir uns objectius molt precisos. No sap quins són, però té clar que ha de seguir una sèrie de procediments. A l’altra banda de la porta hi ha un passadís, ple de portes laterals. Arriba a la 104 i es para. Sap que és la seva. S’apropa i la porta s’obre automàticament, deixant a la vista una sala petita i ben il·luminada: és una habitació amb tot el necessari. A la seva dreta reposa un uniforme negre, impecable, doblegat sobre una petita taula. És en aquest moment que s’adona que està nu. De seguida es vesteix; tot i estar sol, sent que l’estan observant.

Un cop vestit surt al passadís, a terra hi ha projectat un camí. El segueix. Arriba a una enorme sala recoberta de pantalles. Hi ha informació de tota classe als monitors: sistemes de la nau, dades sobre l’ambient exterior, la trajectòria que han recorregut… Recorda la seva missió. Està en una estació de colonització. Junt amb aquest pensament, recorda l’eufòria; és part de la més gran gesta de cap civilització: colonitzar noves galàxies. Està sol, cap altre tripulant s’ha despertat, però no li importa perquè està eufòric, com un nen el dia de Nadal, tot i que ell no en te ni idea d’0aquest concepte. El seu regal és ser part d’aquesta gran missió, poder observar de tan a prop el nou món. Sense pensar-s’ho dos cops es dirigeix a la consola i projecta les imatges de les càmeres. La bellesa del que veu és imbatible.

Colossals muntanyes s’alcen a l’horitzó, amb una tonalitat vermellosa. Des de les faldes d’aquestes fins a la vora del mar s'estenen boscos densos i amples prats d’un to daurat que contrasta amb el cel, que està il·luminat pel resplendor verd de les aurores. Les aigües són cristal·lines, i deixen veure un fons marí ple de vegetació i vida, alhora que reflexen lleugerament les aurores del cel.

Ara mateix ell té el control sobre tot el que el veu, sobre la nau, sobre el planeta, sobre tot. Fins i tot sobre la missió, sobre la resta… Els ha de despertar, però no és una necessitat imminent, encara pot gaudir de les vistes, de la tranquil·litat, de treballar en silenci. Ara que recorda la seva funció decideix posar-se a treballar, la nau porta segles sense un correcte manteniment.

Com a enginyer que és ha de deixar-la en perfectes condicions la nau, i, sobretot, assegurar-se que el reactor funciona correctament. Sense tancar les fascinants imatges del planeta, es centra en els gràfics del reactor: queda combustible per a centenars d’anys, el funcionament és normal i no hi ha problemes registrats. Segons es mostra, l’anella satel·litària s’ha desprès correctament i es troba a 30.000 km sobre la superfície. Tot sembla en ordre. Decideix revisar la resta de la nau. Segons els plànols, el sistema elèctric funciona completament, amb un subministrament constant, però no ho fa. Hi ha un mòdul que encara roman aïllat: el dels comandants. El reinicia de manera autònoma. Continua aïllat. Ho reiniciarà manualment. També hi ha sis càpsules que han fallat; requereixen la introducció manual del codi per a l’eliminació.

Revisa la ruta, la introdueix als plànols, i comença a seguir el camí projectat sobre el terra. Ha tornat a la sala d’on ha sortit; ara que és despert observa la magnitud. Hi ha centenars de càpsules. Recorre de la sala i arriba a la primera de les càpsules fallides. Dins flota una silueta diferent a la resta. Introdueix el codi i la càpsula s’obre; una massa vermellosa cau al terra. Mentre el fluid s’evapora queda a la vista una figura amorfa, pell i ossos únicament. Era un altre tècnic, com ell, devia ser jove… Abans de poder fer res més, un feix de llum blanquinosa l’enlluerna: una enorme flama blanca ascen des de sota el cos, incinerant-lo, cremant primer la pell i els músculs ressecs i continuant através dels ossos. El procés no és agradable, però el repeteix amb la resta de càpsules fallides.

Un cop acaba amb els cadàvers continua amb la llista de tasques i s’endinsa encara més pels passadissos, arribant al centre, tan a prop del reactor que es pot sentir el lleuger brunzit d’aquest treballant al mínim de la seva potència. Finalment arriba a un dels ascensors. Ell és a l’equador i la planta és la 50. L’última. El trajecte li sembla etern, el neguit no només és fruit de la missió, també és pel fet d’estar entrant a la zona de comandament. Un cop que s’obren les portes es dirigeix al panell de control independent. Tot està en ordre. Només era la configuració, que no permetia el control remot de la secció. Se suposa que el problema s’ha solucionat, però la secció encara és segellada. Desbloqueja la porta, en part per la curiositat, sabedor que és l’única oportunitat de veure el comandament; i en part justificant-se en què ha de revisar en quin estat es troba el pont.

A l’altra banda de la porta hi ha una sala superba; el luxe i l’opulència són tals… Cada porta és una vertadera obra d’art, decorades totes amb relleus de les grans fetes de la humanitat. Els passadissos són amples i alts, tot és espaiós. No s’atreveix a continuar explorant. Va directament al pont i activa els monitors. Tot està en ordre, no hi ha diferències amb la sala de control. No a les dades, al menys; als menús, però, sí: hi ha més funcions, i no hi ha bloquejos predeterminats. Tot i això, decideix continuar el seu treball i retirar-se del pont, encara té moltíssimes tasques a fer i ha de menjar, cosa que no ha fet d’ençà que s’ha llevat. Quan està a punt d’abandonar la sala s’adona que a una de les imatges dels monitors, provinent d’una càmera dels múltiples drons que havien estat enviats després de l'aterratge de la nau automàticament a explorar el seu planeta en aquell moment, mostra un sender envoltat de foscs arbres per on baixen uns sis puntets petits.

Tot i que en el fons ell té ben present que no pot estar allà i que veure allò - contactar, adonar-se d’allò - no està reservat per ell, (només els millors de naixement tenien el dret a contemplar a l’espècie autòctona) no volia obligar-se a fer un pas enrere o girar-se. Tot i que les paraules palpitants, vermelles les quals s’havien inserit al seu cervell mitjançant hipnoteràpies durant anys no el deixessin rumiar i raonar en pau i desorientessin qualssevol pensaments emergents a la seva ment, ell sentia, possiblement, per primer cop a la seva vida, desig intrínsec a no fer allò pel que estava programat.

La figura vestida de negre té els seus ulls fixats en la radiotransmissió mentre s’apropa a la pantalla lentament, hipnotitzada. El dron s’apropa als subjectes i ja son distingibles els seus trets.

Aquells grup d’homínids vesteixen robes voluptuoses, incòmodes i estrafolàries. Aquells humanets de metre i setanta d’alçada li semblen bufons. No s’adona de que està somrient i per una galta li cau una llàgrima.

Involuntàriament, el tècnic dirigeix les mans al seu rostre mentre observa les carotes asimètriques rients i es nota com el pèl dels braços se li posa de punta al adonar-se que les criatures que mostra la gran pantalla també en posseeixen.

Quan la veu interior que tota l’estona l’intentava fer tornar aconsegueix fer-lo entrar en raó ell intenta apagar maldestrament la pantalla i es retira precipitadament. Baixa a l’equador un altre cop i retorna a la sala de control. Encara li queda molta feina per fer, però com es nota desequilibrat recorre al subministrament d’OBLITUS, com cada individu intel·ligent i correcte hauria de fer en aquelles circumstàncies.

S’adorm i oblida tot allò que havia fet despertar en ell la imatge de les criatures tan exòtiques i alhora tan paradoxalment semblants a ell. Quan es lleva al matí, sembla tornar a la normalitat.

Passen els dies. No vol confessar, però li agrada l’existència en soledat. Possiblement, això es deu a la consciència que te de ser l’únic ésser intel·ligent actiu en aquell planeta.

Té por, no sap ben bé de que. Tot i que ningú més ha aconseguit llevar-se i molt probablement no ho aconseguirà sense la seva ajuda, sent que algú l’està observant constantment.

Al final de cada cicle laboral ha de prendre’s més OBLITUS, i fa dies que s’està prenent més de la dosi permesa. Quan no dorm pensa, i pensar és dolorós.

Cau malalt al cap de deu dies. El seu cos, modificat genèticament per resistir millor a tota mena de condicions climatològiques i enfortit no ha estat capaç d’aguantar subministraments de substàncies letals en grans dosis. Ja no pot realitzar la seva funció de tècnic.

Sap que si no es recupera, segons el manual haurà d’autoeliminar-se. No li té por a la mort, però no vol desaparèixer.

Celebra que no hi hagi ningú capaç d'avaluar la seva condició i anunciar el veredicte.

Ara que s’ha reconegut a si mateix com a inútil no ha d’executar tasques. Ara, te temps. Com en tot cas l’espera el no-res en quan la resta de la tripulació desperti, no tem ser descobert fent el que no ha de fer.

Convençut de la proximitat del seu final, puja a la planta 50, es dirigeix mecànicament a la sala on descansen els comandants amb expressions tan plàcides com la dels embrions en el plasma sintètic de les granges als rostres.

Obre la base de dades a la qual es pot accedir sense l’ús de paràmetres biomètrics i comença a llegir. Els seus ulls es sequen i es ressequen mentre descobreix el destí que espera als humanets que es passava hores observant a les pantalles.

Entén el significat de tots i cada un dels conceptes que s’hi esmenten, però no vol acceptar-ho. Hi ha alguna cosa que el fa intuir que allò que s’ha de fer, allò descrit als arxius que llegeix, és profundament incorrecte. Una sensació creix dins seu, i ell no sap com anomenar-la.

Quan acaba de llegir, s’aixeca. Dret i boig, es dirigeix amb pas ferme cap a l'ascensor i baixa fins als magatzems. Sap perfectament el que cerca.

Amb ajuda de mans robotitzades es vesteix i el tratge metàl·lic, lluent i nou li dona un aspecte solemne. L’home de ferro de tres metres i mig d’alçada s’eleva lentament, comprovant el funcionament de les articulacions robòtiques. Revisa el combustible de la màquina i que tots els sistemes funcionen adequadament.

El nou prometeu abaixa la palanca i observa com la porta de la nau s’obre lentament, permetent-li observar, per primer cop, la terra dels Homo sapiens.