Segons es diu, ella estava agenollada davant la cruel figura de qui deia ser la suprema autoritat, però no tenia por. Sabia que Déu estava amb ella. Les portes esclataren amb un tro ensordidor. La figura de Déu era imponent: La figura era antropomòrfica, però grotesca i majestuosa alhora: 10 colzes d’alçada, amb tres parells de braços semblants a dits sortint de la seva esquena. El cos sencer irradiava més que cap altre metall, i es podia veure com per la seva sang corria la llum de les estrelles. Els seus ulls eren dues estrelles, daurades i lluents com cap astre en el firmament. Avançava de manera lleugera, quasi com si flotes just per sobre de les rajoles. Ningú gossà apropar-s’hi, però emanava pau, no por, només l’emperador va tremolar davant la figura. L’emperador, coneixedor dels seus propis pecats llançà la corona per una de les estretes finestres i es precipità corrents per les escales, en direcció a les portes de la ciutat, per on sortí per a no ser vist mai més.



La notícia s'estengué rapidament, i en moments els carrers ja eren plens de vida, la gent sortia a les finestres, primer plorant, després celebrant. Començaven a arribar també gent de les granges properes, la notícia s’havia estès com el foc. La ggent en llençava farina i vi al pas de Déu com a símbols de l'abundància que els esdevindria.



L’arribada de Déu havia estat rebuda pel poble, maltractat, descalç i perdut com a victòria. L’aparició de l'ésser poderós de metall amb moltes potes era com la llum al final del túnel, com al termini a l’etern patiment i misèria. Es van parar taules, als carrers bruts i grisos van omplir-se amb més gent encara.



Les dones i els homes es posaven les millors vestimentes, es maquillaven, es trenaven els cabells, sortien al carrer a dansar, beure, cantar, besar-se, cridar.



Va tornar la moda de les tavernes i bars; a les cases més nobles ara s’organitzaven banquets i orgies cada dia. I tot i que el refinament de les diversions diferien de classe en classe social, cap ciutadà en aquell període sopava sol. Havíem embogit com a societat, embogit d’alegria i felicitat.



La malaltia va estendre’s ràpid, però no vam caure en la relació de la manca d’higiene en aquella eterna sèrie de festivitats contigües en honor a l’arribada de la divinitat amb l’expansió de la mort entre els ciutadans; estàvem massa cegats per l’eufòria i massa cansats de veure el patiment per adonar-nos que una nova tragèdia ens engoliria aviat.



Jo em vaig adonar de l’amenaça que suposava la malaltia quan fou massa tard: el preu per veure el mal que ens estàvem fent va ser la meva germana petita, qui, dos dies després de contreure allò era gairebé incapaç de moure’s, parlar i mastegar.



Veient-la agonitzar vaig odiar com mai m’hagués cregut capaç de fer-ho al venerat i estimat “Déu”, una criatura que - ara ho entenia millor que mai, - era poderosa i estúpida. Aquell monstre poderós i absurd, que havíem posat en un pedestal, no sabia res de nosaltres i ens estava portant al fons i ens destruiria des de dins. Em preguntava: com podia un Déu, un veritable Déu, el DÉU, savi i noble, estant davant d’una població deixar-la decaure d’aquella manera? No, aquell definitivament no era un Déu; aquella aranya de metall era un dimoni, que havia vingut de l’inframon amb un únic objectiu de destruir la nostra rassa.



Eren molts els desitjos que vaig sentir després d’arribar a aquesta conclusió. Primer, volia emprar totes les meves forces en combatre al causant d’aquella situació, però a mesura que anaven passant les hores i veia el cos de la nena marcir-se la meva ira es substituïa per dolor i desesperació.

En el fons entenia que no tenia cap forma de curar-la i que no hi podia fer res, però en aquell moment la meva determinació era tal que, si ella morís, jo hagués trobat la manera d’emportar-me-la del món dels morts a la vida, a la força, tot i que allò anés totalment en contra de les meves creences.



Aquell vespre, quan ella estava a punt de morir als meus braços, mentre jo esperava davant de l'edifici on residia la divinitat, per demanar-li que curés a la meva germana com havia fet, segons els testimonis, amb la Kiara, vaig maleir a aquell suposat Déu, que en comptes d’ajudar a la seva gent estava, segurament, a un dels banquets organitzat per aquells senyors rics, gaudint de menjars exòtics i cossos impurs.



Al cap d’uns segons, però, la porta de l’edifici es va obrir i l’ésser va sortir d’allà. En veure’m, va prendre, amb les seves llargues potes, el cos de la nena dels meus braços, i va descendre a la terra i va col·locar-la a terra. Ell sabia per què jo era allà i que havia de fer.



Tot va succeir massa ràpid. Fou un llampec de llum cegador. Déu va necessitar menys d’un instant per fer el miracle. Jo vaig trigar més temps a entendre el que havia passat.



Només quan la meva germaneta va córrer cap a mi, viva, sana, per abraçar-me, vaig entendre per què la gent l’estimava, perquè el veneràvem; vaig entendre goig, també m’hi vaig sotmetre.



I abans que pogués pensar-m’ho dos cops, em vaig apropar a allò que semblava el cap de la criatura brillant i llisa, i el vaig besar, en un gest de gratitud genuïna i sincera.

Estic gairebé segur que el que va succeir a continuació fou plenament fruit de la meva imaginació, excitada pel carrusel d’emocions fortes i la manca de son, fet que allò de cap manera es podia qualificar de versemblant. I tot i que crec plenament que allò no podia haver estat real, fet que era absurda, no puc eliminar de la meva memòria la imatge del cap metàl·lic obrint-se i un rostre blanc, llarg i escanyolit, però humà emergint de dins. Allò de dins em somreia incòmodament, com si no sabés com fer-ho, però en tingués moltes ganes; com si fos el primer cop que ho fes; tenia les galtes vermelles i els ulls blanquinosos, innocents i purs, com els d’un infant, feliços i radiants. El més estrany és que invocant l’estrany record d’aquest somni, sento una forta tendresa cap a aquella criatura desproporcionada, atrofiada i desfasada que va ruboritzar-se. Possiblement, perquè associo aquesta invenció amb la bondat del Déu que em va fer tornar la meva germana a la vida.



Després em van explicar que aquella mateixa nit li va arribar la notícia que l’enemic era al Nord, just abans que ell se’ns trobés a nosaltres. Si haguéssim arribat uns minuts més tard no l’hauria salvada.

Diuen que es van escoltar trons durant les nits, que els llamps brollaven de la terra, i els únics núvols eren de fum negre. Segons els testimonis, un cop curada la pesta Déu es dirigí al palau, i aquella mateixa nit fou vista la seva lluentor metàl·lica travessant el firmament des del cim del palau cap als camins per on venien els aˈvud. En una nit va acabar amb les guerres.



Els missatgers arribaven per dotzenes, molts d’ells sorgits per incredulitat, desitjant saber la veritat del que es narrava. El relat sempre coincideix. Déu arrasà als enemics. D’un sol cop. No té pietat amb els infidels. La destrucció fou absoluta, fruit d’un poder infinit. Les pedres trencades com simples ceràmiques. No queden arbres dempeus pel camí, el pas entre les muntanyes és erme, encara cobert de cendra i troncs cremats. A les parets de les muntanyes hi ha marques dels dits de Déu, i tant aquestes com el camí son cobertes de sang resseca i de sutge. Com a record del poder de Déu hi ha també petites gotes de metall, les quals s’han enfonsat en la pedra com si haguessin estat ruixades des de totes les direccions. Els cossos estaven cremats de forma violenta, com pel foc d’una enorme farga. El poder de Déu és infinit i absolut.