Mentre la llum de la lluna plena es colava entre el vidre i projectava una llum somorta arreu de la cambra, la filla de l’emperador dormia remoguda. Es trobava a l’alta torre del Palau Imperial de Constantinoble, on havia estat condemnada a quedar-s’hi.

Somiava en el seu pare i amb Jesús penjat a la creu. Sempre el mateix somni. La creu. El màrtir. El crit final.

Malgrat això, un cop sec procedent de la porta la va desvetllar i l’alerta es va apoderar del seu cos. Sentia com el mànec de la porta es removia, agitat, cada cop amb més desesperació.

—Obre la maleïda porta! —va sentir com cridava una forta veu masculina. La veu del seu pare.

De cop, des de les seves entranyes una ràbia animal va brollar fins a apoderar-se completament d’ella. La història es repetia. “Un altre cop no. No passarà”,pensà mentre s’encarava a la porta.

—Què et fa pensar que l’obriré, pare? —digué posant especial èmfasi a l'última paraula.

Un cop fort.

—Obra d’una maleïda vegada. Vull veure’t! —va cridar ell, cada cop més remogut.

Un altre cop.

“Obra, filleta. Obra, si us plau”,pensava Constantí des d’un costat de la porta. “Vull tocar-te, apreciar-te!”.

De sobte, una imatge de la seva infantesa va recórrer la seva ment. El seu pare pegant-li, descol·locant-li el coll, retorçant-lo per terra.“Això et passa per no ser un home —deia el seu pare —,per ser un covard. Covard! No et mereixes ni aquesta sang que et corre per les venes…”,cridava ell. I el nen callava, es resignava. El nen creia el que li deia el seu pare. El nen era, al cap i a la fi, un nen.

El seu coll es va tensar i un raig fi com la plata va sorgir dels seus llagrimals. Aquest va recórrer la seva galta fins a fondre’s amb el teixit de la seva túnica. Encara abatussava la porta, insaciable, però el seu cos es rendia al plor i a la tristesa. Tanmateix, el seu desig no ho feia.“Ara és diferent. Ara s’ho mereix, no com jo. S’ho mereix! I ho necessito…”,va barrinar tot plorant.

— Obre la porta! —va cridar desesperadament entremig de sanglots—. Que l'obris!

—No ho faré, pare. Però el que sí que faré serà desitjar a Júpiter que t’esborri d’aquesta terra —va dir la filla, amb una veu impassible que realment no reflectia el seu espant.

Però ell no va respondre, i es va quedar allà, assegut de genolls i amb la mirada perduda entremig de la claror fictícia de la lluna.



L'endemà, dalt de tot de la torre del Palau Imperial, la filla de l’emperador i la Renata parlaven, mig ajagudes al llit. La primera plorava i la segona la consolava acariciant-li la galta amb la seva mà càlida. Llavors, amb la veu tremolosa i encara amb llàgrimes als ulls, la filla de l’emperador va dir:

—Ja no puc més, Renata —va fer un gran sanglot i el nom de la seva companya es va perdre entre el plor. Llavor digué—: Si la vida fos un joc d'infants… Si el passat tornés, així, sense més ni més… Però és impossible.

Després de fer una pausa, un somriure somort va sorgir dels seus llavis.

—Però et tinc a tu.

—Ens tenim mútuament,mea vita —va dir la Renata de manera cavil·lant. Tenia la mirada perduda entre els cabells de la filla de l’emperador, com si la seva ment no hi fos present.

Després d’un llarg silenci, la noia va dir:

—T’estimo, Renata. T’estimo amb tota la meva ànima, com mai he estimat a ningú.

I els seus llavis es van tocar de manera frenètica, plens de necessitat. El seu cos va caure sobre el de la Renata i, amb la mà a la seva mandíbula, el bes es va fer més apassionat.

—No marxis mai —deia mentre les seves llengües s’entrellaçaven formant un infinit.

—Sempre hi seré —va xiuxiuejar la Renata mirant la seva estimada amb tendresa—. Sempre hi serem.

I sense que se n'adonés la seva companya, una fina llàgrima li va caure de l’ull i va regalimar fins a caure sobre els seus cabells.



Una nit, la Renata pujava les escales amb cura de no fer soroll. De sobte va sentir una respiració al seu costat. El baf li arribava al clatell i la seva pell s’eriçava. Amb temor, va girar lentament el seu cap i es va trobar cara a cara amb l’emperador Constantí, una cara demacrada i dantesca, amb els ulls que sobresortien lleugerament de les seves conques i uns llavis molsuts entreoberts.

La seva mà va caure a la cuixa de la noia i els seus dits es va estrènyer fins a esquinçar el vestit.

—Què fas aquí?! —va cridar amb veu baixa Constantí.

—Venia a revisar que tot estigui correcte, senyor… —va respondre la Renata amb la mirada fixa a terra. Notava com la mà li estrenyia cada cop més la seva cuixa, com la sang bullia en el seu interior.

—Mitjanit no és un moment de revisar que tot estigui correcte,sus —va dir tot escopint a terra.

La Renata el va mirar amb desesperació

—Senyor…

—He sentit que t’agrada besar-la, que t’agrada menjar-la. Que és veritat? Tu també ets unascrotum? Que som a l’Imperi Romà, no a l’illa de Lesbos! Pecadores… filles del diable!

Constantí va posar-se la mà que tenia lliure per dins de la seva túnica i va treure el crucifix d’or, tot col·locant-lo davant la Renata.

—No! Para, senyor! —va suplicar la Renata cridant de dolor i de frustració.

La mà, inabastable i inamovible, li tallava la circulació de la cama i, presa del pànic, va fer un fort moviment amb el braç que va fer que el crucifix caigués a terra. De cop, l’escala es va quedar en silenci, un silenci només trencat pel repic del metall caient esglaons avall.

—És ella, és ella, només ella! —va cridar la noia vulnerablement.

—Què?

—Jo no he fet res… No l’estimo. No l’estimo!

Va notar com la mà afluixava i com la seva sang, mig estancada, tornava a fluir per les seves extremitats. Tenia la respiració entretallada i convulsa. El seu cap no pensava, simplement sobrevivia.

Constantí la va mirar fixament fins que va apartar la mà i va anar a buscar el crucifix. Llavors, quan va tornar a ser a la seva alçada, li va fer un fort cop al cap i la va empènyer escales avall. Abans, però, li va tocar les natges.



“Què he fet… Què he fet! Oh, pobra mea vita! Com puc haver estat cegada, com he pogut caure tan avall?”.La resposta, però, ja la sabia. Volia sobreviure. Des de petita que coneixia aquest verb, aquesta acció tan primitiva i alhora tan complexa. Sabia que deixar enrere era l’única opció per tirar endavant, per sobreviure. Sobreviure, romandre viu després d’un fet qualsevol. Viure: Tenir vida, no abandonar. I d’això n’era una experta.



Quan el sol pàl·lid va sortir entre els núvols, un seguici de soldats van pujar en fila les escales de caragol que conduïen a la cambra de la filla de l’emperador. Allà, va ser atacada, emmordassada i emportada escales avall per la força. No va tenir temps de protestar, de moure's, però va ser la frustració la que la va animar a continuar endavant, a no rendir-se. El poder no el pot vèncer ningú, però la força el pot debilitar.

Abans de migdia va ser portada al fòrum. Mig despullada, la van torturar a sang freda amb unflagrum. Els cops es dibuixaven a la seva pell blanca com el traç d’un pinzell. Els soldats eren els pintors i ella el llenç acabat d’estrenar. I per sobre, gairebé omnipresent, hi havia el seu pare, que donava les ordres, que encarregava el retrat.

Tot Constantinoble l’observava i sentia la seva sentència. Una veu que arribava llunyana i febril a les seves orelles deia: “És acusada per heretgia, per amor il·lícit…”.

Va notar com la sang regalimava cos avall. La pell s’obria com una flor, com una rosa roja.

“... Serà torturada…”

Un crit desesperat va sorgir, dolorós i efímer, de la seva gola.

“… Farà un trajecte…”

Humiliació.

“... Arribarà a un turó…”

El final. El clímax d’una vida, filla del dolor.

“… Crucifixió”,

El fill de Déu va morir crucificat. Jesús de Natzaret, Rei dels Jueus. Una de les tres representacions de Déu.

Crucificada, moriria crucificada.

El pa es trencava i el vi sorgia, com una epifania.



Des d’un racó del fòrum, la Renata s’ho mirava, horroritzada.“Mea vita…”. Tenia la boca descol·locada, els ulls que sobresortien d’òrbita.

—Noia, tu la coneixies, no?

Sense que se n'adonés, un soldat del palau es va acostar a ella. Llavors, la Renata el va mirar sense expressió i va dir amb un to neutral:

—No conec aquesta noia.

I com Sant Pere va fer amb Jesús, va negar per segon cop el seu nom.



Després de la tortura, la filla de l'emperador va carregar amb la seva creu. Era una estructura de fusta de tres metres de llargada i amb un pes descomunal. Amb pas lent i cansat, va començar el trajecte cap al turó de crucifixió.

La gent la mirava, hostil, i xiuxiuejava indiscretament. “Aquesta és la filla de l’emperador” o “Si només és una nena” eren les coses que sentia, que la distreien del dolor continu que la mossegava.

Notava la mirada omnipresent de Déu, del càstig. La seva indignació li queia sobre les espatlles, l’oprimia. El seu cap no arribava a pensar, a creure que allò fos veritat. Havia de ser un somni, un joc d’infants que s’havia d’acabar en un moment o altre.

Veus, crits, mirades indistingibles entre una multitud arrasadora. Un sol que la il·luminava només a ella, a l'heretge, a la màrtir.

Entre el mar d’ulls, però, en va trobar un parell que podia reconèixer a quilòmetres de distància. La Renata. Allà hi havia la seva estimada, però el cor se li va trencar quan aquesta va apartar els ulls i no la va tornar a mirar.

—Renata! —va cridar ella—. Renata!

Estava desesperada.

“Renata, Renata, Renata, Renata… Renata!”

Però els ulls no es van tornar a aixecar.



—Noia, t’està cridant! —va dir una senyora de mitjana edat assenyalant a la noia que carregava la creu i que la mirava amb ràbia.

La Renata, sense mirar a la filla de l’emperador, va dir a la dona:

—No la conec, aquesta noia!

I va negar per tercer cop el seu nom.



Quan va arribar en el turó, uns soldats van clavar la creu a terra. A dalt de tot van penjar-hi un petit cartell amb les lletres FENH: Filla de l’Emperador, Nomenada Heretge.

Llavors, la van agafar per les cames i pels braços i la van alçar.

Un d’ells va treure de la seva túnica un clau rovellat i una massa. El primer cop va ser a la mà esquerra.

Ah!

La sang va començar a rajar, a sortir disparada de l’obertura. El segon va ser a la mà dreta.

Ah!

L’últim clau li va foradar els peus i la va deixar immòbil allà, penjada a la creu com va estar penjat Jesús tres-cents-vint-i-sis anys abans.

Ah!

“La fe ha estat corrompuda pel poder, per la necessitat de violència. Si tot fos bell! Si no existís el dolor! Els humans som simples, primaris, però sempre intentem buscar la veritat, fer-nos creure que sabem quelcom. Però l’animal torna a sortir, s’apodera de la persona que busca respostes i aquestes es converteixen en poder, en domini”.

El seu cos pesava, era feixuc com una pedra. Va sentir com el seu pare, la bèstia, s’apropava i li esquinçava el vestit fins a deixar-la nua.

—Espero que algun dia aconsegueixis veure la llum, treure’t la mordassa. Però ets una simple bèstia, un ésser primitiu —va dir la noia al seu pare. I va escopir a terra com solia fer ell.

Va observar-lo mentre marxava, observant l'home que havia trencat la seva vida en mil bocins. “L’home que ha intentat jeure amb mi, que m’ha transformat en una persona vil. L'home que m’ha condemnat per estimar. Que m’ha dominat com una presa i que m’ha fet odiar.”

“Renata… La vida és sobreviure com em vas dir un dia sota les estrelles. Però en comptes de ser un ocell captiu prefereixo ser una oreneta que emprèn el vol, que vola lliure”.

Llavors, va mirar en el cel i va veure com els núvols formaven una cara, la cara de Déu, de la veritat. I va poder somriure per últim cop.

​

En un turó de la ciutat de Constantinoble, una màrtir estava penjada dalt d’una creu. Tenia el cos nu i ple de ferides que formaven constel·lacions que rajaven sang. Dels seus ulls queien gotes roges i espesses de vi, un vi que estovava el pa, el cos.

De lluny la gent hauria dit que era Jesús, que era una epifania de Déu reencarnat. Però era una nena de quinze anys que havia estat torturada, violada i condemnada a mort per estimar. Una de les moltes noies que han existit sense que ho sapiguem, a les ombres de la història. Una de les moltes noies anònimes que han fet que la societat avanci.

L’any tres-cents trenta-set, Constantí el Gran va prohibir la crucifixió, vuit anys més tard que aquests fets, per tal d’honorar a Jesús i al cristianisme.